dimecres, 1 de desembre del 2010

SI VOLEU ESBORRAR ALGUNA COSA DE LA VOSTRA VIDA...


Atenció al nou sistema infalible per canviar tot el us vingui de gust del guió de la vostra vida, aquí teniu una eina amb possibilitats.

Clickeu aquí TIPEX.
Només és qüestió de posar-s'hi.

dissabte, 6 de novembre del 2010

DIUMENGE: BACCIAMI PICCOLINO


Alerta, estimades criatures!!!! que diria Sant Monegal.
Les 9 del matí és molt aviat per molts dels que passeu per Sonora, però com diuen que "a quién madruga Dios le ayuda", i l'ocasió és ben pia, em sembla que val la pena fer l'esforç.

Diumenge dia 7, el dia que el beneit (per dir-ho fí) del B-16, res a veure amb la "chica del 17", ni amb cap obús que si assembli per cert, hi ha la famosa Flashmob gai i lesbiana per suministrar-se amb qui volgueu petons a go-go, durant dos minuts (a veure qui els aguanta).

La idea em sembla genial, i més que significativa, perquè al "papito" se li caigui -com a mínim-, la mitra i si pot ser fins i tot la vergonya, això però serà una mica més dificil, perquè sembla que no en gasta gaire.

Protesteu ben fort, doncs, amb els millors petons que guardeu a qui li corresponguin, això sí, demà a les 9 del matí a l'Avinguda de la Catedral, davant els morros també d'aquest cap d'estat impresentable, medieval, i totalment corrupte que propicia arreu on va l'opinió que l'homosexualitat és un transtorn, que l'avortament és un delicte, que el condó és una blasfemia a la procreació, que viu en un imperi d'or mentre mig món està en crisi i/o es mort de gana, i confón la fraternitat amb la complicitat i la protecció dels molts pederastes que còrren sota el seu protectorat.

Si us plau, sortiu del Sonora corrents i veniu a l'avinguda de la Catedral cantant allò que cantava Rosemary Clooney als anys 50: Bacciami Piccolinooooooooo....

dimecres, 27 d’octubre del 2010

LA INESGOTABLE SHARON JONES.

El dia que els USA arribin a la lletra S a l'hora de batejar un cicló d'aquests que castiguen les tardors nordamericanes, s'ha de fer justicia i posar-li SHARON, sense dubte en el que seria l'homenatge 100% merescut aquesta Sister Soul que ahir va sacsejar la mítica Sala Apolo de Barcelona.

Barreja de King-Kong, James Brown, Tina Turner, la seva admirada Marva Whitney, i una Lola Flores (que ni ella sap que duu per les venes), l'huracà SHARON JONES va passar per segona vegada per la sala del Paral·lel, convertint l'Apolo en una autèntica sucursal del mític temple del soul i el R&B de la ciutat de Nova York.

No estavem al carrer 128 de Harlem, però ahir Sharon Jones va treure tot el que teniem de negre el públic totalment entregat que vam assitir a la cerimònia d'aquesta deesa del Soul.

No és una nena. Ja té 56 anys, però no hi ha cap mena de dubte que a dia d’avui és el relleu dels grans mestres de la música negra dels anys 60 i 70. El seu show, impecable, és el testimoni de com es feia la música dels grans herois del funk, i el Rhythm & Blues quan encara estava per consolidar la industria, els fenòmens de masses, i el consum aborregat de música que ha acabat amb el més autèntic de la professió.
Sharon Jones és professional de cap a peus. La combinació de la seva veu espectacular, i la seva electritzant i turbulenta manera de ballar, que belluga des del dit gros del peu, al darrer cabell de la seva convulsa melena, sense oblidar tots i cadascún dels "flecos" del vestit homenatge als alegres anys 20 i totes les dives de l'era daurada de la black music, és digna de passar a la història.


I és que després de molts anys, estic segur que els que hem vist alguna vegada SHARON JONES, recordarem aquesta vetllada com alguna cosa important dins el món de la música. Un antídot excel·lent contra les tonelades de merda consumista que ens col·loquen, i de tots els gats per llebres que ens venen sense parpallejar.

És la mateixa SHARON JONES, aquesta senyora de Georgia que, amb aquesta veu, i aquesta potencia bàrbara arrebatadora, va començar a treballar també com a corista, quan era una absoluta desconeguda actuan amb Lou Reed, Michael Bublé, David Byrne, o amb els mítics Soul Providers dels 90, molts anys abans que ningú es pogués imaginar que acabaria triomfant com a solista i prima dona indiscutible del que ja s’ha anomenat com la nova generació dels revivalistes del sò soul i funk dels anys 60 i 70.

SHARON JONES és única, i la seva banda també, el ja mítics THE DAP-KINGS (que van ser en part els responsables de l'èxit d'Amy Winehouse), acompanyats de la colla d’instruments de col·leccionista amb els que han reviscut el sò autèntic i genuí de les bandes de l’època daurada del soul, han tornat a deixar el públic que la va veure a l'Apolo amb les ganes de passar amb ella, com diu un dels seus èxits "100 Days, 100 Nights" més moguts al ritme frenètic d'allò que es va inventar el padrí del soul.

