SERGE EST VENÚ POUR TE DIRE QUE ELLE SE'N VA

Es provable que dijous passat (21 febrer 2008) passi a la història com el dia que Jane Birkin va actuar per darrera vegada a Barcelona. Moltes dives del pop internacional han fet servir aquesta estrategia comercial per omplir auditoris a petar en repetides vegades. Però, segons diuen els mitjans de comunicació a França i Anglaterra es veritat que aquesta gira de l'artista és la darrera.

És una llàstima, perquè sembla que aquest any el Festival del Mil·leni hagi estat el Festival dels comiats. Adéu a la Grecó, a la Makeba, i ara a una Jane Birkin de 61 anys esplèndits. Malgrat tot, ella és la més jove de les tres dames, i és sens dubte també la que més ha triomfat en la seva estada al Palau de la música, suposo que gracies a moltes coses; la seva bona forma artística, i la seva sensualitat eterna fan molt. Però la simpatia i l'empatia amb el públic, el dinamisme, la generositat, i l'informalitat que fa que l'auditori se senti privilegiat d'haver assistit a una mena de recital com si fos només per amics també va tenir molt a veure. Però el secret dels magnífics recitals de la Birkin no hi ha dubte que rau en la sinceritat d'aquesta cantant que tot i que es va començar a prendre seriosament la seva carrera musical quan ja no era una nena precisament, i més concretament, després de trencar amb Gainsbourg, la veritat és que s'ha fet gran en l'aspecte més espiritual, i per tant en el més complert com a persona i com artista.
El Palau és un lloc on sovint hi baixen les musses, i els fantasmes d'aquells que algún dia van ser inspirats i avui inspiren molts altres. I la vetllada del dijous va ser realment màgica, perquè quan molts de nosaltres pensavem que anavem a veure un recital de les cançons del darrer disc (Fiction) de l'artista, Birkin ens va sorprende amb la visita inesperada del fantasma del seu ex-marit, el famós poeta, cantant, actor i director de cinema: Lucien, Serge (Gainsbourg), o Gainsbarre. I és que l'autor de la majoria de les cançons que Birkin ens va dedicar va ser present com a testimoni de totes les seves etapes (igual com Picasso que passava del blau, al rosa, o al negre). La nit va prendre l'intensitat de les obres del mestre de la cançó francesa moderna, del responsable d'una evolució literaria dins el pop i el rock dels nostres veins, en fí, del genial autor (amb aquelles lletres intraduibles a cap idioma que sempre gaudeixen de tres sentits a la vegada) de grans poemes cantants com Balade de Johnny & Jane, Di Doo Dah, Baby Lou, Quoi, L'anamour, Con c'est con ces consequences, Des ils et des elles, i les inoblidables Manon, i L'equaboniste que Birkin va aprofitar per fer dos bisos.

Lluny de fer un recital exclusivament Gainsbourg, Birkin també va repassar el seu darrer treball, i alguns dels millors moments de la seva carrera discogràfica més recent. Així, i molt ben acompanyada pel seu equip (el trio de músics multidisciplinars encapsalats pel jove Jean-Christophe Thiefine, i fins i tot el seu tècnic de sò que es va marcar el divertit duet "Je m'apelle Jane" amb ella), va oferir-nos algunes de les perles del disc de "Rendez-vous", com ara el clàssic d'Alain Chamfort "T'as pas le droit d'avoir moins mal que moi", "The Simple History", "Canary Canary", o l'excèntrica versió d"O Leonzinho" (llegida més aviat malament amb transcripció fonètica del portuguès) que segons va confesar la cantant, Caetano Veloso es va pensar que l'interpretava en japonès de tant malament com ho feia, i ho continua fent amb una complicitat amb el públic digna de la seva proximitat que l'ha fet famosa.

I és que Birkin, a banda d'aquella veu fràgil i sensual alhora que ha marcat anys i generacions de cantants sense veu a França, és per damunt de tot un somriure deliciós que es capaç d'il·luminar fins i tot un dia tan fosc com el que jo tenia aquella nit. Una nit que es va transformar gracies a la màgia de Birkin i Gainsbourg que com deia aquella cançó, va venir per dir-nos que ella, la Birkin se'n va.

