WHATEVER LOLA WANTS, LOLA GETS deia una vella cançó del musical Damn Yankees d'en Richard Adler i en Jerry Ross del 1955. Hi és que al llarg de la història el nom de Lola sempre ha estat lligat a feminitats temperamentals, apassionades, lliberals, i auto-determinades. Lola sempre ha estat un personatge molt singular dins i fora de la realitat. Personatges de cine, teatre, i literatura, o bé figures de carn i os de l'univers artístic més airat, frívol, i luxuriós han contribuit al mite del lolísme.
Des de la "Lolita" d'en Vladimir Nabokov, la lolitis ha crescut, madurat, i transmutat en tota mena de dones lleugeres, provocadores, i contundentment intenses en tots aspectes. Marlene Dietrich la va inmoratlitzar al cabaret tronat de "L'Àngel Blau", Gwen Verdon la va transformar en una libidinosa asistent del diable a "Damn Yankees", Pietro Mascagni la va convertir en l'esposa fatal i lírica de l'òpera "Cavalleria Rusticiana", Jacques Demy la va convertir també en objecte d'un dels seus musicals més desconeguts, Tom Tykwer la va fer desesperar pels carrers de Berlin a "Lola corre Lola", i darrera d'ella continuen corrent centenars de Loles totes elles inoblidables, des de l'actriu de caràcter Lola Herrera, el fenòmen afro-eròtic dels 60 Lola Falana, la mexicana Lola Montes, la colorista Lola Anglada (des de les trinxeres del dibuix infantil), la Lola dels Kinks, o la més gran de totes les Loles, la Faraona, l'eterna LOLA FLORES.
I és que aquests dies he estat remenant part material sensible i sonor de la meva discoteca per ampliar l'stock de discos de vinil digitalitzats a l'ordinador per continuar preservant la memoria d'alguns dels tresors desconeguts de l'era del plastic. I entre llom i llom de discos plens de pols va sorgir un antic LP de la Lola d'Espanya, aquella senyora "artista" fins la medúl·la com en deien abans, huracà nascut a Jerez de la Frontera, que va esvalotar un país plè de rigidesa a cop de "bata de cola" per no desentonar amb l'època, però fent saltar pels aires tots els conceptes tradicionals de la folklórica a l'ús. Consumidora de drogues, i alcohols diversos, d'homes que fagocitava com la lleona que era, d'alguna dona fins i tot diuen les males llengües, de muntanyes de luxes que després no declarava a hisenda, i de tot l'amor que despertava a la seva pròpia familia, i als molts seguidors que disfrutaven d'ella damunt l'escenari, en una barra del bar Los Juaneles de Barcelona compartint un whisky, o passejant per Gràcia on encara ressona alguna d'aquelles "juergas flamencas" familiars engegades a cop de rumba en un terrat ple de cadires, guitarres i molt de duende.
El duende de la mateixa Lola Flores que va travessar el llindar dels 60 amb el Pop posat de "peineta", i es va atrevir a rapejar a ritme de tanguillo quan ni tan sols havien nascut els primers raperos més enllà de Harlem. Aquella Lola Flores que somniava ser una Anna Magnani del cinema espanyol, alhora que anys més tard aspiarava fins i tot a fer un duet amb Tina Turner.
Una Lola Flores moderna des del primer dia que va trepitjar la terra, i que malgrat tot el que se li pugui retreure professionalment i personalment (que no seria poc), encara avui té moments impagables com aquell "Tu lo que quieres es que me coma el tigre" rodat a l'aeroport de Barcelona pel film "El Taxi de los Conflictos", o el recentment incorporat al You Tube "Como me las maravillaria yo" del film "Casa Flora", una joia al més pur estil Bob Fosse passat per la industria castissa madrilenya dels 60. Tota una perla del cinema musical espanyol que val la pena revisar, sobretot després que aquesta setmana la seva filla Rosario hagi estrenat un disc nou on ha inclós una versió força mediocre de la cançó que va inmortalitzar la seva mare.
I és que si totes les Loles tenen quelcom d'irrepetible, la Flores sempre ha anat més enllà. Una Lola darrera l'altra fins arribar a la fenomenal Lola Flores. Una Lola que us convido a recordar sense cap més sentit ni raó que la de pensar que va ballar, cantar, interpretar, i viure lliure, i que molt em temo que li hauria agradat que algú li hagués escrit una versió rumbejada d'aquell standard americà titolat WHATEVER LOLA WANTS.
els hauria agradat cantar aquella meravella
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada