SONORA no és un estat de Nordamèrica.
SONORA no és un desert.
SONORA no és el mateix que sonada.
SONORA és un estat de la ment... i habitualment, optimixte.
ROIKA TRAORÉ no és una cantant tradicional africana però la eva música procedeix del més profund del continent. L'instrument en el que basa les seves composicions és la mítica guitarra gretsch, bàsica en el Rockabilly dels anys 50 i 60, una guitarra que Chet Atkins i George Harrison varen enlairar fins l'Olímp del rock, però que a les seves cançons sona amb una meravellosa afinació d'un instrument tradiconal africà com un balafón o un ngoni.
I és aquesta fusió, precisament, la que permet a l'artista de Mali donar una impressió universal a la seva expressió artística.
La portada del seu nou disc, el quart LP de la seva carrera, el treball denominat "Tchamantché", augura aquest misteri que amaga. Una Rokia de perfil i entre ombres ens invita a realitzar un petit esforç absolutament necessari per descobrir aquesta joia.
Phil Brown l'expert productor i antic enginyer d'Island Records (Talk Talk, China Crisis, Robert Plant, Faithless) condueix la gravació. La veu de vellut de l'artista malinesa xiuxiueja a l'oíde amb una delicadesa que feia anys que no sentia, les lletres en el seu idioma, el bambara matern.
Els musics amb instruments occidentals - no perdre's per res del món el sò de l'arpa del tema anomenat "Kounandi"- i els africans -el ngnis, i el balafón- apleguen els dos mons sota la sàvia direcció del fidel guitarrista Sibiri Koné.
Tot plegat ben barrejat, i no saccejat - com deia Bond-, que dona com a resultat un cocktail excel·lent, i un dels millors discos del 2008.
Ja ho diuen els Antonia Font, "Shangai no és Pekín", i és evident que Barcelona tampoc te res a veure amb el Nova York del carrer 42, del districte teatral de Broadway, ni dels diners, ni dels professionals que han edificat una industria del parc temàtic teatral dels musicals a la ciutat bressol d'aquest gènere.
La temporada 2007-2008 que està a punt d'expirar, no ha estat ni molt menys tant catalèptica com la dels darrers anys després del boom dels 90. Enguany el musical a Barcelona ha renascut com una au fènix a cop de talonari gracies a productores com l'holandesa Stage Entertaintment (Cabaret i Mama Mia!), Filmax, Notro Films i Stromboli Entertainment (Grease), La Cubana (Cómeme el Coco Negro), i Dagoll Dagom (Boscos Endins). El problema és que aquesta au ha arribat contaminada d'una mena de grip aviar importada que pateix els símptomes d'una megalomanía escènica galopant (sovint mal resolta), d'una lleugeresa de contingut (fruit de la frivolitat dels productors que fins i tot adulteren els llibrets més intel·lectuals suposadament per acontentar un públic amb poca cultura de musicals), i la precarietat dels seus protagonistes, sovint interprets i cantants mediatics més que actors d'una peça. Amb aquest quadre clínic es fa dificil pagar entre 40 i 60€ per veure un musical i sortir satisfet, sinó és que l'únic musical que has vist a la teva vida fossin aquells de la Marisol, en Raphael, o les bessones Pili i Mili.
On han quedat aquelles produccions catalanes correctíssimes de Sweeney Todd, A Little Night Music, Merrily We Roll Along, Marry Me a Little, o Company, per anomenar el mestre Sondheim que tant de bò ha escrit per consolidar el drama musical contemporani. Històries d'un gran nivell dramàtic, i interpretatiu que ens van oferir la possibilitat de creure que això també podia ser una mena de Broadway, una gran carrossa d'or que al final s'ha acabat convertint en carbassa.
Malauradament, els aficionats més exigents amb aquest gènere, tots aquells que un cop a l'any paguem un billet a Londres i Nova York, i ens gastem una part d'una paga extra en 5 o 6 entrades de bon teatre musical, no tenim cap altra solució que continuar exprement els nostres estalvis per mantenir aquesta adicció. La veritat és que perdonant Cabaret, i Cómeme el Coco Negro, la resta de propostes d'aquesta temporada mai no haurien arribat als carrers de Broadway, perquè els critics les haurien destrossat molt abans que puguessin aixecar el teló a l'Off-Broadway. Malgrat la gràcia i les taules de les tres protagonistes de Mama Mia! el repartiment masculí no té per on agafar-lo. De la mateixa manera, Boscos Endins, és tot un error de casting amb potes, gairebé més grans que les del gegant del conte (fora de quatre actrius de repartiment). I prefereixo obviar comentaris de la versió "Al salir de clase" de Grease.
