El pianolista Josep Domènech posa el rotllo dins el carret de la pianola. Comença a pedalar i sona una melodia que ens transporta a l'avinguda més sorollosa i "jaranera" de finals del segle XIX i primers del XX. És el Paral·lel, el mig kilòmetre de carrer més teatral d'Europa dels primers 30 anys del segle passat. El Passeig de Gràcia dels obrers, l'arteria de la faràndula de la ciutat amb l'index més alt de diversitat de la ciutat, amb senyoritos, pinxos, mags, firaires, venedors d'elixirs, artistes, coristes, actors, cantants de Sarsuela, comics, mims, putes, transformistes, gitanes, tramviaires, mafiosos, soldats, treballadors de les fàbriques, cambrers, vividors, pobres, i gent de mal viure.
És el lloc, i el carrer, juntament amb Broadway i el boulevard de Clichy, que si algún dia tingués l'oportunitat de viatjar en el temps, pagaria per passar una setmana entre tots els seus establiments. Sentat al Gran Cafè Español, contemplant les riuades de gent que feien cua per entrar al Salon Arnau (on va debutar Raquel Meller), a l'Apolo, a Le Petit Molino, al Teatro Comico, al Circ Olympia, al Victoria, al Talia, a l'Espanyol (el temple d'en Josep Santpere que encara vaig poder disfrutar en l'última funció que va fer la Carmen del Lirio abans no el tanquessin i el convertíssin en la famosa discoteca Studio 54)... En fí, viure i veure amb els meus ulls les anècdotes que han explicat molt admiradors d'aquesta celebre avinguda, com en Miquel Badenas i Rico que va escriure el llibre "El Paral·lel", un tractat gairebé científic que va desmentir totes les llegendes urbanes i les falacies que sobre el mític carrer s'havien propagat. De fet, aquest mateix estiu em vaig llegir aquest assaig sobre el Paral·lel, i cal dir que m'ha acompanyat durant tota l'exposició del CCCB.
La proposta d'en Xavier Albertí és profunda, i intensa, des del punt de vista d'un altre admirador, d'un entusiasta també d'aquest moment, i d'aquest lloc concret d'una Barcelona pletòrica i en ebullició. Una Barcelona que es curava les ferides d'una època convulsa, i de profunda crisi, amb una vida nocturna realment efervescent, i sense televisió. Un moment gloriós, on la música es consumia en directe, i es ballava en directe entre plomes, xampany, i cocaina a gust del consumidor, i amb olor a pixats de cavall, homes suats, perfums rancis, i cafes a dojo...
Quatre anys ha costat a Albertí muntar aquest passeig pel Paral·lel al CCCB, però no se si estareu d'acord amb mí o no, que ha valgut la pena, i que sens dubte ha estat una de les millors experiències teatrals del director fora dels escenaris. Tant, que mentre espero la màquina del temps, hi tornaré una segona vegada.
Una bona raó per tornar són els concerts de pianola que en Josep Domènech executa cada 15 dies, el dissabtes i els diumenges a les 18h. "Les puntes de plata" de la revista "Charivari" és un bon exemple, (que podeu veure en el video) que hi ha com a testimoni d'aquesta deliciosa exposició, i que com si fós una fàbula ens torna a la trista i grisa realitat, de l'avinguda actual amb tots els records de les glòries viscudes i la tristesa del que els polítics han fet amb ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada