L'ADEU A BARCELONA DE LA MAMA MAKEBA

No us penseu que amb el meu afany per donar a conèixer grans mites de l'art de la cançó del segle XX a aquella generació que no sap qui era Judy Garland, m'estic convertint en un altre caçador, en aquest cas de velles glories, en un arqueòleg especialitzat en l'anàlisi del carboni 14 de dinosaures musicals, o en una mena de mestre de cerimonies de la sendera que duu al cementiri d'elefants de l"artisteo" mundial.

Hi ha molts artistes en el nostre món contemporani, alguns fins i tot més publicitats del que es mereixen (gràcies a la via directe del You Tube o del My Space, però la veritat és que cada vegada queden menys dels anomenats grans fenòmens dels escenaris. Artistes que s'han fet i han nascut amb personalitats ben sòlides, i que sovint s'han convertit en les veus de moviments socials o causes ben justes que fins i tot han ajudat a canviar el rumb de la història.

Aquest és el cas de MIRIAM MAKEBA, la veu de Sudàfrica més important del vell continent, molt abans que ningú s'inventés l'etiqueta de la música World. La Mama Àfrica que un bon dia la va obligar a abandonar el seu país (va tenir prohibida l'entrada a Sudàfrica durant 30 anys), i va adoptar tota una nació, una raça, i unes arrels amb les que ha abanderat la llibertat dels pobles africans, la pau, i la radicació de l'apartheid que enguany li ha proporcionat l'oportunitat única que Les Nacions Unides li hagin atorgat el Premi per la Pau, coincidin amb la seva estada a Barcelona.

I per celebrar-ho, res millor que el concert,- segons diuen de comiat de l'artista-, que va fer al Palau de la Música la nit del 17 de gener. Un recital mil·limetrat, d'una hora i mitja exacta, però amb la passió que encara demostra aquesta mare terra de 75 anys que, com a bona gurú que és, va saber connectar Barcelona amb les arrels més autèntiques d'una cultura absolutament lligada a la tradició i als ancestres, sense oblidar el sò més comercial que aconsegueix la benedicció d'un públic menys erudit en els orígens de la música afro.

Des de les dues primeres cançons que va interpretar, i els 20 minuts que va trigar a presentar la seva banda al complert (amb la rendició de l'audiència al talent d'alguns membres com el bateria, o el saxo excepcional que duia), Makeba es va posar tothom a la butxaca. La primera part, alternant clàssics de la tradició sudafricana i alguns èxits d'estil gospel, soul, o blues més americanitzats i comercials, va durar una hora exacta, que l'artista va fer servir per reposar una fatigada actuació (per una dama de la seva edat i la seva energia), alhora que va donar l'oportunitat a una de les seves coristes que va acabar embadalint el públic amb una cançó dedicada als sanadors griots que conserven la tradició i la cultura africana, absolutament inoblidable. Però més inoblidable va ser la mitja hora restant, on Miriam Makeba va repassaer tots els seus hits, un per un, des del clàssic de Tanzania "Malaika", al mític "Wimbowe", o el "Pata-Pata" que tots hem ballat alguna vegada en alguna festa i que encara avui és tot un símbol de l'alliberament dels drets de la comunitat africana. El Palau va vibrar amb l'energia de Mama Makeba, tant que el públic es va resistir a acomidar-la gratificant-la amb un aplaudiment de 10 minuts que l'artista va saber agraïr amb dos visos,- ja canviada, a punt de marxa, i fins i tot descalsa com es veu a la fotografia-, dignes d'una d'aquelles vetllades irrepetibles que un es guarda al cor per si més no, recordar al cap dels anys que "un va ser allà", en el que diuen que ha sigut l'última actuació que Mama Àfrica ha fet a casa nostra.