El panorama teatral-musical d'aquesta temporada no es pot aguantar, ni tan sols, si les produccions venen franquiciades. On són tots els bons actors de teatre musical que han anat desfilant pels escenaris catalans? On són Carme Sansa, Vicki Penya, Joan Crossas, Isabel Soriano, Muntsa Rius, Teresa Vallicrosa, Dani Ànglès, fins i tot Àngels Gonyalons...? només per citar-ne uns quants. On són els professionals que han estat substituits per cares televisives, i veus impecables que no transmeten una sola emoció? On és l'ètica del teatre suplantada pel cartró pedra de la comèdia barata? On és el teatre musical? Aquí, queda clar que no!
Aquí hi ha una mena de sucedani, alguna cosa pròxima o relacionada amb el parc temàtic del teatre d'entreteniment per turistes, i un públic que va al teatre 2 ó 3 cops a l'any. Els altres, només ens queden algunes rareses sovint poc publicitades i de curta durada com la Crònica sentimental d'Espanya d'en Xavier Albertí, o la revista Sondheim que va inaugurar el Teatre Gaudí, o in extremis els concerts del foyer del Liceu (3 per temporada i encara gràcies, sinó és que la diva de torn s'enfada com és el cas de la Faith Prince que al final va cancelar el seu recital).
Per sort, però, l'oasi del foyer del Liceu és sovint tant gratificant que et fa oblidar el mal estat del musical al nostre país. L'últim referent d'aquest fenòmen va ser el pas de LIZ CALLAWAY per Barcelona, l'actriu de 47 anys nascuda a Chicago que va regalar al públic català un dels millors recitals dedicats a Sondheim que hem vist mai a casa nostra.
La protagonista de musicals tant emblemàtics com Marrily we Roll Along, No Way to Treat a Lady, Baby, Miss Saigon, i Cats, va fer un show a mida del públic català, amb un esforç per arribar, comunicar, i transmetre l'essència de l'univers Sondheim fins ara sense precedents. La senzilla, però entregada cantant va fer un repàs d'alguns dels clàssics del mestre del musical modern del segle XX, des de la proximitat de les seves vivencies a Broadway, amb sentit de l'humor i tonelades d'amor pel gènere i per aquest geni contemporani de 78 anys (i segons diuen amb no gaire bona salut).
La vetllada del diumenge 27 d'abril va resultar eficaç i milimetradament impecable en una primera part on l'actriu va recordar delicatessens com "I Remember/Take Me to the World" del film Evening Primrose, "Not a Day Goes By" de Merrily We Roll Along, o "Another Hundred People" (dedicada aquest cop a Les Rambles), i "Barcelona" de Company
Tanmateix, a la segona part, Liz Callaway, i Alex Rybeck (al piano) van atacar directament la fibra sensible del fan de Sondheim amb algunes interpretacions memorables (sense arribar a ser virtuoses, però dignes de ser gravades directament al cor després d'una execució sensible i extremadament ben mesurada). El talent de Liz Callaway està fora de tot excés i histrionisme. La seva veu delicada va regalar-nos un "There Won't Be Trumpets" i "Anyone Can Whistle" (del musical homònim) irrepetibles, la cançó exquisida "Children Will Listen" d'Into the Woods (a la que m'hauria agradat poder enviar-li a la Mone perquè en prengués nota i pogués corregir la seva interpretació anestesiada del Victòria), dos clàssics com "Losing my Mind" de Follies, "Send in The Clowns" d'A Little Night Music, i "Being Alive" de Company, i la sorpresa "epatant", mostra de la generositat de la senyora i del mateix Sondheim (que li va regalar el llibret en català de Sweeney Todd per aquest concert), que li va permetre oferir-nos la versió catalana de "Not While I'm Around" ("Res no haurà de temer") de Sweeney Todd.
D'aquesta manera tant professional Liz Callaway va arribar al cor del públic català. Una lliçó de com es fan les coses ben fetes damunt un escenari. Amb una veu indiscutible, i sobretot un nivell d'interpretació excel·lent, perquè cal que ningú oblidi (ni els propis professionals) que el musical és TEATRE MUSICAL, i s'ha d'interpretar, per emocionar. Perquè el teatre són emocions, i sense emoció no existeix el teatre.