Aurevoir Birkin. Em va encantar descobrir-te als 80 amb aquell novio francès que més d'un ha tingut alguna vegada i amb el que vam aprendre tantes coses, i m'ha encantat tornar-te a disfrutar al cap dels anys amb una intensitat que ja dic ara que m'encarrego per quan arribi als 61. Gracies Eric. Sense tú aleshores, aquesta nit amb Jane Birkin mai no hauria sigut el mateix.

UNA MALETA A BERLIN PER A LA KNEF

El dia 1 de febrer va fer 6 anys de la mort de la desconeguda Hildegard Frieda Albertine Knef, la popular actriu, cantant, i enterteiner alemana més coneguda com HILDEGARDE KNEF. L'icona de l'star-system berlinès dels anys 60 i 70, mai no va brillar amb la intensitat de la seva amiga i compatriota Marlene Dietrich, que molta gent diu que es va encarregar fermament de mantenir-la lluny del seu radi d'acció internacional, perquè no li fés ombra.

Alguna cosa del cert hi deu haver en aquesta llegenda negra, perquè malgrat el talent indiscutible de la Knef, i la peculiar manera de cantar, molt semblant per cert a les arrossegades i greus interpretacions de la diva de Hollywood, aquesta gran dama de la chansonette berlinesa mai no va trascendir gaire lluny de les fronteres del seu país natal.

Aquesta veu càlida, seductora, i alhora aspre que cantava a betzegades, això sí, sempre acompanyada pels magnífics i amables arranjaments d'en Bert Kaempfert (un dels cracks de l'easy listening europeu, i un dels primers productors que va fusionar el jazz i el pop als 60) em recorda els millors anys de la Dietrich passejant pels escenaris d'arreu del món el seu abric blanc de plomes de cigne, i un repertori de clàssics del jazz americà i de la cançó alemana, i francesa (herència de la Segona Guerra Mundial) amb el particular sò light californià de Mr. Burt Bacharach (un dels molts companys sentimentals que van passar per la vida i pel llit de la diva).

La discografia però d'aquesta època professional de la Marlene no va ser precisament prolífica, i fora dels enregistraments d'estudi i en directe d'aquest repertori (del que no fa pas gaire s'ha editat una versió en DVD realment fascinant), els adoradors d'aquest estil únic s'havien de conformar amb el poc i exquisit del llegat del que es disposa. Gays, lesbianes, transexuals, i transvestits han venerat aquests concerts amb la devoció d'una Santa una mica puta, que ja és això, perquè per ser puta s'ha de ser una mica santa, i viceversa.

En fí, la qüestió és que la meva recent estada a Berlin, em va servir no només per descobrir la ciutat del fred i dels grans monuments arquitectonics, sinó per ensopegar amb la maleta d'aquella cançó ("Ich had noch einen Koffer in Berlin") que s'havia perdut en una consigna d'una estació de tren, i que també duia el nom d'una de les millors interprets que l'han cantada, aquesta encara desconeguda HILDEGARD KNEF que jo us recomano redescobrir a través d'iTunes, o d'internet, amb les delicioses gravacions de temes del gran Cole Porter (Love for Sale, I get a kick out of you, In the still of the night, l'increíble My Heart Belongs to Daddy, o l'original Broadway Cast de "Silk Stockings" amb la que va intentar fer les ameriques sense gaire èxit).

Fos o no Marlene Dietrich la responsable d'aquesta vida a l'ombra, la Knef que Ella Fitzgerald va definir com "la millor cantant sense veu" de la història mereix el seu moment de glòria al SONORA, i la vostra curiositat. Ara la maleta és a les vostres mans. Voleu conèixer que hi ha dins? Potser us diu alguna cosa la magnífica pamela negra de FEDORA, tot un tresor del cinema crepuscular d'en Billy Wilder. Eine Juwel: Die Knef

ATENCIÓ ALS SONORITES AMB GANES D'ESCRIURE

Acabo de revisar la configuració perquè tothom que vulgui pugui entrar al blog i escriure el que li roti. Ara ja no teniu més excuses. A veure si us hi poseu una mica, i participeu, sinó al final SONORA potser si que serà un desert. Vinga! que ja sé que tothom va de bòlit. Però SONORA també vol que arribin recomenacions potents de fora del seu territori. Ok? Us espero!!!

