diumenge, 27 de febrer del 2011

AMB ATITUDE PORTUGUESA... MARIZA

No vull fer-me pesat amb Portugal, però avui toca més FADO. La veritat és que no em sap greu, perquè com encara que són els nostres veïns mai no els fem ni punyetero cas, no em sembla malament que aquest febrer del 2011 el SONORA faci "el més de fado en en Coret Inglés". En fí, oblideu els meus acudits matiners. Són patètics. És massa aviat. Avui tinc classe de reiki, i el meu cervell està per una cosa. Tot i així, no vull marxar sense dedicar-li unes paraules a aquest estil musical que enguany a passat a ser patrimoni de la humanitat, i que aquesta setmana vam tenir l’ocasió d’assaborir-lo un altre cop, ara a Barcelona, amb una excel·lent ambaixadora, la cantant Mariza, que va passar pel Palau de la Música, en una altra de les nits delicioses del Festival del Mil·lenni.

La cantant nascuda a Moçambic, i crescuda al mític i musical barri de la Mouraria de Lisboa, va portar a Barcelona un troç d'aquesta ciutat, i tota la seva saudade, l'aroma, i una milimetrada consciència del que significa l'espectacle del fado per compartir-lo amb el públic català. He de confesar que era la primera vegada que veia Mariza en directe, i com era d'esperar, em va seduïr al 100%. L'artista domina l'escenari a la perfecció. La seva estructura física, alta com un Sant Pau, ja li dona una posició d'avantatge, i l'atitude portuguesa, que ella repteix fins la sacietat en cada concert, per contagiar l'auditori d'aquest posat orgullòs i arrebatat, s'apropia del públic com una grip. Una passa de fado que dura no només el que va durar el concert d'hora i quaranta minuts que va fer al Palau, sinó un dies, o un mes, com el que em va passar des d'aquell cap de setmana a Lisboa. El Fado que s'arrossega pels escenaris d'aquest món emocionant, traspassant i contagiant un estat de melangia permanent, que engantxa.

Avui, però, no només vull acabar amb una de les primeres figures contemporanies, del gènere musical portuguès, si no que ho vull fer amb el Fado d’última generació. La veu que ha rebut el premi de la Fundació Amália Rodrigues a la millor fadista de l’any: KATIA GUERREIRO.


Malgrat que el video és horrible, busqueu més documents al you tube perquè val la pena. La cançó "Pranto do Amor Ausente" paga la pena.

Llàstima, perquè sentida és sensacional. Però vista és realment extraordinaria.

KATIA GUERREIRO. Nascuda a Sudàfrica, criada a les Açores, i amb una carrera d’oftalmòloga posada en pràctica a la ciutat d’Èvora, on va excercir un temps, fins que el fado la va cridar, i va decidir dedicar-li la vida.

34 anys d’existència, 10 de carrera, i 4 àlbums, a més del doble recopilatori titulat 10 ANOS NAS ASAS DO FADO, que recomano especialment, perquè a banda de recollir les millors interpretacions de l’artista, inclou un CD amb duets tant il·lustres com els que ha gravat al llarg d’aquests anys amb figures de primera divisió com Maria Bethania, Ney Matogrosso, Martinho da Vila, Rui Veloso, o l’àvia del fado, la Simone de Oliveira que amb 73 anys encara continua fent alguna aparició a la TV i enregistrant alguna cançó com la que s’inclou en aquest disc per avalar el treball de la KATIA GUERREIRO per passejar aquest gènere musical arreu del món, i experimentar amb noves propostes des del respecte i la tradició.


divendres, 18 de febrer del 2011

RETROBANT LISBOA 2011

M'he sentit molt afortunat.

Divendres passat tornava a Lisboa després de 22 anys. No tenia un especial record de la ciutat, més enllà de la seva música que em va deixar una petjada inesborrable. El Fado trist, melancònic, arrossegat, sovint histriònic, i arrebatat em va marcar amb la seva sonoritat visceral per sempre més. Si hi havia alguna raó per tornar a Lisboa, sens dubte era la seva música, i en especial un concert de tornada també del llegendari Carlos do Carmo, que l'atzar em va regalar, com a bonus track de la invitació d'en Pau d'assistir a l'estrena portuguesa de LA CASA DE LA FUERZA.