Gracies Mdme. Callaway per emocionar. Gracies al Liceu per continuar amb les "Sessions Golfes" del foyer, i gracies per fer-nos veure aquesta mena de miratge d'oasi en el desert del teatre musical a Barcelona, que m'agradaria pensar que algún dia tornarà a donar l'esplendor que mereix una avinguda tant emblemàtic com el Paral·lel.
S'abaixa el teló. Aplaudiments o no. Es torna a pujar. Salutacions i s'ha acabat la funció.
WHATEVER LOLA WANTS, LOLA GETS deia una vella cançó del musical Damn Yankees d'en Richard Adler i en Jerry Ross del 1955. Hi és que al llarg de la història el nom de Lola sempre ha estat lligat a feminitats temperamentals, apassionades, lliberals, i auto-determinades. Lola sempre ha estat un personatge molt singular dins i fora de la realitat. Personatges de cine, teatre, i literatura, o bé figures de carn i os de l'univers artístic més airat, frívol, i luxuriós han contribuit al mite del lolísme.
Des de la "Lolita" d'en Vladimir Nabokov, la lolitis ha crescut, madurat, i transmutat en tota mena de dones lleugeres, provocadores, i contundentment intenses en tots aspectes. Marlene Dietrich la va inmoratlitzar al cabaret tronat de "L'Àngel Blau", Gwen Verdon la va transformar en una libidinosa asistent del diable a "Damn Yankees", Pietro Mascagni la va convertir en l'esposa fatal i lírica de l'òpera "Cavalleria Rusticiana", Jacques Demy la va convertir també en objecte d'un dels seus musicals més desconeguts, Tom Tykwer la va fer desesperar pels carrers de Berlin a "Lola corre Lola", i darrera d'ella continuen corrent centenars de Loles totes elles inoblidables, des de l'actriu de caràcter Lola Herrera, el fenòmen afro-eròtic dels 60 Lola Falana, la mexicana Lola Montes, la colorista Lola Anglada (des de les trinxeres del dibuix infantil), la Lola dels Kinks, o la més gran de totes les Loles, la Faraona, l'eterna LOLA FLORES.
I és que aquests dies he estat remenant part material sensible i sonor de la meva discoteca per ampliar l'stock de discos de vinil digitalitzats a l'ordinador per continuar preservant la memoria d'alguns dels tresors desconeguts de l'era del plastic. I entre llom i llom de discos plens de pols va sorgir un antic LP de la Lola d'Espanya, aquella senyora "artista" fins la medúl·la com en deien abans, huracà nascut a Jerez de la Frontera, que va esvalotar un país plè de rigidesa a cop de "bata de cola" per no desentonar amb l'època, però fent saltar pels aires tots els conceptes tradicionals de la folklórica a l'ús. Consumidora de drogues, i alcohols diversos, d'homes que fagocitava com la lleona que era, d'alguna dona fins i tot diuen les males llengües, de muntanyes de luxes que després no declarava a hisenda, i de tot l'amor que despertava a la seva pròpia familia, i als molts seguidors que disfrutaven d'ella damunt l'escenari, en una barra del bar Los Juaneles de Barcelona compartint un whisky, o passejant per Gràcia on encara ressona alguna d'aquelles "juergas flamencas" familiars engegades a cop de rumba en un terrat ple de cadires, guitarres i molt de duende.
El duende de la mateixa Lola Flores que va travessar el llindar dels 60 amb el Pop posat de "peineta", i es va atrevir a rapejar a ritme de tanguillo quan ni tan sols havien nascut els primers raperos més enllà de Harlem. Aquella Lola Flores que somniava ser una Anna Magnani del cinema espanyol, alhora que anys més tard aspiarava fins i tot a fer un duet amb Tina Turner.
Una Lola Flores moderna des del primer dia que va trepitjar la terra, i que malgrat tot el que se li pugui retreure professionalment i personalment (que no seria poc), encara avui té moments impagables com aquell "Tu lo que quieres es que me coma el tigre" rodat a l'aeroport de Barcelona pel film "El Taxi de los Conflictos", o el recentment incorporat al You Tube "Como me las maravillaria yo" del film "Casa Flora", una joia al més pur estil Bob Fosse passat per la industria castissa madrilenya dels 60. Tota una perla del cinema musical espanyol que val la pena revisar, sobretot després que aquesta setmana la seva filla Rosario hagi estrenat un disc nou on ha inclós una versió força mediocre de la cançó que va inmortalitzar la seva mare.