I si no vau poder ser allà, per veure l'amplissim catàleg dels balls de l'epoca (des del famós chicken dance, al nadador ofegat homenatge a Tina Turner, al xarleston, al soul train, o fins i tot al flamenc típical spanish), i de tota l'extensa gama de convulsions i espasmes de l'artista, teniu el testimoni que vam gravar en Pau i jo. No us el perdeu. No té gaire bona qualitat, però paga la pena.



Thanks for everything Mr. Jones.

diumenge, 12 de setembre del 2010

AND THE SHOW MUST GOES ON...

No em cansaré mai de veure els clips dels OK GO! Són una mostra vigent que la manca de pasta es supleix amb kilos d'imaginació. Busqueu-los al You Tube. No n'hi ha cap mena de dubte que malgrat els mesos que fa que van treure el disc OF THE BLUE COLOUR OF THE SKY, són els millors de totes les bandes que practiquen el rock coral berro que ara està tant de moda. Aquest any m'he enamorat dels THE NEW PORNOGRAPHERS (que han format part de la nova campanya de la temporada 2010-11 de Catalunya Ràdio), continuo adorant els POLYPHONIC SPREE, i una mica menys els suecs I'M FROM BARCELONA. Tot i així, són una molt bona manera d'alegrar-nos la nostra vida sonora. Disfruteu-la en directe al concert que faràn a BCN per les festes de La Mercè. No ho passeu per alt!!!! Antiga fàbrica Damm a les 21h del dissabte 25 de setembre.

Comença l'espectacle!!! Ja estem aquí i en marxa un altre cop!!!

FEELING GOOD

No tinc gaire temps.
Només em vull recordar, i de passada a tots els amics de Sonora, que cada dia comença un nou regal, una nova vida per cadascú de nosaltres. I per fer-ho amb imaginació des de l'ordinador, la presentació d'un nou programa creat a l'escola de diseny SVA MFA que fa meravelles tipogràfiques amb les lletres d'una cançó.

I per a mostra aquest karaoke psicodèlic de la gran Nina Simone: FEELING GOOD.

dimarts, 3 d’agost del 2010

DELICIES TURQUES 2010



Ja sóc aquí. Després del parèntesi de les vacances la música torna a sonar a Sonora.
I com és evident Turquia és la protagonista. He viscut, descobert i disfrutat un munt de música. Melòmens entranyables ens han fet girar a 33, a 45, i fins i tot a 79 revolucions per minut. Estambul és una ciutat que obre tots els sentits, i un dels més excitats, a banda és clar, de la vista, del gust, i l'olfacte, és sens dubte, l'oíde.

Müzeyyen Senar, Belkis Özener, Orhan Gencebay (l'Elvis turc que ja vam conèixer a "Cruzando el Puente", la super-estrella gai Zeki Müren, els virtuosos del saz, Asik Veysel, i Neshet Ertash, i moltes altres delicies turques han obert les nostres orelles, com deia la pel·lícula, i ens han enamorat d'aquest país, de la seva gent, i d'una ciutat tant màgica com deia la cançó d'en Marc Aryan (1966), que ens va presentar el senyor de la foto, l'Ergun Hiçyinlmaz, un gran col·leccionista que van conèixer a la seva botiga de Beyoglú, i gracies a la que he trobat la versió de la gran Kibariye.

No us la perdeu! És gegant. Millor dit, geganta!!!

diumenge, 1 d’agost del 2010

ROKIA TRAORÉ: L'ENCANTADORA DE SERPS ENLLUERNA L'AUDITORI

Sempre he pensat que l'Afro-Beat és un estil musical que el compromès i contundent Fela Kuti -ja mort fa anys-, ens va deixar a títol d'herència enverinada com "una arma de destrucció massiva" - que deia aquell-, i que amb els anys podria acabar amb gran part de la població blanca que tant mal havia fet a la seva terra. Vaja, que ben bé podia ser com una mena de venjança siciliana a l'engròs, que amb aquelles cançons de 20 i 30 minuts enceses en el ritme més frenètic, i amb les repeticions circulars hipnòtiques de qualsevol mantra jugant a favor en aquest cas del transit i l'exaltació física, a través de la dansa també, deixa sense alè, i si ens descuidem sense vida a tots els blancs que disfrutem d'aquesta música en aquest món ordenat i tant llunyà de la vella Àfrica.

Sigui quina sigui la finalitat de l'afro-beat, és brutal deixar-se arrossegar per l'emoció sincera i autèntica de la crida africana de músics i cantants tant integrals com la ROKIA TRAORÉ.

Ja fa molts anys que em vaig deixar seduïr pels discos d'aquesta encantadora de serps. Per mitjà de la seva veu aspre i avellutada a la vegada, i de la seva particular i suau manera de tocar la guitarra, al més pur estil de l'admirat Ali Farka Touré (conegut com el John Lee Hooker africà), molts dels que avui som admiradors incondicionals de la Roika Traoré, vam caure rendits als seus encants l'any 2000 quan va editar el segòn àlbum de la seva carrera, el titulat WANITA, amb el que va guanyar un munt de premis i va triomfar internacionalment.

