EL PRIMER LP DE L.P.

L'acabem de de descobrir. M'he emocionat amb la seva veu aspre. Juga en la lliga de les Patti Smith, de les Janis Joplin, de les Gianna Nannini, i de les Shirley Manson (Garbage). És italo-americana. Va nèixer a Nova York, però s'acaba d'instal·lar a Los Angeles. 

En realitat es diu LAURA PERGOLIZZI, però ara mateix tothom en l'univers musical la coneix amb les incial L.P. Està professionalment en actiu des del 2006, i després d'haver signat una vintena de cançons (per altres artistes, des de Backstreetboys, a Christina Aguilera o Rihanna), s'ha decidit a fer el salt al buit i editar el seu primer LP. 

Es Lp de debut de L.P., i es diu WILD IS THE WIND, com la pel·lícula com la pel·lícula d'en George Cuckor, amb Anthony Quinn i Anna Magnani, com la cançó homonima de Dimitri Tiomkin que va inmortalitzar també Nina Simone. Un WILD IS THE WIND que malgrat les referències del passat neix amb la força de la novetat. De moment, cal no confondre-la amb la banda sonora de la nova pel·lícula homònima d'en Sean Penn, per a la que Pearl Jam ha fet una dotzena de cançons.

Ara, per ara, només us puc dir que WILD IS THE WIND ha estat produit pel Rob Cavallo (el de l'American Idiot de Green Day), que l'ukelele que tant li agrada a la cantant te molta presència en el disc, que hi ha un parell de covers de Radiohead ("Creep") i Beyoncé ("Hallo"), i que segur tindrà un espai dins la pròxima edició dels Premis Grammy, una oportunitat única, segurament, per descobrir al món el seu directe electritzant, com ja han confirmat molts dels seus encara pocs seguidors.

Li hauria encantat escriure cançons com "So Real" d'en Jef Buckley, o "Bohemian Rapsody" de Queen, i li encanta fer en directe covers d'altres cantants com ara el "Where Did You Sleep Last Night" de Nirvana, o el "It's Over" d'en Roy Orbison (del que hi ha video penjat a You Tube).

En qualsevol cas, encara no us puc dir quan sortirá al mercat WILD IS THE WIND, però el que si us anuncio és que no passará per alt. Si tot el disc és de la categoria del single, WILD IS THE WIND i la carrera de Laura Pergolizzi aka L.P. serà impressionant.

SANDRA NKAKÉ: GARANTIA ABSOLUTA

Mentre mig món està pendent del Barça-Milàn al Sonora continuem respirant música pels quatre cantons.

I aquesta setmana el Sonora s'ha convertit en una mena de cicle de presentacions de noves veus de la música negre, bé sigui de tall més jazz, més soul, o més contemporani.

En el cas d'avui, però la classificació resulta dificil. Ella és un veritable alienigena dins l'univers musical actual. Es diu SANDRA NKAKÉ. Va nèixer al Camerún. Està a punt de fer els 40, i després d'haver coquetejat amb força èxit en el món del cinema i el teatre, des del 2008 intenta fer-se un lloc en el mediatitzat panorama de la música Soul.

Es ben veritat, que dins del Soul que es fa avui dia, ja està tot una mica vist. De les sonoritats més cool i actualitzades de Lauryn Hill, Jamie Liddel, Camille o Adele (després de la baixa d'Amy Winehouse), a les tributaries dels gustos més retros com ara Ben l'Oncle Soul, Raphael Saadiq, Lucky Soul, o Kilie Auldist; sense obviar els grans grurus del segle XXI com ara Sharon Jones, Seal, o Macy Gray, les possibilitats de destacar en mig d'aquest mar de sofisticació i trepidant "vellut negre, la proposta no sembla fàcil.

Només cal un ingredient indispensable, i sembla la SANDRA NKAKÉ en té de sobres. A aquesta artista, estil i personalitat no n'hi falta. No parlem de la seva veu. És indiscutiblement increíble.

Quan semblava que ja ho haviem vist tot, la NKAKÉ apareix en escena amb aquest segòn àlbum de la seva carrera, que acaba de sortir, i que sembla que serà el definitiu, perquè es converteixi en un dels fenòmens del 2012.

Després del disc anterior, l'anomenat Mansaadi, amb el que l'artista va posar en evidencia els orígens africans del seu avi, casat amb una senyora de la Bretanya, que tots plegats van criar a la Sandra en un eclecticisme  que sense dubte l'ha fet crèixer amb un gust per la singularitat i  el mestisatge que no pot disimular. Entre discos de Brel, Chopin, Nina Simone i Bob Marley, SANDRA NKAKÉ ha anat forjant un gran estil, un gran savoir faire, un tarannà tendre i ferotge quan cal, una presència explossiva en escena, sense prejudicis, ni barreres, lluny dels clixés del gènere.

