SURVIVING BOBBY WOMACK

BOBBY WOMACK. 68 anys. Més de 50 de carrera professional. Malgrat que va ser un mite de la música negre dels 70 i dels 80, ara feia més d'una dècada que no publicava material nou. L'adicció a les drogues i una malatia l'han deixat fora del joc de la música des de ja fa massa temps.

Avui, molt poca gent sap qui és BOBBY WOMACK.
Tanmateix, amb una de les portades més exquisides del últims temps, i gràcies a Ramon Albarn (amb qui va col·laborar no fa pas gaire posant veu a la cançó "Stylo" de Gorilaz), li ha produït el disc que representarà el renaixement de l'au Fènix del Soul.
Com ja van fer Massive Attack amb la llegenda del reggae Horace Andy, o com va passar també amb el ressucitat Terry Callier, BOBBY WOMACK ha tornat a posar-se devant d'un micròfon, gracies també al Richard Russell, cap del segell XL, amb qui han teixit un irregular però molt emotiu retorn de l'estrella.

El millor de tot plegat, la seva veu, gastada, amb les arrugues i les petjades d'una història dura de caiguda del trò del regne del Soul clàssic, marcada a les cordes vocals. Però, el segell Womack és inconfusible, i la seva veu surgeix de les tenebres del més profund del seu estòmac, vibrant, amb força, i amb l'energia d'un supervivent, d'aquest THE BRAVEST MAN IN THE UNIVERSE que canta per obrir el disc.

Un treball discogràfic amb tots els tòpics d'aquest gènere, per dir-ho d'una manera, de recuperació de mestres de la música oblidats. Un disc amb tanta producció que de vegades sembla, un disc de remixos. Un àlbum també farcit de col·laboracions, entre la que cal destacar el duet que ha fet amb la Lizzy Grant dels Lana del Rey, ara la banda més cool del moment als USA. També, hi ha la col·laboració de la cantant malinesa Fatoumata Diawara, i efimeres aparicions del desaparegut Gil Scott Heron, i del mateix Sam Cooke, a qui Womack va sempre admirar, des que va començar a tocar la guitarra en la seva banda.

THE BRAVEST MAN IN THE UNIVERSE és, però un disc on cal aturar-se, i com a mínim fer una mostra evident de respecte, a una de les veus més elegants del soul, i quedar-se això sí amb les tres perles del disc, el duet "Dayglo Reflection", la més autèntica i diàfana "Deep River" (pur blues), i la cançó que dona títol a aquest àlbum que es revel·la com una de les sorpreses d'aquest estiu que ara comença.

SONA EL SÒNAR

Avui Sonora sona a Sònar. Ha començat el Sònar 2012 de Barcelona, i la música feta amb més o menys màquines puja als escenaris de la ciutat. Malauradament, aquest any estic amb febre al llit, i em perdré un munt de cites interessants.

Mentre el rafredat va fent el seu curs, i les pujades i baixades corresponents, la llista de convidats que passen pel meu cap i no podré disfrutar és prou gran com per donar-li sentit a la creu roja que enguany llueix en el seu logo.

Aquest cap de setmana els protagonistes són el bò i millor de la música contemporània, que es fa al planeta. La música que s'aixopluga sota el paraigüa de la música electrònica i que avui dia empara igualment els grans NEW ORDER, com LANA DEL REY, el grup indie del moment. Amb aquesta diversitat tant polaritzada, en mig hi podeu trobar autèntiques joies, però, com els brasilers PSILOSAMPLES, els psicotròpics FLYING LOTUS, o el pop més experimental de MOUSE ON MARS. També cal tenir en compte la presència femenina de NINA KRAVIZ, o el projecte-floreta al més pur estil Antony dels WHEN SAINTS GO MACHINE, al costat de les propostes més atractives del samplejats del japonès YOSI HORIKAWA, tot un món de sansacions que en MASAKI BATOH encara és capaç de dur molt més enllà. A banda també passaràn altres artistes més veterans en el Festival, com JAMES BLAKE, RITCHIE HAWTIN, o JAMES MURPHY, a més també de les propostes més "fiesteras" de DJ's i dels HOT CHIP o dels ja mítics barcelonins THE PINKER TONES, que celebren el seu aniversari obrint el Sònar d'aquest any fent de teloners del concert inaugural de NEW ORDER, i presentant el seu darrer àlbum, LIFE IN STEREO, la falsa banda sonora d'una pel·lícula que encara no existeix, i potser no existirà mai.