I és que si totes les Loles tenen quelcom d'irrepetible, la Flores sempre ha anat més enllà. Una Lola darrera l'altra fins arribar a la fenomenal Lola Flores. Una Lola que us convido a recordar sense cap més sentit ni raó que la de pensar que va ballar, cantar, interpretar, i viure lliure, i que molt em temo que li hauria agradat que algú li hagués escrit una versió rumbejada d'aquell standard americà titolat WHATEVER LOLA WANTS.
Una princesa va ser entregada al Drac com a sacrifici per salvar la ciutat. El Drac, que sentia la primavera més que ningú, li va pujar el "foc" al cap, i es va enamorar de la princesa, fins que va arribar Sant Jordi, molt ell, per salvar-la de la "bèstia". El Drac va fer de drac, i Sant Jordi va treure l'espasa com a demostració de poder fàctic, i va aniquil·lar el pobre animaló. Després, l'heroi va continuar el seu camí de proeses, i desafiaments, va tornar la princesa al castell i va seguir el seu destí sense ella.
Sempre tan alegres els catalans. Celebrant desgracies. Tanmateix, ningú ens pot dir que som poc realistes. De fet, aquesta llegenda se sembla molt a la puta realitat. Vaja, com la vida mateixa!
L'heroi sempre t'acaba deixant plantat!
O és que Sant Jordi també perdia una mica d'oli?
Sigui quina sigui la vostra inclinació cap als herois com Sant Jordi, jo prefereixo pensar que tots tenim una part de drac, de princesa i del pròpi Sant Jordi. Tots estimem i perdem alguna vegada. Tots tenim un destí a seguir, i tots perseguim fites i objectius draconians. I sobretot, tots tenim la necessitat de sentir-nos ESTIMATS.
És per totes aquestes raons que en Fabio Azevedo (Drac, princesa i heroi a la vegada) ha decidit muntar aquest sopar de Sant Jordi, abans del colapse del dia clau. D'aquesta manera el pròxim dia 20 d'Abril us proposa reunir-nos al Restaurant Tellirium per disfrutar d'un sopar-espectacle amb tot l'AMOR del trio de la llegenda. Una desgustació del millors productes de la cuina del Restaurant Tellirium amanida per la proposta inspirada d'en Fabio i el seu equip artístic (Dansa/teatre, música en viu, lecturas dramatizadas de poesia, regals sorpresa, sessió musical del DJ Salvà, etc...) SEMPRE HI HA BONES RAONS PER CELEBRAR ALGUNA COSA! I AMB AMOR ENCARA MÉS.
Sopar Temàtic Sant Jordi – 20.04.2008 - 20:00h
TELIRIUM RESTAURANT – (AV DIAGONAL 652 al costat de l'UP & DOWN)
Hi ha dies, hi ha anys, i fins i tot hi ha èpoques on les casualitats et busquen, et troben, i encara més acaben canviant el rumb de la teva vida d'una manera tant "arrebatada" (m'agrada aquesta paraula, té una vitalitat salvatge, amb un grau d'intensitat superior a qualsevol altra) com ara el tango.
El tango es balla, es canta, i viu amb intensitat a Barcelona des de fa molts anys. Gairebé fa més d'un segle que el mestre Enrique Cadicamo va batejar Barcelona com "la tercera capital del Tango" (després de Buenos Aires i París), aquella Barcelona adorablement canalla, aquella Barcelona bruta i "arravalera" (adjectiu ideal en termes milonguers), on es podia fer una ruta de bars plens de greix, literatura, i idees progressistes. Bars avui gairebé extingits pel foc de l'especulació urbanística, i per la febre crematística d'un ajuntament acostumat a servir "gat per llebre" en aquesta mena de restaurant temàtic en que ha convertit la ciutat de les delicies en "La millor botiga del món".
Quin horror! Quina llàstima! Tanquen sales emblemàtiques com La Paloma!, cau l'Arnau, mentre vivim la promesa de tornar a aixecar un El Molino vestit no de plomes, i lluentons, sinó de nova arquitectura assèptica (lluny de la veritable essència del món del teatre, del cabaret, de les varietats d'aquella Barcelona mítica). Cauen emblemàtics bars com El Pastís amb l'excusa o la sentència de males insonoritzacions, i queixes de guiris insensibles a poca cosa més que al top manta de bosses de marca, cinturons, i ulleres de merda. Cada vegada queden menys icones d'aquella ciutat extingida. Una ciutat, torno a dir, assèptica, sense res que incomodi, sense ocells a les Rambles, sense estatues (que no siguin les permeses), sense pobres, sense espontanietat, sense vida real, sense passió. Una ciutat adormida pel consum, que a més a més perd escenaris on poder tocar música, recitar poesia, o cantar tangos.