Ara, fa un parell d'anys però, ROKIA TRAORÉ va editar un nou disc, el titulat TCHAMANTCHÉ,

amb el que es va consolidar com la més cool, moderna, i elegant cantant africana de tots els temps. El disc ha estat un veritable fenòmen musical. Més enllà de les llistes de discos de músiques del món, aquest àlbum ha trascendit, i ha recopilat bones crítiques per tot arreu. Avui és ja un disc de referència per a tots aquells que disfrutem amb la música del més vell dels continents. Tanmateix, TCHAMANCTCHÉ és un gran disc per si sol, sense etiquetes, sense segells, com la seva inclassificable autora.

Tot i així, més enllà de la seva curta però consistent discografia (4 LP's), molt pocs dels seus admiradors catalans l'hi haviem posat una imatge a l'artista més enllà de les portades dels discos, donat que fins el 2009 mai no havia passat pel nostre país. Girona van ser la primera ciutat catalana que va veure-la actuar per primer cop. I des d'aleshores molts dels que vam sentir parlar d'aquell concert hem somiat poder fer realitat aquest moment. Des del 29 de juliol, però, Barcelona ja ha estat conquerida per ROKIA TRAORÉ, ja que aquesta malinesa va fascinar en tots els sentits el públic que d'entrada ja l'adorava i que va presenciar una nit tant especial com la de l'Auditori que va inaugurar els Festival Mas i Mas d'aquest estiu 2010.

Con una pantera negra, o com la reina de les cobres, ROKIA TRAORÉ va pujar a l'escenari i va encetar el concert, sinuosa, prudent, gairebé silenciosa (sense ni tan sols presentar les cançons). A poc a poc, però, el seu talent indiscutible per començar a fer-se present amb solidesa, barrejant la tradició d'arrels africanes amb el blues, amb el rock simfònic al més pur estil Pink Floyd, amb la psicodèlia perquè no, i amb el Soul evidentment. L'alquimia de ROKIA TRAORÉ és impressionant. El sentit del ritme és aclaparador. Podriem dir que la nit va començar com una pel·lícula d'en Wong Kar Wai, i va acabar com un trepidant film de Tarantino. La seva intel·ligencia en la tria de temes és també exquisida. Va cantar cançons sobretot dels seus últims discos, però a més va tenir moments extraordinaris recordant la gran "Mama Àfrica" (la malauradament desapareguda Miriam Makeba) que sens dubte ha estat la inspiradora de la majoria d'intèrprets femenines africanes, i com no, de l'admirat també Fela Kuti, el "Rei de l'Afro-beat", gràcies a qui ens va regalar un esplèndit primer bis de més de 20 minuts anomenat "Kotedon", cantat en seu idioma natal, el bambara, i deixat anar amb la força d'un huracà.

Realment, és una sorpresa l'habilitat la d'aquesta deesa! És un bé escàs en aquests dies que corren. He vist molts concerts al llarg de la meva vida, i pocs tenen la complicitat, i la màgia de convertir-se en veritables vetllades especials i úniques. La del 29 de juliol va ser una d'aquestes nits que un s'endurà a la tomba amb el mig somriure sornaguer d'haver triat bé.

No sé quan hi haurà una altra oportunitat de veure en directe la bellesa exòtica d'aquesta dona de 36 anys esplèndida, la seva dansa captivadora, el seu cant de sirena negra, el seu compromís amb una Àfrica nova i digna -lluny de l'única solució de l'inmigració, -com va dir-; en fí, una artista completa, amb el magnetisme irresistible, i l'enorme talent de ROKIA TRAORÉ. Potser no serà aviat, però segur que no trigarà a tornar. Si us n'asseventeu que torna per aquí no us la perdeu. És una autèntica encantadora de serps. Veieu la fetillera en acció amb aquesta magnífica versió que va fer de "The Man I Love" en un concert a Holanda.



És cert que en el concert de Barcelona no va cantar la meravellosa versió del clàssic de "The Man I Love" de George Gershwin que va fer servir com a homenatge amagat a Billie Holiday (inclòs com a hidden track) en el disc "TCHAMANTCHÉ". Jo hauria plorat si ho hagués fet. Tanmateix, va valer la pena descobrir que més enllà del que deia el poster de promoció del concert que titllava l'artista com a diva de l'afro-beat, ROKIA TRAORÉ és molt més que això. No li calen etiquetes. És una gran DIVA de la música universal.





dimecres, 21 de juliol del 2010

J'AIME EL "DEJA VU", TU NO?



Mai no acostumo a fer cap mena de disertació lingüística perquè segurament en podria sortir escaldat més d'una vegada. No vull que em malinterpreteu! No puc ser pedant de cap manera. Sóc massa imperfecte com per demanar a ningú que escrigui o parli un idioma amb un nivell, que provablement ni jo, ni molts individuus de la meva generació podriem garantir. I he d'aclarir que no parlo de la gent del carrer.



No em negareu l'evidencia, però, del mal ús d'extrangerismes, i frases fetes foranies (per "epater les bourgeois" que diuen també els francesos) dins els mitjans de comunicació, i el món cultural en general, que sense una bona base idiomàtica desinformen i practiquen la desinstrucció pública a destra i sinistra.