SOBRE BERLIN, EL CEL AMB "C" DE CICERO

S'han acabat els 15 dies de llibertat condicional. Berlin s'ha quedat a Berlin i nosaltres a Barcelona. Enrera hem deixat 4 dies de clima frudesa i una ruta inacabable per les avingudes descomunals d'aquesta ciutat descomunal, museu d'arquitectura vivent, i una veritable prova per a tots aquells ossets que prefereixen hivernar a viure l'hivern ben desperts. Ara, però, després de desfer maletes, posar en ordre les fotos en gris i negre que he fet, i escoltar el munt de discos que he comprat a la mega-botiga rotllo Fnac de Friedrichstrasse, prop del Check Point Charlie encara no tinc clar que és el que m'ha convençut més d'aquesta city que ens va rebre amb un rètol gegant a la mítica plaça de dubtós gust, Alexanderplatz, i que diu "Un ciutat amb més de 50 McDonalds". No hi ha dubte que dormir al senzill però
més que agradable Hostel-boat Eastern Comfort a la vora del riu Spree, facilita el clima, tot i el fred hivernal extern, i la desolada zona fronterera, una mica terra de ningú, que ens situa a la famosa East Side Gallery. Passejar, segurament, ha de ser un plaer només destinat al turisme estival. Ara, l'única cosa practicable és la carrera entre café i café que et permet recuperar-te de les corrents d'aire realment gèlides. És clar que, sempre ens quedarà la visió més romàntica d'escalfar-se a cop nostalgia i mitomanía, gracies a la visita a la tomba de Marlene Dietrich (al cementiri del carrer Stubenrauchstrasse, prop del metro Bundesplatz), i a la casa museu (molt recomenable) del dramaturg Bertold Brecht, l'autor de "L'òpera de 3 Rals", i el "Mahagony" que per cert ha rebut un premi Max pel muntatge que van fer al Teatro Español de Madrid.


No hi ha dubte però que Berlin a l'estiu us agradarà més. Hi ha tota mena d'opinions. Tanmateix, gaudir d'una ciutat amb tant d'espai i tant verda compensarà les hectàreas de freda i alhora impressionant arquitectura, a la vegada que la desgastada runa de l'Alemania més històrica.


Sigui com sigui, Berlin no és mai una ciutat avorrida. I sinó us acaba de fer el pès sempre ens quedarà disfrutar d'alguna de les novetats musicals que per aquest mal costum de les ràdios de no programar res cantat en alemany, ni en pràcticament cap més idioma que no sigui l'anglès i els autòctons, musicalment parlant no podem dir que coneixem gaire més que els Nena, la Dietrich, la Nina Hagen i /o els Rammstein, depèn dels gustos.



Al llarg d'aquest més SONORA ja us anirà posant al dia d'algunes delicatessen musicals del país de la Dietrich. Tinc moltes ganes d'explicar-vos coses d'una vella glòria anomenada Hildegard Knef, molt amiga de la diva de Hollywood, i d'altres tresors més contemporanis. Però avui SONORA vol reivindicar el Jamie Cullum de Berlin, aquest crooner, i bon jazzman amb cognom de filòsof romà, aquest ROGER CICERO, que algú pot recordar del darrer Festival de l'Eurovisió

L'ADEU A BARCELONA DE LA MAMA MAKEBA

No us penseu que amb el meu afany per donar a conèixer grans mites de l'art de la cançó del segle XX a aquella generació que no sap qui era Judy Garland, m'estic convertint en un altre caçador, en aquest cas de velles glories, en un arqueòleg especialitzat en l'anàlisi del carboni 14 de dinosaures musicals, o en una mena de mestre de cerimonies de la sendera que duu al cementiri d'elefants de l"artisteo" mundial.

Hi ha molts artistes en el nostre món contemporani, alguns fins i tot més publicitats del que es mereixen (gràcies a la via directe del You Tube o del My Space, però la veritat és que cada vegada queden menys dels anomenats grans fenòmens dels escenaris. Artistes que s'han fet i han nascut amb personalitats ben sòlides, i que sovint s'han convertit en les veus de moviments socials o causes ben justes que fins i tot han ajudat a canviar el rumb de la història.