És per això que m'agradaria trobar alguns amics al bar Pastís, el proper dimarts dia 1 d'abril, o el 8 del mateix mes, per fer una mica d'homeantge a aquestes parets plenes de fotos de la Piaf, amb la patina dels anys de pols i greix, i fum que han convertit aquest lloc decadent, en una de les joies etíliques de les nits d'aquella Barcelona mitificada. Allà estarà l'Ángel, el seu propietari malcarat, i poc respectuós fins i tot amb els artistes que hi col·laboren, però un apassionat de la nit, de la vida, i de la música que t'atrapa en la distacia curta.
Allà hi serà també una de les amigues habituals d'aquest petit temple del tango, l'ELBA PICÓ (http://www.elbapico.com/), la veu d'aquest gènere a Barcelona, la veu i el sentiment d'una argentina enamorada del Raval i de la vida que transmetrà les passions desencadenades en el seu darrer treball discogràfic titolat CARICIAS DE MIMÍ, RECUERDOS DE MANON i que és simplement deliciós, sentit, viu, real, i tendre com tendre és la nostalgia ben entesa de la cantant, que vaig tenir la sort de conèixer gracies a una bona amiga, que entre les dues em van obrir les portes del seu amor, per ballar, per ballar la vida amb un somriure càlid, amb la companyia d'un te, i molta passió per la música. La música que els mals espanta, i que si te forma de tango, el sents en directe al Bar Pastís i te'l propina la veu fràgil i emotiva d'Elba, que resulta complement perfecte d'un bandoneó, t'adonaràs que hi ha moments en que la vida és un vestit fet a la teva mida.
A la mida dels teus amors, dels teus desitjos, dels teus riures i de les teves llàgrimes que els amics han abraçat. M'agrada saber que hi ha coses fetes a mida encara. Jo, avui em quedo amb la cita al bar Pastís, amb la pols d'un retrat de la Piaf fantasmagòric, i la veu, la música i la paraula d'Elba Picó. No hi falteu. Dimarts, al nº 4 del Carrer Santa Mònica, al final de les Rambles, en plè cor de l'antic "Barri Xino". Allà estarem vestits de negre i vermell per fer-te una nit a mida.
Fa encara no un any. No recordo exactament el dia, però segur que acabavem d'encetar un juliol del 2007 extranyament no gens calurós al sud d'Italia. Veniem de passar uns dies a Nàpols, i de fugiem de la marabunta de Capri. A la Costa Amalfitana vam trobar un d'aquells recons de món on voldries retirar-te per un període més llarg que unes simples vacances. De Sorrento a Positano, passant per Amalfi, o Cetara se'ns va fer francament dificil decidir quin lloc era més acollidor i agradable per estar uns dies. I jo d'entrada hauria dit Positano, per la seva ubicació marítima escandalosament bona, i la seva pintoresca i colorísta disposició urbanística i arquitectònica, sinó fós perquè vaig perdre una tarda en un bus per arribar a dalt de tot d'aquell extrem de la provincia de la Campania anomenat Ravello.
No hi ha gaire gent jove que li soni aquest nom, fora d'Italia. Sobretot perquè Ravello està penjat d'una muntanya, dalt de tot d'una carretera de corves que talla l'alè, i que uneix aquesta vila amb la platja i el poble d'Amalfi sense més divertiment que el de viure sobre els núvols. El lloc és simplement deliciós, elegant, i prou calmat com per haver cridat l'atenció de Richard Wagner (on diuen va acabar el tercer acte del Parsifal), l'actriu Greta Garbo, Gore Vidal ó Virgina Wolf al llarg de la seva història, a més d'acollir un festival musical en plè estiu que te lloc a la famosa Vila Rufolo (per on van passar totes aquestes inspirades criatures), i on vaig tenir el plaer de descobrir MARIO BIONDI AND THE HIGH FIVE QUINTET.