Queda clar que va ser per amor que vaig tornar al nas de l'Atlàntic. Perquè si us sóc sincer, he de dir que temia veure LA CASA DE LA FUERZA. Temia veure la Liddell en acció. L'última vegada que la vaig veure va sacsejar el terra del CCCB, com el pitjor dels terratrèmols escènics que havia vist mai. Tanmateix, l'amor que em va dur a Lisboa em va tornar amor per triplicat, com si es tractés de la història d'un fado d'Amalia Rodríguez. Veure o experimentar LA CASA DE LA FUERZA, la darrera proposta teatral d'Angélica Liddel, la potent dramaturga de Figueres que va triomfar a la darrera edició del Festival d’Avinyó, i que per cert aquest dissabte arriba al Teatre Lliure de Montjuic en una funció única imperdible que tracta la soledat i l’abús en termes generals i molt concrets a la vegada, no et deixarà mai igual. Amb LA CASA DE LA FUERZA vaig tenir la sensació d'assistir a un ritual teatral realment important. Alguna cosa que deixarà senyal, petjada o cicatriu en l'espectador.

L'experiència, després de salvar l'obstacle de les 5 hores de durada de la peça teatral, va ser no només una prova de resistència. També va servir per aprendre a valorar el talent d'aquesta bèstia teatral sota un altre prisma. LA CASA DE LA FUERZA és teatre útil, necessari, abstracte, poètic, musical, impagable... sobretot ens els dies d'assèpsia, conformisme, grisor, i extremada dedicació a fer entendre i atapeïr en paraules fins i tot el que no cal. Vaig descobrir una Angèlica bufón, i Ricard III a la vegada, una esquinzada cantant de rantxeres al més pur estil Lucha Reyes, i una impressionant, curosa, delicada geisha i apassionada directora d'orquestra capaç de posar en solfa aquesta òpera txehoviana amb tres germanes de ficció (ella, i les actrius Lola Jiménez I Getsemaní de San Marco entranyables), lluitadores incansables contra el dolor i la soledat, i les altres tres homònimes mexicanes (Cynthia Aguirre, Perla Bonilla i Maria Sánchez), tan o més sinceres que les primeres, que desvetllen testimonis devastadors, al costat de la redempció i el perdó musicalitzat de Pau de Nut, i els clixés masclistes més arrelats dels mariachis de l'orquestra Solis, i el super-macho gegantí Juan Carlos Heredia. En fí, un viatge dolorós, pedregós, i dificil que al final deixa el bon gust d'haver crescut d'alguna manera, d'haver après alguna cosa més, d'haver pensat, plorat, rigut encara que costa, i si més no, d'haver vist una petita esperança pel teatre contemporani i per la humanitat.

A banda d'això però, com deia al principi, Lisboa em va reservar una sorpresa encara més emotiva que la teatral., si hi cap. I és que divendres vaig tenir l’oportunitat, també, de presenciar un dels darrers concerts d’una de les llegendes vives del Fado: CARLOS DO CARMO.


Ell és el que jo dic, el Frank Sinatra portuguès. No envà ha passejat el seu art de punta a punta de món. Des de l'Olimpia de Paris a Tokio. Un home 100% elegant, amb una dedicació absoluta a fer evolucionar el fado i emparellar-lo amb altres estils musicals. Un gran amant també del jazz, que sovint ha demostrat les seves dots de crooner també, fent de vocalista al capdavant de l'orquestra d'en Count Basie. Un home molt culte, gran amic de Saramago i dels millors lletristes portuguesos, amant del detall de la poesía, de la difusió musical (que sempre ha posat en pràctica amb els 6 idiomes que domina explicant el fado allà on ha anat), i del convenciment absolut que aquest estil no havia de ser un abanderat del karma de tristesa i saudade que l'ha convertit en un dels tòpics de Portugal.

És CARLOS DO CARMO, fill de la fadista llegendaria Lucilia do Carmo.

Després de 5 anys allunyat dels escenaris, divendres passat CARLOS DO CARMO va tornar a l’escenari de l’emblemàtic Teatro Municipal de Sao Louis per oferir 2 recitals únics i tant intims com això que hem escoltat que provablement servirà per fer un disc en directe que esperem editi aviat.

De moment, jo us recomano aquest disc de fa un parell d’anys, titulat FADO MAESTRO. Un àlbum recopilatori ideal per disfrutar o descobrir (depèn de l’edat) el cantant lisboeta, que inclou els seus grans èxits, el bò i millor dels 48 anys de carrera que duu a les espatlles, i alguns regals imperdibles com aquestes versions en directe més recents, un DVD amb 63’ de concert, de documental sobre la seva vida, i molta saudade, i un gust deliciós per escoltar el fado de sempre d’una altra manera.

Potser va ser un regal de la providència, o de la meva curiositat infinita. No ho sé ben vé, però m'agradaria pensar aquesta tornada màgica a Lisboa potser va ser obra d'Àmalia Rodriguez, la reina del fado a qui li vaig anar a donar les gracies personalment a la seva nova "Casa a Portugal".

dimecres, 16 de febrer del 2011

11 SEL·LECCIONS MUSICALS IMPOSSIBLES PEL 2011: FEBRER

El Sonora s'havia compromès, i malgrat els problemes tècnics amb el servidor MIXPOD que ens ha paralitzat la proposta musical del blog durant la primera meitat de febrer, finalment ho hem tornat ha aconseguir.

Sonats i sonades del SONORA, continuem la col·lecció de sel·leccions musicals impossibles del 2011. Aquesta és la segona sessió de l'any, i sens dubte, la més reposada, delicada, i sensual d'aquest hivern, per fer passar el fred a cop de les pessigolles sonores més estimulants que en Xavi Salvà recomana cada dijous a l'espai de secrets musicals de les tardes de Catalunya Ràdio, amb l'Àlex Gorina.

Músiques d'última generació, autèntiques llegendes, revisions de clàssics extraviats en el temps, descatalogats made in "Fora de Catàleg", i tota mena de perles, tresors, i alguna raresa 100% Salvà, només pels amics del SONORA que estiguin donats d'alta a l'Spotify. Cliqueu aquí: SEL·LECCIÓ MUSICAL XAVI SALVÀ, i escolteu la sessió musical més original del mes a Catalunya Ràdio.

dimecres, 2 de febrer del 2011

JOHN BARRY 1933-2011

Un record per un dels grans compositors de bandes sonores de la història del cinema del segle XX.

L'home que va fer les millors filigrames musicals que van identificar per sempre les empromptes de l'agent de sa majestat 007. L'autor de grans i melodiosos monuments sonors de Hollywood, com "Memories d'Àfrica", "Ballant amb llops" o l'oscaritzada "Born Free" que va inmortalitzar una cançó mítica interpretada per Matt Monro. En fí, un d'aquests grans professionals dels soundtracks, que molta gent, fins i tot alguns d'aquests que es fan dir crítics musicals, han menystingut precisament per haver dedicat gran part de la seva carrera a posar en solfa grans fragments de la història del cinema. Des de Bond (malgrat tota aquella polèmica que va envoltar la seva autoria real o no del famós tema del Dr. No), als exquisits arranjaments per harmònica del "Midnight Cowboy", als inquietetants acords de "Ipcress File" o "Una proposición indecente", o als trets més èpics i admirables de "The Lion in Winter", "Zulu", o molts altres, amb aquell segell inconfusible d'una hipnòtica i acaramelada secció de cordes marca de la casa. Un dels darrers grans mestres de la banda sonora clàssica, que al llarg de la seva carrera va demostrar un gran ofici, i que a banda de tenir la meva admiració professional, mereix encara més respectes com a persona, per haver compartit part de la seva joventut amb una de les dones més belles i encantadores del món, Jane Birkin.

En fí, un músic admirat i admirable que diumenge va marxar de viatge, i que el Sonora vol recordar amb una de les seves obres més oblidades i desconegudes. La banda sonora de "The Knack". Disfruteu d'aquest fragment. Va per en Barry.