Hi ha dies, hi ha anys, i fins i tot hi ha èpoques on les casualitats et busquen, et troben, i encara més acaben canviant el rumb de la teva vida d'una manera tant "arrebatada" (m'agrada aquesta paraula, té una vitalitat salvatge, amb un grau d'intensitat superior a qualsevol altra) com ara el tango.
El tango es balla, es canta, i viu amb intensitat a Barcelona des de fa molts anys. Gairebé fa més d'un segle que el mestre Enrique Cadicamo va batejar Barcelona com "la tercera capital del Tango" (després de Buenos Aires i París), aquella Barcelona adorablement canalla, aquella Barcelona bruta i "arravalera" (adjectiu ideal en termes milonguers), on es podia fer una ruta de bars plens de greix, literatura, i idees progressistes. Bars avui gairebé extingits pel foc de l'especulació urbanística, i per la febre crematística d'un ajuntament acostumat a servir "gat per llebre" en aquesta mena de restaurant temàtic en que ha convertit la ciutat de les delicies en "La millor botiga del món".
Quin horror! Quina llàstima! Tanquen sales emblemàtiques com La Paloma!, cau l'Arnau, mentre vivim la promesa de tornar a aixecar un El Molino vestit no de plomes, i lluentons, sinó de nova arquitectura assèptica (lluny de la veritable essència del món del teatre, del cabaret, de les varietats d'aquella Barcelona mítica). Cauen emblemàtics bars com El Pastís amb l'excusa o la sentència de males insonoritzacions, i queixes de guiris insensibles a poca cosa més que al top manta de bosses de marca, cinturons, i ulleres de merda.
Cada vegada queden menys icones d'aquella ciutat extingida. Una ciutat, torno a dir, assèptica, sense res que incomodi, sense ocells a les Rambles, sense estatues (que no siguin les permeses), sense pobres, sense espontanietat, sense vida real, sense passió. Una ciutat adormida pel consum, que a més a més perd escenaris on poder tocar música, recitar poesia, o cantar tangos.
És per això que m'agradaria trobar alguns amics al bar Pastís, el proper dimarts dia 1 d'abril, o el 8 del mateix mes, per fer una mica d'homeantge a aquestes parets plenes de fotos de la Piaf, amb la patina dels anys de pols i greix, i fum que han convertit aquest lloc decadent, en una de les joies etíliques de les nits d'aquella Barcelona mitificada. Allà estarà l'Ángel, el seu propietari malcarat, i poc respectuós fins i tot amb els artistes que hi col·laboren, però un apassionat de la nit, de la vida, i de la música que t'atrapa en la distacia curta.
El tango es balla, es canta, i viu amb intensitat a Barcelona des de fa molts anys. Gairebé fa més d'un segle que el mestre Enrique Cadicamo va batejar Barcelona com "la tercera capital del Tango" (després de Buenos Aires i París), aquella Barcelona adorablement canalla, aquella Barcelona bruta i "arravalera" (adjectiu ideal en termes milonguers), on es podia fer una ruta de bars plens de greix, literatura, i idees progressistes. Bars avui gairebé extingits pel foc de l'especulació urbanística, i per la febre crematística d'un ajuntament acostumat a servir "gat per llebre" en aquesta mena de restaurant temàtic en que ha convertit la ciutat de les delicies en "La millor botiga del món".Quin horror! Quina llàstima! Tanquen sales emblemàtiques com La Paloma!, cau l'Arnau, mentre vivim la promesa de tornar a aixecar un El Molino vestit no de plomes, i lluentons, sinó de nova arquitectura assèptica (lluny de la veritable essència del món del teatre, del cabaret, de les varietats d'aquella Barcelona mítica). Cauen emblemàtics bars com El Pastís amb l'excusa o la sentència de males insonoritzacions, i queixes de guiris insensibles a poca cosa més que al top manta de bosses de marca, cinturons, i ulleres de merda.
