El dia 1 de febrer va fer 6 anys de la mort de la desconeguda Hildegard Frieda Albertine Knef, la popular actriu, cantant, i enterteiner alemana més coneguda com HILDEGARDE KNEF. L'icona de l'star-system berlinès dels anys 60 i 70, mai no va brillar amb la intensitat de la seva amiga i compatriota Marlene Dietrich, que molta gent diu que es va encarregar fermament de mantenir-la lluny del seu radi d'acció internacional, perquè no li fés ombra.Alguna cosa del cert hi deu haver en aquesta llegenda negra, perquè malgrat el talent indiscutible de la Knef, i la peculiar manera de cantar, molt semblant per cert a les arrossegades i greus interpretacions de la diva de Hollywood, aquesta gran dama de la chansonette berlinesa mai no va trascendir gaire lluny de les fronteres del seu país natal.
Aquesta veu càlida, seductora, i alhora aspre que cantava a betzegades, això sí, sempre acompanyada pels magnífics i amables arranjaments d'en Bert Kaempfert (un dels cracks de l'easy listening europeu, i un dels primers productors que va fusionar el jazz i el pop als 60) em recorda els millors anys de la Dietrich passejant pels escenaris d'arreu del món el seu abric blanc de plomes de cigne, i un repertori de clàssics del jazz americà i de la cançó alemana, i francesa (herència de la Segona Guerra Mundial) amb el particular sò light californià de Mr. Burt Bacharach (un dels molts companys sentimentals que van passar per la vida i pel llit de la diva).
La discografia però d'aquesta època professional de la Marlene no va ser precisament prolífica, i fora dels enregistraments d'estudi i en directe d'aquest repertori (del que no fa pas gaire s'ha editat una versió en DVD realment fascinant), els adoradors d'aquest estil únic s'havien de conformar amb el poc i exquisit del llegat del que es disposa. Gays, lesbianes, transexuals, i transvestits han venerat aquests concerts amb la devoció d'una Santa una mica puta, que ja és això, perquè per ser puta s'ha de ser una mica santa, i viceversa.
En fí, la qüestió és que la meva recent estada a Berlin, em va servir no només per descobrir la ciutat del fred i dels grans monuments arquitectonics, sinó per ensopegar amb la maleta d'aquella cançó ("Ich had noch einen Koffer in Berlin") que s'havia perdut en una consigna d'una estació de tren, i que també duia el nom d'una de les millors interprets que l'han cantada, aquesta encara desconeguda HILDEGARD KNEF que jo us recomano redescobrir a través d'iTunes, o d'internet, amb les delicioses gravacions de temes del gran Cole Porter (Love for Sale, I get a kick out of you, In the still of the night, l'increíble My Heart Belongs to Daddy, o l'original Broadway Cast de "Silk Stockings" amb la que va intentar fer les ameriques sense gaire èxit).
Fos o no Marlene Dietrich la responsable d'aquesta vida a l'ombra, la Knef que Ella Fitzgerald va definir com "la millor cantant sense veu" de la història mereix el seu moment de glòria al SONORA, i la vostra curiositat. Ara la maleta és a les vostres mans. Voleu conèixer que hi ha dins? Potser us diu alguna cosa la magnífica pamela negra de FEDORA, tot un tresor del cinema crepuscular d'en Billy Wilder. Eine Juwel: Die Knef
1 comentari:
Hola, puta
Publica un comentari a l'entrada