OPERACIÓ OCAÑA!

Va començar fa una any. La missió impossible amb nom de pel·lícula dels 70 que el jove galerista Pere Pedrals va engegar un any abans del 25è aniversari de la mort accidental del pintor, actor, poeta, i activista de la causa gay-lesbiana, José Pérez Ocaña, que se celebra actualment al corresponent barri del Raval, parteix d'una vella aparició mariana de l'artista, en plè extasi psicotrònic del també pintor i dibuixant, Nazario, tal i com va confessar en el mític programa de televisió "La Edad de Oro" (veieu el video, és tot un incunable).

La beatificació del descarat i exhibicionista artísta andalús, que va adoptar Barcelona per instaurar les primeres passes de les performances més revolucionaries i escandaloses dels 70 a la ciutat, a banda de crear el gruix més sòlid de la seva producció artística, no serà una tasca fàcil.

Mentrestant no s'arriba a l'objectiu final d'aquesta operació, la tossuderia i la convicció d'en Pere Pedrals, ha permès treure la pols de l'oblit a algunes de les obres més desconegudes d'Ocaña, com es pot veure en la recentment inaugurada galeria d'art La Rosa del Vietnam (carrer Peu de la Creu nº 21). Allà, no podreu veure gaire obra pictòrica, cap dels olis més valorats (en possessió de la familia), que esperen una ocasió més sonada per fer una retrospectiva potser com es mereix l'artista. D'altra banda, però, trobareu una bona part del llegat existent de les poques escultures fetes en paper maché que quedaven, peces en un estat certament atrotinat que el galerista pacient ha anat adquirint, a poc a poc, a través d'amics del personatge, com Ventura Pons (l'autor del mític documental "Ocaña, retrat intermitent"), Núria Costa, Nazario, i el pròpi company sentimental de l'autor de les figures.

Pels qui només us vau quedar amb la imatge més mediàtica del mite, teniu ara una possibilitat de descobrir l'artista naíf, l'alquimista plàstic del barri xino de Barcelona, que va ritualitzar el Pop Art i les seves arrels andaluses, barrejant pintura, escultura, cançó, i striptease en mig d'un imaginari de verges, beates, angels amb sexe, pintxos, i transvestits, que encara ara el continuen situant en la marginalització clavada en la creu d'aquells temps de repressió de l'Espanya dels anys 70. "Ocaña és una llegenda barcelonina que mereix entrar en els santuaris de l'art", diu en Pere apassionadament. De moment, el MACBA ha rebutjat el projecte de restaurar l'obra exposada a la galeria (els costaria al voltant d'uns 13.000€), i fer-ne un altar, com il faut, en el temple de l'art modern català.

Així, doncs, mentre tots els Popes giren l'esquena a l'artista, ara per ara, Ocaña continuarà relegat, com un fantasma en penitencia, en una mena de retir espiritual i tràgic, bagarejant i cantant aquelles coples de la Piquer pels carrers de l'antic barri xino, avui convertit en un Raval turístic i en expansió. Com a mínim, des d'ara, i fins el 15 de novembre, a la galeria La Rosa del Vietnam que ocupa una antiga vaqueria del carrer Peu de la Creu. Allà, tindreu la possibilitat de retrobar aquell Ocaña que Barcelona va perdre el 18 de setembre de 1983, víctima d'un accident pirotècnic que el va cremar sota el sol de paper maché que presideix la sala.

En Pere us explicarà algúns dels àngels i dimonis que van acompanyar l'artista, mentre el sentiu cantar de fons en un vídeo inedit filmat per en Jesús Garay, situat entre les dues verges favorites d'Ocaña (L'Assumpció i La Divina Pastora), a banda d'una col·lecció de dibuixos a tinta, llàpiç i aquarel·la tan divins com les figures religioses, la máscara pintada de "El Angel Azul", literal excrement de l'autor, i el sol i la lluna, que passejava en les mítiques processons, que d'una manera simbòlica il·luminen l'oblidada trajectoria artística d'aquest personatge des del 1977 al 1983.

Això, sense oblidar una de les perles, en aquest cas cinematogràfica, d'aquest homenatge a la llegenda de les Rambles. La projecció en vídeo del curtmetratge inèdit també, HASTA LOS ÁNGELES MUEREN EN EL SUPLICIÓ, que el cinesta francès Gerard Courant va rodar el febrer del 1979 davant la Porta de Brandenburg de Berlin, on la cara més mediàtica de l'artista, travestit d'andalusa amb vano i "peineta", reivindica en el seu estil més histriònic i combatiu la santificació d'una Marilyn Monroe de cartró.

Amb aquest mateix propòsit, el de beatificar l'Ocaña, Pere Pedrals ens convida a una cita imperdible pel pròxim 15 de novembre: la processó en el més pur estil Ocaña, amb les dues verges preferides de l'artista incloses, que voltarà pel Raval, i que té com a objectiu final coronar i beatificar la seva figura davant del MACBA, en un acte totalment simbòlic que alhora preten que la transgressió i la llibertat de l'artista deixi de viure al marge d'aquesta Barcelona víctima d'un alzheimer cultural que només lloa els seus creadors quan triomfen a fora.

Només per la Loca de l'Ocaña, val la pena visitar aquesta exposició i deixar que el seu retrat deixi de ser intermitent. Després, us recomano acabar el recorregut amb una copa al Bar London del carrer Nou de la Rambla, on l'artista va fer la seva primera exposició l'any 1973. Segur que ell s'apuntaria.