I el cas més paradigmàtic d'aquesta reflexió és la famosa frase feta DÉJÀ VU. Una expressió francesa que fa refereència a alguna cosa "ja vista", o alguna cosa que de vegades ens produeix aquesta sensació de repetició sense exactitut, i sense saber ben bé ni quan ni on.

La qüestió és que estic cansat de sentir aquesta frase pronunciada amb una U espanyola o catalana, que no te res a veure amb U dels nostres veïns (un sò molt semblant a la U nostra, però posant la llengüa a dalt del paladar i fent que assoleixi un só també molt aprop d'una I). El só resultant correcte seria el d'una I/U, semblant a una neutra.

Dit això, d'una manera purament informativa i si cap didàctica, deixeu-me que faci de "Senyoreta Rottenmeiyer" i deixi anar aquesta reivindicació pública, perquè ho dieu als vostres amics, ho dieu al vostre company de pis, ho parleu amb la veïna o veï amb qui voldrieu intimar quan coincidiu a l'ascensor, i fins i tot feu un forum al Facebook. Si us plau ,no vull sentir més aquest DEJA (pronunciat força correctament), i acompanyat del terrorífic VU de "burro", de "bucco", o de "borinot".

M'agradaria que tots aquells guapos i guapes mediatics que deixin anar aquest DÉJÀ VU alterat per la televisió i per la ràdio, sentint la mirada dels oients, dels espectadors, i fins i tot dels seus col·legues de professió, perquè vegin que no són ni tant "güais", ni "tant" cools com s'imaginen.

Per favor, reivindiquem el DÉJÀ VU genuí, no aquest que han malmès tants comunicadors, famosets del rotllo "candelabro", o "im presionante en dos palabras", a més dels últims afegits de la col·lecció, com ara l'Anna Morgade del Buenafuente, i fins i tot l'explossiva Beyoncè, que ni que em vegi 20 vegades "Dreamgirls" podré païr la pronuncia erronia de la cançó que va titolar amb aquesta frase.

En fí, que ho deixo a les vostres mans, i a la vostra llengüa que segur que és més interessant.
Perquè com deia en Jordi Vendrell, i encara que us soni a DÉJÀ VU: "La llengüa és fonamental".



No em tingueu en compte la cançó de la Jeanne Manson. Ha estat l'exemple més clar que he trobat perquè acabeu tots cantant amb bon accent aquest DÉJÀ VU.

dimecres, 14 de juliol del 2010

OLGA GUILLOT: SE ACABÓ! NO LA SEVA MÚSICA.

Avui és un dia molt trist per a la música cubana. Un dia d'ara fa 7 anys, Olga Guillot aterrava per última vegada a Barcelona per oferir-nos la seva darrera actuació al Teatre Grec de Montjuïc. Provablement va ser el pitjor concert que mai li vaig veure. Estava cansada, gran, els 80 anys passaven factura en la seva veu, molt feble, però no a la seva energia, al temperament i al sentit de l'humor indestructible. Després del recital, entranyable com sempre, pròxim, entregat, i gairebé familiar de cara a un públic 100% seguidor de l'estrella, ens varem trobar als camerinos.

La Reina del Bolero es treia la corona, i ens permetia entrar al seu reialme com si en realitat fos la veïna de tota la vida del replà de casa de la teva mare. Ben còmoda, sense cap protocol, amb sabatilles d'estar per casa absolutament modestes, la bata, la perruca fins i tot una mica mal posada - com si res-, i amb una entrega absoluta als que l'estimavem, fossim o no del seu entorn més pròxim, aquella mare del Bolero ens abraçava, petonejava, i tocava com una necessitat de primer ordre per a la seva subsistència. Entrega absoluta a una feina que adorava.

Després de presentar-li uns amics, una cosina que ens acompanyava (aleshores emparellada amb un cubà), fer-nos el míting anticastrista habitual, i desitjar el millor a la parella, vaig tenir uns instants per lamentar la desaparició de la seva gran amiga, Celia Cruz, una altra Reina, aquesta de la Salsa, que jo també admirava profundament des que l'any 83 en Jordi Vendrell, el lloro del programa de Catalunya Ràdio "El Lloro, el Moro, el Mico i el Sr de Puerto Rico" m'introduís en l'univers electritzant de la música cubana, i llatinoamericana en general. mai li agrairé prou.

Sigui com sigui, la gran Olga Guillot dels meus records, aquella del primer concert del seu retorn Barcelona (a finals dels 90 que li va permetre operar-se de cataractes a la Barraquer) a la Sala Luna Mora (darrera l'Hotel Ars) que em va fascinar amb una potència gairebé sobrenatural, o la del Palau de la Música (que va recordar amb emoció una altra amiga també desapareguda, Lola Flores), i la dels concerts del Grec, tots ells autèntics testimonis d'una carrera extensa i intensa plena de grans monuments del Bolero, avui ja no és aquí.

