divendres, 18 de gener del 2008

L'ADEU A BARCELONA DE LA MAMA MAKEBA

No us penseu que amb el meu afany per donar a conèixer grans mites de l'art de la cançó del segle XX a aquella generació que no sap qui era Judy Garland, m'estic convertint en un altre caçador, en aquest cas de velles glories, en un arqueòleg especialitzat en l'anàlisi del carboni 14 de dinosaures musicals, o en una mena de mestre de cerimonies de la sendera que duu al cementiri d'elefants de l"artisteo" mundial.

Hi ha molts artistes en el nostre món contemporani, alguns fins i tot més publicitats del que es mereixen (gràcies a la via directe del You Tube o del My Space, però la veritat és que cada vegada queden menys dels anomenats grans fenòmens dels escenaris. Artistes que s'han fet i han nascut amb personalitats ben sòlides, i que sovint s'han convertit en les veus de moviments socials o causes ben justes que fins i tot han ajudat a canviar el rumb de la història.

Aquest és el cas de MIRIAM MAKEBA, la veu de Sudàfrica més important del vell continent, molt abans que ningú s'inventés l'etiqueta de la música World. La Mama Àfrica que un bon dia la va obligar a abandonar el seu país (va tenir prohibida l'entrada a Sudàfrica durant 30 anys), i va adoptar tota una nació, una raça, i unes arrels amb les que ha abanderat la llibertat dels pobles africans, la pau, i la radicació de l'apartheid que enguany li ha proporcionat l'oportunitat única que Les Nacions Unides li hagin atorgat el Premi per la Pau, coincidin amb la seva estada a Barcelona.
I per celebrar-ho, res millor que el concert,- segons diuen de comiat de l'artista-, que va fer al Palau de la Música la nit del 17 de gener. Un recital mil·limetrat, d'una hora i mitja exacta, però amb la passió que encara demostra aquesta mare terra de 75 anys que, com a bona gurú que és, va saber connectar Barcelona amb les arrels més autèntiques d'una cultura absolutament lligada a la tradició i als ancestres, sense oblidar el sò més comercial que aconsegueix la benedicció d'un públic menys erudit en els orígens de la música afro.
Des de les dues primeres cançons que va interpretar, i els 20 minuts que va trigar a presentar la seva banda al complert (amb la rendició de l'audiència al talent d'alguns membres com el bateria, o el saxo excepcional que duia), Makeba es va posar tothom a la butxaca. La primera part, alternant clàssics de la tradició sudafricana i alguns èxits d'estil gospel, soul, o blues més americanitzats i comercials, va durar una hora exacta, que l'artista va fer servir per reposar una fatigada actuació (per una dama de la seva edat i la seva energia), alhora que va donar l'oportunitat a una de les seves coristes que va acabar embadalint el públic amb una cançó dedicada als sanadors griots que conserven la tradició i la cultura africana, absolutament inoblidable. Però més inoblidable va ser la mitja hora restant, on Miriam Makeba va repassaer tots els seus hits, un per un, des del clàssic de Tanzania "Malaika", al mític "Wimbowe", o el "Pata-Pata" que tots hem ballat alguna vegada en alguna festa i que encara avui és tot un símbol de l'alliberament dels drets de la comunitat africana. El Palau va vibrar amb l'energia de Mama Makeba, tant que el públic es va resistir a acomidar-la gratificant-la amb un aplaudiment de 10 minuts que l'artista va saber agraïr amb dos visos,- ja canviada, a punt de marxa, i fins i tot descalsa com es veu a la fotografia-, dignes d'una d'aquelles vetllades irrepetibles que un es guarda al cor per si més no, recordar al cap dels anys que "un va ser allà", en el que diuen que ha sigut l'última actuació que Mama Àfrica ha fet a casa nostra.

dimecres, 9 de gener del 2008

BRISA ROCHE: UN VIATGE AL PAIS DELS SEUS ULLS



Heu acabat tots els dies de vacances, permisos, o anys sabatics, i només us queda la possibilitat de tornar a fer de hamsters per una temporada dins la roda compulsiva del dia a dia?


Avui, SONORA us proposa un viatge a un país encara per descobrir, on no hi arriben els vols de baix cost, ni els charters, ni tan sols un puto "caiuco" per que us vinguin a rescatar. És un lloc ideal per perdre-s'hi sols. No ho digueu a ningú. Sigueu egoístes, i feu una cosa només per vosaltres. És molt fàcil. És el país dels ulls verts de BRISA ROCHÉ, que descobrireu en començar a escoltar el disc THE CHASE que va editar el 2006 pel segell Blue Note, o el nou treball que acaba de presentar per internet, TAKES, ni més ni menys que en vinil.

BRISA ROCHÉ una de les veus més misterioses i sensuals que he sentit en els darrers mesos. Una ànima inquieta d'origen francès, però nascuda a la càlida California, que ha passat una adolescencia buscant les arrels de la música que volia interpretar de banda en banda, de Seatle a New Mexic, i dels USA a Paris, fins que es va enamorar del jazz i va tornar a la capital europea per pintar el seu propi país amb els colors de l'experiència.

El resultat no és res més que meravellós. Un paradís que balla indie, i jazz alhora, amb una expressió dura de vegades, i aclaparadorament tendre d'altres, però sempre amb una electricitat que fa saltar de la cadira, i un magnetisme que t'obliga a travessar la frontera dels ulls verts per quedar-te bevent del manantial d'imatges prometedores de cançons com "Mistery Man", "Dial Me Up", "A Luxury", la sensual "Dans le vert de ses Yeux", "Du Bout tes Yeux", o la bomba final "Now That It's Long Over" que ens convida una vegada més a travessar el món (com si d'un cant de sirena es tractés) en entrar al país de BRISA ROCHÉ.

Si voleu una guia per saber com arribar-hi aneu al blog de l'artista:

Aquí trobareu videos, i podreu escoltar alguna de les seves cançons. Però, sobretot és molt important començar deixant-se seduir per "Dans le vert de ses yeux". Com deia la cançó d'en Robert Palmer "Simply Irresistible".

dimarts, 1 de gener del 2008

AMB DOS COLLONS: CARESTINI SEGONS JAROUSSKY

No em prengueu per boig. No és que el raïm trangènic tingui
propietats excitants, ni que la primera "farra" de l'any m'hagi capgirat la raó tant com estar a quarts de 9 del primer dia del 2008 omplint el SONORA amb una nova proposta, i a més a més clàssica. Una guardia a la ràdio en un dia com avui t'ho fa veure tot d'un altre color.



I perquè no, si es tracta de començar el nou any amb el glamour, la joventut gairebé insultant, i sobretot el talent del contra-tenor francès PHILIPPE JAROUSSKY (només 30 anyets) que acaba d'editar el seu darrer treball discogràfic, CARESTINI THE STORY
OF A CASTRATO (amb el segell Virgin Classics).



Si l'any passat vam caure rendits davant els pinyols i el falset kitsch de l'estrella del pop rús VITAS, enguany és sens dubte l'any d'aquest querubí perla de l'òpera barroca, que heu de saber que malgrat que va començar la seva carrera professional com a violinista, en els últims anys s'ha fet un lloc ben merescut en el món de la lírica gràcies a les seves habilitats de virtuós per fer floritures amb la seva veu aflautada de soprano (malgrat que té un timbre més aviat de mezzo). I per mostra un video del you tube que us deixarà bocabadats:



http://es.youtube.com/watch?v=g0ifquyvCEo

PHILLIPE JAROUSSKY ha participat en diverses òperes (Agrippina, L'Incoronazione di Poppea) i ha enregistrat uns quants discos tant en solitario com acompanyant grans veus de la talla de Sara Mingardo (La verità in cimento,...) ó Jennifer Larmore (Orlando Furioso).
La seva veu, com deia abans dificil de qualificar (entre les dues dues tessitures principals de la lírica femenina), és una barreja de la bravura d'un home, i la dolçor i delicadesa d'una femella.

Tot i que els entesos diuen que alguna vegada ha mostrat petites dificultats en els greus, els seus aguts són un autèntic festival de colors, només digne d'un autèntic gall d'indi real d'aquells que es pavonejavent amb els seus plomalls oberts pels jardins de Versailles, els palaus de Baviera, de Sant Petersburg (per on va voltar el mateix Carestini també), o dels més desafortunats que van servir per guarnir alguna de les super-espectaculars produccions operístiques de l'època del castrati-star system de l'Europa barroca, i sobretot de les magnífiques posades en escena de les òperes de Haendel (que en el seu moment diuen que el mestre anglès va preferir Giovanni Carestini al cèlebre Farinelli).

La proposta de repassar musicalment la carrera de Giovanni Carestini a través del disc d'en PHILIPPE JAROUSSKY és un gust que no us podeu perdre per començar l'any amb la serenor i la pau que ens fa tanta falta després de tanta agitació. Fragments d'obres de Nicola Porpora (track 1), les aries "Mi lusinga" de Haendel (track 6), "vo disperato a morte" de Hasse (track 9) , o "In mirar la mia sventura" de Graum (track 12), consolidaràn aquest intèrpret ja reconegut anteriorment amb els enregistraments d'obres de Vivaldi, i Haendel.

Així, doncs, en homenatge als dos collons que li van caure a Carestini, us proposem inaugurar l'any del SONORA amb la mica més d'ambigüitat i del glamour que ens caracteritza, i evidentment, amb el desig que continueu compartint amb nosaltres tot el que anirem penjant de SONORA.

Bon Any i Bona Música per a tots!!!!