El nou disc, titulat Nothing for Granted, que Sandra ha creat "mano a mano" amb el flautista Ji Dru és una  autèntica meravella. Fa uns dies ho vaig llegir no sé on: "L'energia del disc és rock, el feeling pop, l'esperit jazz, i el groove implacable". Això és el que descobrireu en la que segons el meu gust és una de les propostes més elegants d'aquest 2012. És una aposta segura. Dificilment us defraudarà. Busqueu-la a l'Spotify, al You Tube, al My Space... Val la pena. SANDRA NKAKÉ.  

Malgrat que el títol del disc fa referència al fet que avui no hi ha garanties de res, com podeu comprovar en aquest video, el disc ha estat totalment enregistrat a casa de la cantant (com l'anterior), i aquí teniu una mostra excel·lent de la millor garantia de la cantant: la seva veu, que segur, no oblidareu.

MALIA PRESENTA DISC DE TRIBUT A NINA SIMONE A PARIS

28 de Març al barri de Fabourg. Cap a les 7 de la tarda, al número 7-9 del carrer des petites-Ecuries hi ha més gent del que habitualment s'aglomera en els carrers al voltant del bulliciós Fauburg de St. Denis, plè de bazars, passatges d'exòtica orientació, i desenes de perruqueries dels mols afro-parisins que fan d'aquesta part de la ciutat una de les més acolorides, i vives de la ciutat.

De cop, el mític New Morning obre les portes, i la cua que es va movent, espera amb delit recordar Nina Simone en aquesta mena de missa jazz invocada per la sacerdotissa angleso-malawí, Malia (pronunciat en anglès "maília"). El New Morning ens enguleix en el seu sí vermell de més de 30 anys de vida, després que Art Blakey l'innaugurés l'any 1981. Des d'aleshores per l'escenari del New Morning han passat grans figures com Dizzy Gillespie, Miles Davis, Mongo Santamaria, Abbey Lincoln, Betty Carter, Michael Petrucciani, Lionel Hampton, i la mateixa Nina Simone que avui és homenatjada per Malia.

El concert va ser alguna cosa més que una simple posada en escena del que que representa el quart àlbum de la cantant: BLACK ORCHID. Un disc molt més clàssic que els anteriors, però que posa en evidencia l'exquisida elegància d'aquesta interpret, i una certa similitut amb la dona amb més personalitat de la història del jazz. 

Malia va fer un repàs als grans èxits de Simone: "My Baby Just Cares for Me", "Don't Explain", "Baltimore", Four Women", "I Put a Spell On You", "He Ain't Comin' Home No More", "Feeling Good" o un esplèndit "Wild is the Wind" amb el que va obrir la vetllada.

Acompanyada pel trio dirigit pel pianista Alexandre Saada, l'artista va fer gala de la seva africanitat, com la seva predecessora, Nina Simone. Va demostrar que pot ser delicadíssima, i tota una verdulera, quan vol. Fins i tot va fer un comentari al voltant del tamany del penis del pare de la seva filla, que sembla que la deixa prou satisfeta. El concert va respirar aquella essència simple i brutal que destil·lava Nina Simone, i malgrat el fort rafredat de la cantant, el concert va sonar al que semblava inmillorable.

L'esforç de Malia va ser, sens dubte, inoblidable, i la seva generositat, vista la gran acollida del públic, va ser compensada amb un parell de bisos, que tenint en compte les condicions de la seva gola, va ser un gest absolutament lloable. 

No hi ha dubte, que Malia te un gran futur. Només espero poder veure-la alguna altra vegada a Barcelona, potser, presentant el mateix disc, i en plenes facultats. Segur que la nit serà esplèndida. És clar que res a veure amb el que es pot disfrutar dins d'un local emblemàtic com aquest New Morning, que tot i les circumstancies, sempre ofereix el millor de cada artista.

NIT DE PECATS I MIRACLES AMB LILA DOWNS

Aquí queda el testimoni de l'última cançó d'una vetllada plena d'energia d'una madura Lila Downs.

Malgrat els problemes de sò amb els que va obrir el recital al Palau (on pel que sembla cada vegada més s'està convertint en marca de la casa), l'exagerada quantitat de decibels de la nit, i algún lleu problema de veu o de cansament de l'artista que la va fer patir en algún moment, Lila Downs va fer-se amb el públic sense escarressar-se gaire, que no vol dir que no s'esforces. És cert, que hi ha moments d'aquesta gira que recoden més una Lila diva a l'estil de Chabela o Lola Beltran, que no a l'autèntica fúria mexicana que vaig veure fa més de 10 anys. Hi ha una mica més de teatre que aleshores, sobretot quan comet errors com el de treure a l'escenari el seu pollastret que diria el sr. Monegal, vaja, el seu fill, com si es tractes d'una Pantoja qualsevol. Hi ha potser menys d'aquella espontaneitat. Està tot més après, més estudiat, però tot i així, no deixa, en cap moment, de ser igual d'autèntic.

En fí, són els pecats i els miracles d'un concert plè de clàssics, d'homenatges al Rei de la rantxera, José Alfredo Jiménez, plè d'oracions als sants, a l'esperit de Zapata, als galls esquilats en la lluita, a les dones maltractades, al mezcal, al blat de moro, al mole, a Déu, a la terra, a la vida, i a la mort (La Llorona, com no podia faltar)... Tot un ventall de colors, d'olors, i de música cantada des de les entranyes del Mèxic de Lila Downs. Una vegada més, una Lila dificil d'oblidar.

LILA DOWNS AL PALAU

Avui Barcelona és LILA. Aquesta nit l'embaixadora de la cançó mexicana del segle XXI presentarà el seu darrer disc "Pecados y Milagros" al Palau de la Música. Pletòrica per la seva maternitat, a qui dedica aquest disc, i un cop salvades les crisis artístiques de la cantant, Lila torna, renovada, amb més energia que mai, mentre a la vegada que completa aquesta gira per la península ibèrica, acaba les cançons d'un futur musical inspirat en la novel·la de Laura Esquivel i en la mítica pel·lícula "Como agua para chocolate".

GINO PAOLI: UN INCONTRO CON JAZZ

El vídeo té una qualitat péssima, però escoltar la versió jazz de "Che cosa c'è" que fa una hora tancava el recital que GINO PAOLI ha fet a l'Auditori de Barcelona és una veritable delicia.

Cinquanta anys de trajectòria musical ha ensenyat a Paoli que la música és "una trobada entre persones", on "tots els membres hi participen simultaniament", i d'una manera "solidaria i anti-egoísta", com va dir en una entrevista el cantautor.

Malgrat que el concert, ha semblat que era més còmode que solidari pel mestre italià de 77 anys, i que ha fet gala del seu caràcter murri i de poques paraules (ni tan sols ha dit bona nit), diuen que Paoli manté viu l'esperit idealista que l'ha fet popular al llarg de la seva vida. Tanmateix, assegurava que són mals temps per a la solidaritat, perquè "ni la societat ni l'educació insisteixen en la seva importancia cabdal.

"Et veus obligat a aprendre pel teu compte el que no t'ensenya l'escola", va dir.

El cantautor genovès és una de les veus més destacables de la cançó melòdica dels anys setanta i ha sabut renovar-se sense trair, tot i que els vents no són favorables als seus ideals.

"A Itàlia, ja no hi ha cançons melòdiques ni cantants, sinó només cançons televisives i personatges televisius que les canten. Ni tan sols al Festival de San Remo és ja un festival de cançons", ha assegurat.

"Les coses han canviat molt-ha afegit-, perquè les cançons ja no importen, l'únic que importa és el personatge que les canta i l'espectacle televisiu que es munta al seu voltant". Segons la seva opinió, "el sistema basat en el consumisme ja ha explotat" i estem vivint un moment "de paliatius i nyaps" que intenten evitar que s'afronti el desastre.

"Hem creat necessitats que no tenim en un escalada sense sentit. Una cançó de merda és una necessitat?. Les cançons no han de crear necessitats sinó partir de la passió", ha sentenciat. Tot i que ha plogut molt des que Paoli es va presentar a les eleccions dins de les llistes del Partit Comunista d'Itàlia, sembla evident que el seu sentit crític i el seu interès per la política no s'han apagat. Mostra d'això són les paraules que va dedicar a Silvio Berlusconi, a qui ha qualificat de "persona ridícula" que "afortunadament ja no representa els italians". Respecte a l'actual primer ministre d'Itàlia, Mario Monti, Paoli ha dit que "és més fiable que Berlusconi" i "té un altre estil". "Si Itàlia ha arribat fins on ha arribat és perquè s'han comès molts errors. Ara cal prendre mesures que no agraden, però són necessàries", ha assenyalat el cantautor, en to pragmàtic. En aquest mateix to, Paoli ha dit que "encara que la culpa de tot la tinguin els bancs ara no podem eliminar del mapa perquè necessitem liquiditat".

Més enllà de la seva vessant combativa Gino Paoli ha ofert un magnífic concert, acompanyat d'un quartet impecable, amb Flavio Boltro a la trompeta, Danilo Rea al piano, Rosario Bonaccorso al contrabaix i Roberto Gatto a la bateria. Feia molt de temps que no sentia un sò tant polit en una sala. Realment, cal felicitar els músics que han acompanyat el mestre, que malgrat la seva actitut força reposada, que de vegades es confonia en una certa indiferència, Paoli ens ha robat més d'un sospir amb la passiò de les lletres i de les melodies de les seves cançons innoblidables, i d'algún standard nordamericà com "Time after time" o "Smile".

GINO PAOLI: NOSTALGIA SENZA FINE

Fa gairebé 30 anys que vaig aterrar per primer cop en una Italia que creixia cap a la modernitat, molt abans que nosaltres. L'any 1985 vaig decidir que volia viure a la ciutat fronterera de Trieste, la ciutat que aleshores en deien dels bojos (per la quantitat de malalts mentals que circolaven amb llibertat pel carrer gracies a les teories d'un avançat neuròleg). Una petita ciutat d'influencia austríaca, que entre el castell de Miramare (residència d'estiu de l'emperadriu Sisí) i la Piazza Garibaldi, em va descobrir aquelles grans passions de quan un te 18 anys, i carretades de música italiana, des de l'òpera, a la canzone dels Festivals de San Remo, a les joves promeses de l'època com Ramazzoti, Anna Oxa, o als grans mites com Paolo Conte, Mina, Ornella, Patti, o Gino Paoli.

Entre llençols, i sopars a la llum de la lluna vaig escoltar i descobrir molt d'art, molta bellesa, molt cinema, i meravelloses cançons com "Il Cielo in una stanza, "Senza Fine", "Che cosa c'è", "La gatta", la mítica "Sapore di Sale", i un desconegut disc -encara avui-, dedicat al seu amic Serrat, on l'italià versionava en la seva llengüa standards del noi del Poble Sec com "Mediterraneo", "Aquellas pequeñas cosas", "La mujer que yo quiero", o "De cartón piedra" (que també podreu veure en el vídeo que he penjat al final). Va ser un bany d'història de la música, i un curs intensiu pels sentits.

Era una època de grans hombreres, de camises i corbates llampants, de trencar fronteres, de treures complexes del damunt, de música techno, de movida madrilenya, de punk, i de molta salsa a l'hora. Era un coctèl que només es podia digerir amb tota mena d'aditius i conservants, moltes hores sense dormir, i amb unes ganes de viure que com la cançó de Paoli no tenien fí.

I de cop i volta, els anys han passat, i han canviat moltes coses. I res és com era,. I hi ha molts amics que s'han quedat pel camí, Però nosaltres continuem sentint igual d'apassionadament que abans, i continuem tenint una certa ingenuitat com aquest cantant de 77 anys que encara avui continúa regalant-nos quan puja a l'escenari. Deu ser aquesta veu petita, aquesta mena de timidesa crònica, i el romanticisme que un dia va enamorar igualment a Ornella Vanoni o Stefania Sandrelli (la cantant, i l'actriu que es van convertir en les dues històries sentimentals més importants de la seva vida).

Avui, 2012, després de molts anys, GINO PAOLI torna a Barcelona per fer un concert de grans èxits repintats de jazz, per donar-los una segona joventut. D'aquesta manera el cantant de Montfalcone, el poble del costat de Trieste, ha arribat a Barcelona amb els cabells blancs, i unes ganes enormes de tornar-nos a enamorar amb les seves cançons i una gran dosi de nostalgia, que farà que aquesta nit sortim al carrer amb  un munt de records a la butxaca per desplegar la nostra imaginació a l'Auditori.

No vull ni pensar qui núvol d'imatges virtuals, somriures per dins, i pensaments deixats anar pulularàn per damunt dels nostres caps a la sala. Una orgía retro-musico-sensorial només per curiosos, veterans, i uns pocs mitòmens per allò del "jo vaig ser aquí".

En fí, una oportunitat, potser única de veure l'autor i l'interpret d'aquestes cançons eternes que tant agraden a la Coixet, i a qualsevol que tingui una mínima sensibilitat. Potser l'última. Us espero a l'Auditori entre aquest bosc de records. Espero poder-vos veure.