Olga Guillot ha mort d'un atac de cor als 87 anys. I amb ella s'ha acabat una manera de cantar única el drama i la joia del Bolero. Meitat Sarah Vaughan, meitat Lola Flores, Olga Guillot ha donat a la cançó romàntica llatinoamericana l'honorabilitat d'una gran interpret de jazz, i el temperament i la passió de les seves arrels cubanes. Amb "tremendo swing", que diuen els cubans, i una manera de cantar tant sofisticada com salvatge, Olga Guillot feia de cada cançó una obra de teatre. Els moviments de mans neguitosos davant la seva cara afligida, orgollosa, o luxuriosa -depèn del moment-, els seus cops de cap, i les ordres que imposava al seu propi director musical, i fins i tot al públic, la convertien en una veritable directora d'orquestra, de la seva pròpia orquestra de sentiments i d'emocions que deixava anar com un huracà allà on anés.

Olga Guillot es farà sentir allà on vagi. Amb tota la seva cubanitat a la que mai no va renunciar malgrat que des del 1961 no va poder tornar a l'Habana que la va veure crèixer com artista. Aquella ciutat bressol dels millors músics d'una època molt antiga ja, però que encara omple moltes hores dels servidors musicals d'internet. Una època gloriosa que va començar al 1940 amb el duet que va formar amb la seva germana, amb el Quarteto Siboney dirigit per l'Isolina Carrillo (autora de "Dos Gardenias"), i amb una carrera com a solista plena d'èxits des que va començar a treballar amb Facundo Rivero, el responsable que la jove Guillot enregistrés els seu primer disc amb una versió en espanyol deliciosa de l'starndard nordamericà de Lena Horne "Stormy Weather", el primer gran èxit també de la seva carrera gracies a la que va marxar a Nova York i Mèxic, on va enregistrar (entre els 50 i 60) els millors títols dels millors autors i amb les millors orquestres de l'època.

"Mienteme", "Tu me acostumbraste", "Sabor a mi", "Contigo en la distancia", "Te voy a matar a besos", "Que sabes tú", "Adoro", "Voy", "Que divino seria", "La Gloria eres tú", ""Delirio", "Pànico", "Cría Cuervos", "Escrito está", "Voy a gritar", "El último acto", "Campanitas de cristal", "Soy lo prohibido", "Me muero, me muero" (i tot allò del Bolero eròtic), i fins i tot l'últim disc ,"Y faltaba Yo" (2001) són el llegat del pas d'aquesta "Venus de Fuego" (com deia el títol d'una de les seves pel·lícules) pel món de la música llatina del segle XX. Una herència sense la que la música cubana d'avui dia no existiria. Una llegenda a la que a més del seu valor musical indiscutible, li hem d'agraïr, a més a més, una certa tasca de pedagogía emocional, gracies a la que molts de nosaltres, especialment els que vam nèixer el segle passat, vam crèixer sense preguntar gaire i experimentant (a força de mastegots, caigudes i aixecades) allò que cantava la Reina del Bolero.

Gràcies Olga. Et recordarem sempre.

dissabte, 29 de maig del 2010

EL PRINCIPI MATEMÀTIC D'ÀLEX TORÍO



Han passat 4 anys des del darrer disc de l’ALEX TORÍO. Massa temps sense cançons noves de l’únic professor de matemàtiques que he aguantat a la meva vida, i que fins i tot m’ha fet plorar alguna vegada, i no precisament per mort d’aquesta materia que no vaig acabar d’entendre mai, i que no hauria pogut superar sinó hagues estat per un bon amic que me les va fer entendre, amb molta paciència.


Així, doncs, l’ÀLEX TORÍO, el català amb la veu més semblant al paper de vidre, o a la barba de dos dies que hi ha a casa nostra, a més de fascinar-nos amb les noves cançons d’aquest PRINCIPIA MATHEMATICA, ara passa comptes a aquest món, com ja ens tenia acostumats, per demostrar que malgrat que podria ser molt millor i més habitable, en principi encara hi ha una escletxa d’esperança per continuar fent tota mena d’operacions per quedar-nos-hi el més a gust possible.



I la veritat és que el professor Torío n’ha fet forces d’operacions darrerament. En aquests quatre anys ha viscut un elevat nombre de canvis en la seva vida. El més abismal de tots ha estat convertir la seva existència d’unitat absoluta en un conjunt binari amb Empar Moliné, la seva parella, combinació de la que en va resultar la seva filla Ginebra, i molts més canvis encara, que es van multiplicar de forma exponencial, com és la marxa del barri del Raval, la caiguda de l’Imperi Sinnamon (el segell que va editar els dos darrers discos), i com és lògic, la recerca d’una nova discogràfica, entre d’altres…


El cas és que, després d’instal·lar-se a Sant Cugat, on es va muntar un petit estudi i un bar per poder enregistrar les seves cançons i pendre copes amb els amics sense sortir de casa, han passat quatre anys i moltes hores davant del seu piano, per poder presentar les 18 cançons d’aquest PRINCIPIA MATHEMATICA que finalment distribuirà el segell PICAP a partir del dia 31 de maig, la data prevista de sortida del disc a la venda.


Així doncs, espero que quan publiqui aquest text ja pogueu escoltar el disc, bé sigui per internet, o bé físicament. Val la pena. No us en penedireu. PRINCIPIA MATHEMATICA, el cinquè àlbum oficial d’aquest prolífic, i inspirat cantant i compositor català, professor de matemàtiques d’ofici (d’aquí l’homenatge al tractat d’en Bertrand Russell amb el que ha batejat el disc), i cronista més aviat apocalíptic dels temps que corren.


Un bon i admirat amic, l’ÀLEX TORÍO, que com sempre continua fent gala dels seus referents, Tom Waits i Bob Dylan, en aquest cas però, per oferir-nos un dels discos més existencialistes de tots els que ha enregistrat fins ara.

Un àlbum amb 18 cançons, enregistrades entre el 2004 i el 2010, on l’Àlex li fot canya a aquest món dehumanitzat, de gent cada cop més tancada en sí mateixa, de ciutats convertides en parcs temàtics, de l’era de la TV, d’una època de paraules buides, de vides bullides, de nostàlgies que esdevenen càrregues, de rellotges que còrren massa depressa, de gent que se sent extranya en un món ordinari, d’aquesta mediocritat que envaeix “el millor dels món possibles” que deia Voltaire… en fí, un disc molt personal també, enregistrat als estudis de casa seva, entre Dry Martinis fets al home-bar, molta conya amb els seus músics i col·laboradors, com la Maria Bennassar dels Blueberry Hill amb qui ha fet el duet “The Farm of Horrors”; un sò molt elaborat que va del folk, al rock del Doors, al grunge gairebé, i a l’indie més naïve, amb joies com “Ugly In The City”, “Life Is a round Trip”, “Enjoy Mediocracy”, o “Waiting On The Deck”, i això sí, molt d’amor, i moltes queixes optimistes també, entre jocs i riures de l’Empar i la Ginebra, que fa el seu debut a la cançó “End Of War Against Me”.

Més enllà de tot plegat, però, hi ha la cançó que obre el disc, “It Works”, que malgrat que em sona diferent a la resta, i em recorda un ÀLEX TORÍO de ja fa uns quants anys, fa flaire de single. Espero que amb aquesta cançó, i amb la distribució del segell PICAP molta més gent descubreixi el talent matemàtic de fer cançons que et toquen la fibra, com ja hem experimentat amb els àlbums "The Lame Fiancée" (d'on hem extret el video penjat), "Last Year's Man" o el genial "Magic Wand Side Effects". L'Àlex s’ho mereix.


I si la lògica matemàtica, de Russell precisament, diu que un axioma no és necessariament una veritat evident, la fòrmula ben formada d’ÀLEX TORÍO, utilitzada en aquest cas en la darrera deducció musical de l’autor del disc PRINCIPIA MATHEMATICA, ens permet arribar a la conclusió que no calen gaires operacions per adonar-se el número que li correspon a aquest compositor encara poc conegut.


Potser és que en aquest món musical de tantes llistes, rankings, i estadístiques falses o arreglades, algú s’ha oblidat de comptar amb el cap, i ha passat per alt que l’ÀLEX és un Nº1 de debò que mereix ocupar el seu lloc. Espero que el "Principia Mathematica" de Bertrand Russell faci justicia.

dimecres, 12 de maig del 2010

LA GRAN NIT WAINWRIGHT DEL LICEU

11 de maig del 2010. Malgrat que no va voler cantar "Barcelona", perquè l'última vegada que l'artista va ser en aquesta ciutat la va interpretar amb la seva mare, va ser una nit irrepetible. Una vetllada realment extraordinaria en una ciutat que Rufus ja reconeix com una de les places amb el públic més entregat de les que ha visitat. En mig d'un tour que està duent a Rufus per tota Europa, el cantautor canadenc es va despullar emocionalment per tota l'audiència del Liceu, en un concert en dues parts que el va retornar a la imatge més humil i humana de l'excel·lent pianista i compositor dels primers discos dels 90, després de tota aquella mena d'excessos viscuts amb els concerts del Palladium dedicat a Judy Garland, la fallida òpera Prima Dona, i altres deliris de grandesa successius.

És evident que la mort de la seva mare, la Kate McGarrigle, ha marcat un punt en la seva carrera, i en la seva vida. Amb aquest dolor recent encara sota la pell, Rufus, ens ha ofert un dels discos ("All Days Are Nights: Songs for Lulu") i de retruc, un els seus directes, més intensos i sincers de la seva carrera. Amb aquest concepte, la cara més frívola de l'artista sobrat i genial que hem vist en altres ocasions, no va aparèixer poc més que discretament en una segona part del concert farcida dels grans èxits de la seva carrera. Abans, però Rufus ens va oferir un autèntic primer acte teatral al 100%, exquisit, rigoròs, pulid, impecable... on va aparèixer en escena com una Macbeth o una Norma Desmond grotesques, habillat amb un vestit d'època de cua negre, amb tocat de plomes negres, i un rostre ieràtic que no permetia ni tan sols l'aplaudiment (tal i com se li va demanar a l'audiència abans de començar el show). Sense dir una paraula, solemne, sobri, i sense un milímetre més d'afectació que la que calia, va encetar la primera part amb l'excel·lent "Who Are You New York", desgranant una darrera l'altra cadascuna de les cançons que formen el seu darrer treball discogràfic.

L'aparent excentricitat de l'autor, per gran part de l'audiència, es va convertit en tota una experiència, en un ritual, en un dels grans moments de la seva carrera i de tots els seguidors de Rufus Wainwright. Fins i tots, a aquells detractors del nou disc es van deixar seduir pel talent indiscutible d'aquest home darrera el piano. Va ser una primera part inoblidable, que acte seguit va rematar amb la "colección de favoritas" que deia aquella cançó d'en Miqui Puig, esquitxades de la sorna i el seu humor absurd al que ens té acostumats, i que va servir per lligar vells èxits com "The Art Teacher", "Poses", "Cigarrets & Chocolate Milk", "Leaving in Paris", "Complaine de la Butte", i molts altres recreats per a veu i piano sols, amb uns arranjaments que sovint ratllaven la inspiració clàssica de grans mestres com Falla, Albeniz, Rachmaninof, Ravel, o Txaikovski, com ell mateix va citar. De fet, malgrat el detall que va voler compartir amb nosaltres, que remarcava com li havien disposat el piano entre dos relleus de Wagner i Verdi a banda i banda de l'escenari, el compositor no es va sentir en cap moment aclaparat per l'atmosfera del Liceu. El talent de Wainwright que l'artista va lluir com qualsevol dels grans, fins i tot quan va interrompre alguna cançó perquè se li anava el tò, i la va reemprendre amb absoluta naturalitat, i una gran complicitat amb el públic, que va sortir encara més enamorat, si cap, de l'estrella del pop.


diumenge, 9 de maig del 2010

EL FIL DE LA MEVA VIDA: LES COLPORTEURS

Hi ha vegades que un te la regla mental, que és queixa de tot, que si la feina, que si la pluja, que si l'avorriment... que no hi ha res que li agradi, de cine o teatre, que tot és un dejà vu, que li falten estimuls, i que malgrat no tenir cap excusa per ser menys feliç que sempre, l'astenia primaveral marca el pas de la seva vida amb el mateix ritme arrossegat d'un rellotge rovellat. D'aquesta manera, encara que no us ho creieu, vaig arribar diumenge passat, sense gaire energia ni gaire bon humor, a la carpa de la companyia francesa de LES COLPORTEURS que hi ha a la plaça Margarita Xirgu del Mercat de les Flors.

Segons el programa de mà, l'insitència i la intuició d'un amic, estavem davant aquella carpa de circ per conèixer la proposta sincera i poètica de l'Antoine Rigot, i la seva passió pel funambulisme i per la dansa. Ningú no ens imaginavem fins a quin punt ens impressionaria.

Vam entrar dins. Es va fer fosc. I quan es va tornar a fer la claror, la llum dels focus ens va posar l'ànima, el cor, l'estòmac, els peus, i fins i tot els collons damunt un fil d'acer de dotze milímetres; damunt aquest camí màgic impossible que tant bé coneix l'Antonie i la seva companyia. El mateix fil que tantes i tantes vegades ha estat utilitzat com a metàfora de la vida, i que el director d'aquesta companyia ha reinventat i convertit en un espectacle elegant, extremadament delicat, apassionat, i vigoròs, amb la lírica de la dansa i el tò nostalgic del circ a parts iguals, per fer-nos complices de la seva experiència de vida.

I és que Antoine Rigot i la seva companya sentimental, l'Agathe Olivier (la funambulista de les sabates de taló), van fundar la companyia LES COLPORTEURS l'any 1996. Amb el seu primer espectacle, FILAO, van assolir el reconeixement internacional, que malauradament es va interrompre quatre anys més tard, quan l'Antoine va patir un greu accident que el va allunyar forçosament de les pistes i del camí suspès sobre el que havia après ha volar després de molts anys d'entrenament, del que s'havia enamorat, i sense el que aparentment semblava que la seva existència no tingués sentit.

Afortunadament però, quan un descubreix que pot caminar, que pot volar, del cable i que pot somniar com es passeja damunt una ombra, enten que no hi ha res que el pugui aturar. No hi ha res impossible per difícil que sembli.

Així ho ha demostrat l'Antoine que amb aquest LE FIL SOUS LA NEIGE ha reemprès la seva activitat artística com a director escènic, creant un espectacle complert, emocionant, i admirable amb el seu equip de 7 funambulistes d'arreu del món fan d'aquesta disciplina un art que va més enllà del virtuosisme.


LE FIL SOUS LA NIEGE romandrà a la carpa de la Plaça Margarita Xirgu del Mercat de Les Flors de Barcelona fins el diumenge 23 de maig. Allà us esperen en Florent Blondeau, la Sanja Kosonen, l'Andreas Muntwyler, en Julien Posada, la Molly Saudek, l'Ulla Tikka, l'Agathe Olivier i el mateix Antoine Rigot, que ballaràn al ritme de les acrobàcies musicals també dels WILD MIMI ANTIGROOVE SYNDICATE, i no tinc cap dubte que us arrencaràn algunes llàgrimes d'emoció en posar la vostra vida sospesa damunt el fil, i recordar-nos que cal fer tots els equilibris que calguin per viure-la amb intensitat.