Precisament, l'altra dia estava amb el Profesor Manso i Mister Fúria treballant en la revisió d'un dels seus grans èxits que aquest estiu sonarà molt per la TV i per la ràdio, i els deia que aquest treball que acaben d'estrenar després d ela gira USA és un dels millors discos de Pop del duet, un àlbum tant sensacional, com el sempre adorat BCN Connection ó el The Million Colour Revolution. Un disc que inclou meravelles del Pop com la cançó single del disco que dona títol a aquest treball, i que és també el  primer vídeo dels electrònics catalans més famosos arreu del planeta. 16 track entre els que a més  s'amaguen tresors com la surfera "Some Girls", la kitsch "A volar" (electro-lounge del millor), autèntiques declaracions d'amor com "Inseparables", la sugerent "Loulou Stardust", o la reivindicativa "No" que provablement aquest estiu serà la sintonia del programa de la tarda de Catalunya Ràdio, el "No em pots dir que No" que dirigirà Ana Ayala. 

En STEREO TOTAL, així sonarà aquest cap de setmana, ni que sigui des de casa, amb els meus gingebres, els meus bafos, i tot el kit de cura-rafredats primaverals galopants. Teràpia de shock que combatré també amb una bonica sel·lecció Spotify d'una dotzena de perles electròniques encapsalades per dos temes d'aquest àlbum dels THE PINKER TONES que segur que posarà un milió de colors a l'estiu d'aquest gris 2012.

TOM JONES: UN ESPERIT ANOMENAT JOHNNY CASH

Ja hi tornem a ser. Tom Jones, el famós tigre de Gal·les, que darrerament viu una segona joventut televisiva amb el show de la BBC1 "The Voice", continua esgarrapant amb els seus discos.

Malgrat que els seus 76 anys de "geni i figura" més aviat canalla, arrogant, amb la fama que el precedeix de ser un bona peça amb les dones, i marcar paquet fins que pugui, cada vegada es poden dissimular menys, Tom Jones coneix perfectament la industria musical, i sap quin és el camí que ha de seguir per continuar sent un dels artistes més respectats del Regne Unit.

SPIRIT IN THE ROOM és el segòn àlbum de la tercera edat d'en TOM JONES. Si dividim la seva carerra en 3 parts, la primera dels grans èxits, dels shows a la TV, de les camises obertes, dels cadenots d'or al coll, i dels pantalons apretats fins posar en risc la seva virilitat; i una segona amb el Boom del Re-load, i aquell explossiu Sexboom i totes les versions que el van duur fins i tot a posar el final brillantísim del mític "Mars Attacks" del millor Tim Burton; la tercera l'últim rastre d'aquell personatge "testosterona pura" dels anys 60.

Ara la testosterona encara hi és, com no, però transformada en esperit. TOM JONES està patint un procés de destil·lació. Tota la seva essència està concentrada en una mirada potentíssima (que sense dir res t'explica la pel·lícula de la seva vida), i evidentment, amb aquesta veu prodigiosa del cantant, que una vegada més demostra haver renovat el pacte amb el diable, i que es manté amb magnífica forma.

No obstant ara no és moment, per fer-se l'arrogant. Ara, ja des del seu anterior treball (el "Praise & Blame" que va presentar el futur camí de l'artista pels camins del blues), TOM JONES apareix sossegat, sense tensió, i començant a repassar tots els pecats de la seva vida. Podriem dir que en l'habitació d'SPIRIT ON THE ROOM se li va aparèixer Johnny Cash, aquell dels 6 magnífics volums de l"American", però en realitat es veu que no ha estat així. Qui se li ha aparegut, l'autèntic responsable d'aquesta meravella discogràfica, ha estat el productor dels "Kings of Lion", l'Ethan Johns.

Segur que molta gent dirà que és un simple disc de covers, de versions ara, no d'standards com fa tothom, si no de peces contemporanies, i prou. Però, jo crec que és alguna cosa més que això. És recuperar l'esperit del Tom Jones dels 70 que a banda del seus discos originals, versionava tot allò que li agradava, des de Ike & Tina Turner, als Stones, a Bacharach, o a qualsevol èxit del teatre musical de l'època. Allò era el Tom Jones que tothom adorava, i aquest és el TOM JONES que queda amb la gran dignidat d'una fera llegendaria. 

Al disc hi trobareu de tot, des de l'excel·lent confessió "Tower of Song" de McCartney, un brillant duet de Charlie Darwin anomenat "Low Anthem", amb el falset d'en Ben Knox Miller, dos exquisides versions de Tom Waits, els excitants "Travelling Shoes" i "Bad As Me" (de darrer Lp de Waits)... hi ha Paul Simon, hi ha Leonard Cohen, i fins i tot Bob Dylan (extraordinaria "When The Deal Goes Down")... i això sí, una versió impagable del "Hit or Miss" de la primera cantant protesta negra dels USA, l'oblidada Odetta. Per tot això, i que carai perquè m'emocionen les arrigues del rock geriatric ben fet, el disc és una de les joies d'aquest 2012.

Llarga vida als mestres del Rhythm & Blues! llarga vida al Tigre TOM JONES!

ADÉU A WARDA

La cantant argelina WARDA, diva de la música clàssica àrab, va morir d'una aturada cardíaca el dia 17 de maig en el seu domicili d'El Caire als 72 anys d'edad, segons han informat alguns mitjans egipcis.

WARDA, la més gran de les grans, després de Om Kalthoum, va nèixer el 22 de juliol del 1939. De pare argelí i mare libanesa, va començar la seva carrera com a cantant a Oran, a començament de la dècada dels 50. L'artista de nom complert Warda Mohamend Fetuki, va gaudir d'una gran popularitat entre el públic àrab, per a quí va interpretar més de 300 cançons i va protagonitzar una quantitat molt important de pel·lícules força comercials de la industria egípcia. Les seves cançons, la majoria de tall romantic, lluny de l'ortodoxia de la Kalthoum, va convertir-la en una estrella dels 70, com a casa nostra podia ser una Rocío Jurado.

L'any 1960 es va afincar a Egipte, i des d'aleshores va viure sempre entre El Caire, Argel, i Paris, on no fa gaire va ser intervinguda d'un transplantament de fetge. El seu fill, Riad, va assegurar que malgrat l'operació, la seva mare gaudia d'un bon estat de salut, i que no havia patit cap malaltia greu abans de la seva mort. 

Les seves despulles han estat traslladades a Argelia, on finalment descansa, i ens deixa amb la seva música inmortal per sempre.

1969: PINK MARTINI I EL RENAIXEMENT DE SAORI YUKI

1969 és l'any de debut de la cantant japonesa SAORI YUKI, i a l'hora és el títol del nou disc de PINK MARTINI (editat per l'EMI al japó i Naïve a Europa) que ha significat la renaixença de la carrera d'una de les cantants/actrius més grans  i populars de la història moderna de l'Imperi musical del Sol naixent. 

Des dels seus començaments, igual com van fer altres mites de la música pop a occident, com Cass Elliot (la Mama Cass dels Mamas & the Papas que també es va fer una carrera a la televisió com a presentadora de programes infantils), Petula Clark, Mina, Françoise Hardy, Sandy Shaw, Cilla Black, Nancy Sinatra, Dusty Springsfield, i a casa nostra Rosalia, Gloria, Jeanette, l'incombustible Paloma San Basilio o les folklòriques modernes com Carmen Sevilla, Conchita Bautista, o la Jurado mateix, (totes elles guarnides amb el "boato" ye-yé kitsch d'Augusto Algueró), va posar la seva veu lírica al servei de l'era daurada del  rock dels 60 i 70, amb el tarannà més tendre, naïve de vegades, i tant vaporòs i sugestiu com permetien les normes de decència de l'època.          
                     

SAORI YUKI va començar la seva carrera discogràfica de més de 40 anys de trajectoria aquell 1969, amb el single "Scat in The Dark" que un bon dia del segle XXI va caure a les mans d'en Thomas Laurderdale, el pianista i director musical dels PINK MARTINI al llunyà Portland.

Avui dia SAORI YUKI te 63 anys, i a mí em recorda aquelles cantants d'standards mig retirades, que com les folklòriques i les Karines de torn d'allà, o les Nuries Feliu d'aquí, viuen dels records d'un temps passat que com a mínim, per alguns més que per altres, va ser més llustrós.

El cas és que, la casualitat que va fer que Thomas Laurderdale es fes amb l'exemplar del primer single de la Yuki, mentre buscava antigues cançons descatalogades per ampliar el repertori de la seva orquestra, ha acabat en un final molt més feliç del que es podria imaginar ningú, ni fins i tot la mateixa diva japonesa.

De fet, després del descobriment discogràfic de Laurderdale, l'any 2007 PINK MARTINI va fer un segòn pas d'acostament al pop vintage japonès, al incloure la cançó "Taya Tan" (un altre dels hits de la cantant) en el tercer àlbum ("Hey Eugene!") de la banda.  

En la tasca de recuperació i redimensionament de velles cançons que porta fent durant més d'una dècada l'orquestra més exòtica, eclèctica i lounge del segle XXI, el fet que China Forbes versionés aquest mite del pop oriental, va significar el passaport directe cap el Japó, on tres anys més tard, van acabar protagonitzant una gira, i coneixent finalment a l'estrella de la cançó nipona, que els va proposar treballar plegats.

L'any 2011, després del tràgic tsunami, Laurderdale va convidar la Saori Yuki a Portland per fer un concert per recaptar fons per a les víctimes , i enregistrar la cançó "Yuuzuki", que van penjar a l'iTunes a títol benèfic, i que va servir per engendrar el projecte de fer un disc conjunt. En un principi, la idea original era que la cantant interpretés amb els Pink Martini algunes cançons japoneses de l'any que va representar el començament d'una gran carrera musical. Però, ben aviat, la discogràfica, i els mateixos Pink Martini van veure molt clar que la clau de l'èxit del disc estava en fer un recull molt més internacional, on a més de seduir el públic japonès, l'exòtica proposta, pugués arribar a un públic més enllà de les fronteres de l'illa.

D'aquesta manera, més enllà dels clàssics del mite nipó com "Yuuzuki" (que obre el disc), "Blue Light Yokohama" (cha cha chà dedicat a la ciutat on resideix des de fa molts anys), o "Yoake No Scat" (la més famosa del seu repertori), els productors van acceptar que els Pink Martini enregistressin l'exquisida versió en japonès de la cançó  folk "Puff, el Drac Màgic" (popularitzada per Peter Paul & Mary i a casa nostra pels Falsterbo),  el comiat mig recitat mig cantat i molt sugerent del vals-jazz "Is That All There Is", o l'inoblidable versió en llengüa japonesa del bossa-nova de Jorge Ben "Mais que Nada" (del que he triat penjar com a video del dia d'avui).

El disc pot resultar una freakada per alguns, i una autèntica delicia per aquell públic singular de gustos plurals que compartia la passió per l'exentricitat del "Fora de Catàleg" fins aquesta darrera temporada. Sigui com sigui, i malgrat que Catalunya Ràdio ha descatalogat el "Fora de Catàleg", continuaré compartint amb tothom que vulgui aquests exotismes sonors del SONORA que ens proporcionen els colors que sovint fan falta a la nostra vida quotidiana. I no hi ha dubte que aquest nou disc dels PINK MARTINI amb SAORI YUKI és un dels més curiosos de la seva trajectoria i d'aquesta temporada.

XIULANT A TREBALLAR!!!

AVUI. DIA INTERNACIONAL DEL XIULET. Sonora regala una sel·lecció de 15 temes imprescindibles del xiulet musical. Cliqueu damunt el sel·lector de la llista d'Spotify d'aquí al costat i us ofereixo algunes de les peces més emblemàtiques de la història musical del segle XX, amb xiulets incorporats. AVUI, XIULEM PER UN MÓN MILLOR.

PHILIPPE UMINSKI: UN AMOR A PRIMERA VISTA

No tenia idea de la seva existència. L'acabo de descobrir aquest mateix matí llegint Le Figaró. Tanmateix no és un debutant. Al llarg d'una dècada ens ha ofert 5 LPs que pel que sembla no han calat gaire a fons. Ara, però, amb l'àlbum que acaba de sortir al mercat MON PREMIERE AMOUR es revel·la com una autèntica trobada. Cada nova cançó que escolto em recorda una intensitat molt similar a la del mític Jacques Brel. El single del disc és impressionant, però aquesta cançó, LA VIE CONTINUE, m'ha semblat excel·lent. Phillipe ha dit en una entrevista que per fí "ha trobat la seva veu de debò". Doncs, és una molt bona noticia, si aquesta veu sona així.