Aquest és el cas de MIRIAM MAKEBA, la veu de Sudàfrica més important del vell continent, molt abans que ningú s'inventés l'etiqueta de la música World. La Mama Àfrica que un bon dia la va obligar a abandonar el seu país (va tenir prohibida l'entrada a Sudàfrica durant 30 anys), i va adoptar tota una nació, una raça, i unes arrels amb les que ha abanderat la llibertat dels pobles africans, la pau, i la radicació de l'apartheid que enguany li ha proporcionat l'oportunitat única que Les Nacions Unides li hagin atorgat el Premi per la Pau, coincidin amb la seva estada a Barcelona.

I per celebrar-ho, res millor que el concert,- segons diuen de comiat de l'artista-, que va fer al Palau de la Música la nit del 17 de gener. Un recital mil·limetrat, d'una hora i mitja exacta, però amb la passió que encara demostra aquesta mare terra de 75 anys que, com a bona gurú que és, va saber connectar Barcelona amb les arrels més autèntiques d'una cultura absolutament lligada a la tradició i als ancestres, sense oblidar el sò més comercial que aconsegueix la benedicció d'un públic menys erudit en els orígens de la música afro.

Des de les dues primeres cançons que va interpretar, i els 20 minuts que va trigar a presentar la seva banda al complert (amb la rendició de l'audiència al talent d'alguns membres com el bateria, o el saxo excepcional que duia), Makeba es va posar tothom a la butxaca. La primera part, alternant clàssics de la tradició sudafricana i alguns èxits d'estil gospel, soul, o blues més americanitzats i comercials, va durar una hora exacta, que l'artista va fer servir per reposar una fatigada actuació (per una dama de la seva edat i la seva energia), alhora que va donar l'oportunitat a una de les seves coristes que va acabar embadalint el públic amb una cançó dedicada als sanadors griots que conserven la tradició i la cultura africana, absolutament inoblidable. Però més inoblidable va ser la mitja hora restant, on Miriam Makeba va repassaer tots els seus hits, un per un, des del clàssic de Tanzania "Malaika", al mític "Wimbowe", o el "Pata-Pata" que tots hem ballat alguna vegada en alguna festa i que encara avui és tot un símbol de l'alliberament dels drets de la comunitat africana. El Palau va vibrar amb l'energia de Mama Makeba, tant que el públic es va resistir a acomidar-la gratificant-la amb un aplaudiment de 10 minuts que l'artista va saber agraïr amb dos visos,- ja canviada, a punt de marxa, i fins i tot descalsa com es veu a la fotografia-, dignes d'una d'aquelles vetllades irrepetibles que un es guarda al cor per si més no, recordar al cap dels anys que "un va ser allà", en el que diuen que ha sigut l'última actuació que Mama Àfrica ha fet a casa nostra.

BRISA ROCHE: UN VIATGE AL PAIS DELS SEUS ULLS

Heu acabat tots els dies de vacances, permisos, o anys sabatics, i només us queda la possibilitat de tornar a fer de hamsters per una temporada dins la roda compulsiva del dia a dia?

Avui, SONORA us proposa un viatge a un país encara per descobrir, on no hi arriben els vols de baix cost, ni els charters, ni tan sols un puto "caiuco" per que us vinguin a rescatar. És un lloc ideal per perdre-s'hi sols. No ho digueu a ningú. Sigueu egoístes, i feu una cosa només per vosaltres. És molt fàcil. És el país dels ulls verts de BRISA ROCHÉ, que descobrireu en començar a escoltar el disc THE CHASE que va editar el 2006 pel segell Blue Note, o el nou treball que acaba de presentar per internet, TAKES, ni més ni menys que en vinil.

BRISA ROCHÉ una de les veus més misterioses i sensuals que he sentit en els darrers mesos. Una ànima inquieta d'origen francès, però nascuda a la càlida California, que ha passat una adolescencia buscant les arrels de la música que volia interpretar de banda en banda, de Seatle a New Mexic, i dels USA a Paris, fins que es va enamorar del jazz i va tornar a la capital europea per pintar el seu propi país amb els colors de l'experiència.

El resultat no és res més que meravellós. Un paradís que balla indie, i jazz alhora, amb una expressió dura de vegades, i aclaparadorament tendre d'altres, però sempre amb una electricitat que fa saltar de la cadira, i un magnetisme que t'obliga a travessar la frontera dels ulls verts per quedar-te bevent del manantial d'imatges prometedores de cançons com "Mistery Man", "Dial Me Up", "A Luxury", la sensual "Dans le vert de ses Yeux", "Du Bout tes Yeux", o la bomba final "Now That It's Long Over" que ens convida una vegada més a travessar el món (com si d'un cant de sirena es tractés) en entrar al país de BRISA ROCHÉ.

Si voleu una guia per saber com arribar-hi aneu al blog de l'artista:

http://brisaroche.blogspot.com/2007/12

Aquí trobareu videos, i podreu escoltar alguna de les seves cançons. Però, sobretot és molt important començar deixant-se seduir per "Dans le vert de ses yeux". Com deia la cançó d'en Robert Palmer "Simply Irresistible".

AMB DOS COLLONS: CARESTINI SEGONS JAROUSSKY

No em prengueu per boig. No és que el raïm trangènic tingui

propietats excitants, ni que la primera "farra" de l'any m'hagi capgirat la raó tant com estar a quarts de 9 del primer dia del 2008 omplint el SONORA amb una nova proposta, i a més a més clàssica. Una guardia a la ràdio en un dia com avui t'ho fa veure tot d'un altre color.

I perquè no, si es tracta de començar el nou any amb el glamour, la joventut gairebé insultant, i sobretot el talent del contra-tenor francès PHILIPPE JAROUSSKY (només 30 anyets) que acaba d'editar el seu darrer treball discogràfic, CARESTINI THE STORY
OF A CASTRATO (amb el segell Virgin Classics).

Si l'any passat vam caure rendits davant els pinyols i el falset kitsch de l'estrella del pop rús VITAS, enguany és sens dubte l'any d'aquest querubí perla de l'òpera barroca, que heu de saber que malgrat que va començar la seva carrera professional com a violinista, en els últims anys s'ha fet un lloc ben merescut en el món de la lírica gràcies a les seves habilitats de virtuós per fer floritures amb la seva veu aflautada de soprano (malgrat que té un timbre més aviat de mezzo). I per mostra un video del you tube que us deixarà bocabadats:

http://es.youtube.com/watch?v=g0ifquyvCEo

PHILLIPE JAROUSSKY ha participat en diverses òperes (Agrippina, L'Incoronazione di Poppea) i ha enregistrat uns quants discos tant en solitario com acompanyant grans veus de la talla de Sara Mingardo (La verità in cimento,...) ó Jennifer Larmore (Orlando Furioso).
La seva veu, com deia abans dificil de qualificar (entre les dues dues tessitures principals de la lírica femenina), és una barreja de la bravura d'un home, i la dolçor i delicadesa d'una femella.

Tot i que els entesos diuen que alguna vegada ha mostrat petites dificultats en els greus, els seus aguts són un autèntic festival de colors, només digne d'un autèntic gall d'indi real d'aquells que es pavonejavent amb els seus plomalls oberts pels jardins de Versailles, els palaus de Baviera, de Sant Petersburg (per on va voltar el mateix Carestini també), o dels més desafortunats que van servir per guarnir alguna de les super-espectaculars produccions operístiques de l'època del castrati-star system de l'Europa barroca, i sobretot de les magnífiques posades en escena de les òperes de Haendel (que en el seu moment diuen que el mestre anglès va preferir Giovanni Carestini al cèlebre Farinelli).

La proposta de repassar musicalment la carrera de Giovanni Carestini a través del disc d'en PHILIPPE JAROUSSKY és un gust que no us podeu perdre per començar l'any amb la serenor i la pau que ens fa tanta falta després de tanta agitació. Fragments d'obres de Nicola Porpora (track 1), les aries "Mi lusinga" de Haendel (track 6), "vo disperato a morte" de Hasse (track 9) , o "In mirar la mia sventura" de Graum (track 12), consolidaràn aquest intèrpret ja reconegut anteriorment amb els enregistraments d'obres de Vivaldi, i Haendel.

Així, doncs, en homenatge als dos collons que li van caure a Carestini, us proposem inaugurar l'any del SONORA amb la mica més d'ambigüitat i del glamour que ens caracteritza, i evidentment, amb el desig que continueu compartint amb nosaltres tot el que anirem penjant de SONORA.

Bon Any i Bona Música per a tots!!!!