LE FIL SOUS LA NEIGE - LES COLPORTEURS
Open-Arts



diumenge, 2 de maig del 2010

YEAH! YEAH! EL CRIT INSPIRAT I INSPIRADOR D'UN HOME NEGRE


Trequem el silenci de Sonora amb un crit!
Ha arribat la primavera, i tot comença a florir. Segons el cicle estacional dels macrobiòtics l'energia passa del tronc a les branques i les fulles comencen a brollar cridant una vegada més, com cada any, la vida que els sobre per tot arreu. És aquesta
una excusa perfecte per sortir al carrer, mirar i olorar tot aquesta verdor que ens envolta i recordar com diuen "Ojos de Brujo" en una cançó que "el confort no recomforta", com a mínim indefinidament.

Bertold Brecht va dir que "qui no sap res és un idiota, i qui sap però s'ho calla és un criminal". I dic això, no per parlar d'aquesta merda de polítics que tenim a Barcelona que l'única cosa que fan és inventar cortines de fum com el tema del referendum de la Diagonal Rambla o Boulevard per distreure l'atenció sobre qüestions molt més decisives per a la salut de la ciutat i del país en general que no movilitzen ningú.

Ves per on, vull parlar d'un personatge
del passat digne de la meva admiració. Un activista d'aquells que ja no en queden. Un lluitador pels drets civils de la comunitat africana que no només parlava i molt clar, sinó que cantava i composava amb tanta beligerancia com calia per despertar les conciencies de milers dels seus seguidors. Em refereixo a en FELA KUTI, l'inventor de l'AFROBEAT, una mena de jazz, i funk amb molts vents (alla James Brown), barrejat amb tota una tradició tribal africana i amb un alt contingut polític i reivindicatiu, pel qual va ser perseguit, empresonat i pressionat fins la mort, des dels anys 70 fins al 1997, l'any que el van trobar mort d'un atac de cor, no se sap ben bé si per culpa de la sida que patia o per culpa de l'exercit que l'assetjava sense descans.

En fí, una vida que ben bé mereix també una pel·lícula, rotllo "Invictus", sens dubte. Millor fins i tot, que és fàcil. Perquè us feu una petita idea. FELA KUTI, a banda d'haver estat el pare també d'una de les figures musicals més reivindicatives, i inspirades del segle XXI (Femi Kuti), i de representar tot un fenòmen musical que va nèixer amb la seva energia insubtituible després de penjar els estudis de medecina que havia començat a Londres pels de música precisament, representa moltes altres coses més.

La seva cara i el seu crit és tota una icòna a l'Àfrica. Fela va lluitar a sang i fetge pels drets civils dels seus compatriotes, es va casar amb unes 28 dones, malgrat que sembla que només es va divorciar de 20. Va veure com l'exercit nigerià llençava la seva avia de més de 80 anys per la finestra, i feria altres familiars seus. Va provar fins i tot fer carrera política després que la seva banda l'abandonés en saber que volia fer servir els honoraris d'un concert que va fer a Berlin per presentar-se a les eleccions de Nigeria... En fí, una vida tant moguda i excitant, com la música que feia, que fins i tot li ha valgut un musical a Broadway (a l'Eugene O'Neil Theatre del carrer 49) que està tenint tant d'èxit com el show més important de la temporada, el musical de "La Familia Addams", i del que us recomano xafardegeu el video adjunt del show que es una mena de concert, performance i musical de teatre alhora, per cert, titulat FELA!, amb una interpretació de Sahr Ngauja, i Lillias White que segurament en sentirem a parlar en la propera edició dels premis Tony.



Tanmateix, la raó de tornar a fer sonar els tambors del Sonora amb FELA KUTI no és cap altra que la de recomenar-vos qualsevol dels seus discos recopilatoris que s'han editat des de la seva mort (penseu que moltes de les seves cançons duraven entre 10 i 30 minuts), i sobretot l'última adquisició discogràfica que porta la seva emprempta i que ha batejat com BLACK MAN'S CRY: THE INSPIRATION OF FELA KUTI; un disc plè de versions de clàssics del padrí de la música afrobeat, i com el seu estil ha influenciat a bandes d'arreu del món, des dels colombians PHIRPO Y SUS CARIBES o CUMBIA MODERNA DE SOLEDAD, a les Steel Bands de Trinitat i Tobago, o a d'altres de més sofisticades i contemporanies com THE DACKTARIS LULLABY FOR LAGOS, o els britànics BOLA JOHNSON, i JERRY HANSEN.


En fí, molts crits que s'uneixen a través del crit posat en solfa per en FELA KUTI que encara avui te tot el valor de lluitar per un equilibri d'un planeta encara amb moltes causes perdudes i amb tantes desigualtats com gairebé quan va començar a lluitar cantant i ballant damunt l'escenari.

Amb el record d'en FELA KUTI que jo vaig començar a puntxar a la ràdio amb en Jordi Vendrell als anys 80, us desitjos una molt bona primavera; i que vosaltres la balleu bé.