Cada vegada queden menys icones d'aquella ciutat extingida. Una ciutat, torno a dir, assèptica, sense res que incomodi, sense ocells a les Rambles, sense estatues (que no siguin les permeses), sense pobres, sense espontanietat, sense vida real, sense passió. Una ciutat adormida pel consum, que a més a més perd escenaris on poder tocar música, recitar poesia, o cantar tangos.És per això que m'agradaria trobar alguns amics al bar Pastís, el proper dimarts dia 1 d'abril, o el 8 del mateix mes, per fer una mica d'homeantge a aquestes parets plenes de fotos de la Piaf, amb la patina dels anys de pols i greix, i fum que han convertit aquest lloc decadent, en una de les joies etíliques de les nits d'aquella Barcelona mitificada. Allà estarà l'Ángel, el seu propietari malcarat, i poc respectuós fins i tot amb els artistes que hi col·laboren, però un apassionat de la nit, de la vida, i de la música que t'atrapa en la distacia curta.
Allà hi serà també una de les amigues habituals d'aquest petit temple del tango, l'ELBA PICÓ (http://www.elbapico.com/), la veu d'aquest gènere a Barcelona, la veu i el sentiment d'una argentina enamorada del Raval i de la vida que transmetrà les passions desencadenades en el seu darrer treball discogràfic titolat CARICIAS DE MIMÍ, RECUERDOS DE MANON i que és simplement deliciós, sentit, viu, real, i tendre com tendre és la nostalgia ben entesa de la cantant, que vaig tenir la sort de conèixer gracies a una bona amiga, que entre les dues em van obrir les portes del seu amor, per ballar, per ballar la vida amb un somriure càlid, amb la companyia d'un te, i molta passió per la música. La música que els mals espanta, i que si te forma de tango, el sents en directe al Bar Pastís i te'l propina la veu fràgil i emotiva d'Elba, que resulta complement perfecte d'un bandoneó, t'adonaràs que hi ha moments en que la vida és un vestit fet a la teva mida.
A la mida dels teus amors, dels teus desitjos, dels teus riures i de les teves llàgrimes que els amics han abraçat. M'agrada saber que hi ha coses fetes a mida encara. Jo, avui em quedo amb la cita al bar Pastís, amb la pols d'un retrat de la Piaf fantasmagòric, i la veu, la música i la paraula d'Elba Picó. No hi falteu. Dimarts, al nº 4 del Carrer Santa Mònica, al final de les Rambles, en plè cor de l'antic "Barri Xino". Allà estarem vestits de negre i vermell per fer-te una nit a mida.
1 comentari:
Som una ONG. La nostra missió consisteix en rescatar amics extasiats, i tornar-los a la realitat. Si no fos per nosaltres, el senyor Salvà continuaria, encara ara, al bar Pastís, escrivint al llibre de recollida de firmes un interminable recull d'elogis i motius pels quals, definitivament, el Pastís ha de coninuar sent el Pastís com a mínim 60 anys més.
No sé si existeixen casualitats a a la vida. Però és que, tot i la somnolència d'aquesta hora de la tarda provocoda per una nit de somriures improvisats (una hora incerta, aquesta, perquè fora fa la llum d'una hora més tardana), tot i la lleganya que em penja de l'ull dret, he estat capaç de trobar aquesta notícia, avui mateix, a La Vanguàrdia: "El propietario del bar Pastís reúne 500 firmas de apoyo". Coi, això no és un titular! Hauria de dir: "500 firmas y una decisiva carta de Xavi Salvà".
El Xavi és un buscador de petits plaers, un lleó que es menja la vida amb petites mossegades. Assaborint-les. I dimarts ens va regalar als amics un trosset de Pastís. Pastís, un cel d'ocells de paper, quadres del Quimet -el primer propietari- tintats de fum, ampolles de la bodega d'algun galió enfonsat, uns "no se queden detrás vayan palante" del propietari, i tangus interruptus per una policia que no sap tocar música, però sí la pera.
Per als que no el conegueu encara, no patiu. Amb fervorosos defensors de la Barcelona autèntica com el Xavi tenim assegurats uns quants anys més de Pastís.
Publica un comentari a l'entrada