El lloc és privilegiat. L'escenari està disposat de manera que el públic disfruta de l'actuació de l'artista o l'orquestra de torn amb una postal viva de la Costa Amalfitana. Realment, mai no hauria imaginat un enclau més exquisit per disfrutar d'un bon concert. Segur que no és el millor auditori del món, però provablement és un dels més bucòlics i bells del planeta.
La sorpresa, però, no va venir sola. MARIO BIONDI, l'estrella del nu-jazz italià, aleshores totalment desconeguda per nosaltres, va ser el responsable que ens fixessim en aquell lloc. La seva veu, una de les més sòlides i belles del panoràma jazzístic internacional ens va fer girar el cap en direcció aquella vila tant inoblidable com ell mateix.
Va ser el moment màgic d'un enamorament doble: el del romanticisme de Ravello, i de la música d'en MARIO BIONDI, que per cert, no te res a veure amb el poeta milanès, ni amb el pianista de clàssica. Dies després, lluny dels núvols de Ravello, vaig comprar el seu primer disc de llarga durada, titolat HANDFUL OF SOUL, i vaig averiguar més coses d'aquest crooner amb vocació de Barry White, i de convertir-se en una mena de rei del Lo-Fi.
MARIO BIONDI té 37 anys, va nèixer a Catania, fill d'un cantant popular sicilià. Fa tot just 4 anys que va començar a rodar pels escenaris de tot Italia amb un EP deliciós del que en queda aquest video-clip anomenat THIS IS WHAT YOU ARE, i tot i que diriem que no és cap revelació estilística, ni cap revolució dins del món del jazz, s’ha de dir que la seva veu de timbre privilegiat, amb un color que sedueix d’immediat, i amb una textura dolça i melòdica però lleugerament trencada, ens ofereix una combinació que posa els pels i el que calgui de punta.
MARIO BIONDI és pur hedonisme sonor. És tot un carmel per l’oíde que de veritat val la pena escoltar, ni que sigui en el disc en directe que va editar el nadal del 2007, titolat I LOVE YOU MORE LIVE, per reviure un moment tant màgic com el d'aquella tarda damunt els núvols.
Fa fred a Berlin. Fora plou el que no plou aquí, però molt suament, com sembla que tot transcorre en aquesta ciutat. Tanmateix, un bon vi no es prou per escalfar l'ambient dels espais exageradament amplis dels locals i els pisos de la ciutat. El DOWNTEMPO fa la resta. Aquest gènere tant acceptat i produït a la capital de la música electrònica té uns nous ídols.
RAZ O'HARA AND THE ODD ORCHESTRA són el duet ben ambigu i peculiar format per la veu d'en Raz O'Hara (aka Patrick Rasmunssen), i el seu col·lega Oliver Doerell que van començar a experimentar amb l'electrònica més dolça des del 2002, per acabar editant el seu primer àlbum aquest gener.
Els que només coneixessin en Raz, per la seva etapa més dance, posant la veu a temes dels Apparat Band, o en el període on feia d'animador de discoteca, es quedaràn de pedra quan escoltin aquest treball al capdavant de The Odd Orchestra. El sò fragil, oníric, i delicat que recorda un una mica els Mercury Rev (però molt més elaborat), recorda el passat més inmediat del seu líder quan als 90 va arribar a la ciutat i va viure molt de temps sobre un club de jazz, on va començar a fer els primers passos dins de la cançó que ha acabat posant l'artista en una trajectoria més avantguardista, en un estil realment elegant i ideal per posar colors al gris hivernal d'una ciutat gris com Berlin.
S'ha de dir que Raz O'Hara te una de les veus més agradables i personals del pop actual, i a més a més, un talent inegable per barrejar-la amb les bases electròniques, i les notes i textures acústiques que fan que el que fa ja molt de temps que està inventat soni com un gran descobriment. Descobriu, doncs, la tendresa virtual a través dels ritmes elegants, i les seccions cordes divines de RAZ O'HARA AND THE ODD ORCHESTRA. Val la pena.
ROIKA TRAORÉ no és una cantant tradicional africana però la eva música procedeix del més profund del continent. L'instrument en el que basa les seves composicions és la mítica guitarra gretsch, bàsica en el Rockabilly dels anys 50 i 60, una guitarra que Chet Atkins i George Harrison varen enlairar fins l'Olímp del rock, però que a les seves cançons sona amb una meravellosa afinació d'un instrument tradiconal africà com un balafón o un ngoni. 
+019.jpg)
+015.jpg)
+015.jpg){kind=link}
