BON NADAL I FELIÇ ANY 2012

Després del treball d'uns mesos amb Pastora, en Caïm i la Dolo, amb en Pau, la Irene, i tothom que hi ha col·laborat i que ens ha aguantat, ara puc dir-vos a tots els meus amics Bon Nadal i Bon Any amb una cançó i una feina de la que n'estic molt content.

Espero que malgrat les dificultats, el 2012 sigui per tots un any plè de sorpreses com aquesta ideada amb el compromís de pensar cada dia amb qui més estimem, i fer que cada jornada sigui un dia molt especial.

IN-EDIT; EL MILLOR FESTIVAL DE BARCELONA

Quan arriben aquestes dates, no hi ha respòs, pel soldat. Del 27 d'octubre al 6 de novembre, torna la el Festival IN-EDIT BEEFEATER de documentals musicals. Aquesta és la novena edició, i com cada any, els milers de seguidors del millor Festival de cinema de Barcelona, s'atiparàn de cafès, i passaràn fred fent cua al carrer (esperem que aquest any menys), per veure desfilar davant de les seves retines el bò i millor de la música dels darrers 100 anys.

Bowie, Queen, Hendrix, Harrison, Dylan, Cohen, The Who,- entre els clàssics-, ballant, menjant, creant, inspirant-se, composant, tocant, drogant-se o no, més o menys insoportables, més o menys humans, o més o menys admirables, compartiràn pantalla o sales amb Joe Strumer (en un recorregut encantador per l'Andalusia que adorava), les reines del rock lèsbic Le Tigre, Kings of Leon, The Libertines, el record a la desapareguda Mama Àfrica: Miriam Makeba, Toots & The Maytals, Benda Bilili, els jazzmen Michael Petrucciani, Dave Bruckeck, i Peter Brötzmann, o els gurus de la música contemporania com ara Steve Reich o Michael Nyman, grans virtuosos de la clàssics com Isaac Stern, a més d'ídols més populars a casa nostra com Raimundo Amador, o Jaime Urrutia, i els protagonistes de "Galicia Canibal", un repàs a la movida dels 80 més enllà de Os Ancares.

És un veritable carnaval! Ja ho he dit i no em cansaré de repetir-ho. Ningú no em paga per pensar-ho, ni cridar-ho. És el millor Festival de cinema de Barcelona. El més ben organitzat, el més dificil de mantenir, el que cada any supera la seva programació...

És una cita ineludible per aquests que vivim al Sonora, i que continuem pensant, - com deia Nietsche-, que "la vida sense música seria un error".

Documental impressionant sobre la vida i miracles de l'artista i performer Genesis Breyer i Lady Jaye, centrat especialment en la vida i la relació d'aquesta peculiar parella: dos èssers reconstruint-se, a través d ela cirugia, per ser la mateixa persona.



El mític concert de Leonard Cohen a l'illa de Wight, una manera excepcional d'entrar en el món de l'homenatjat Murray Lerner, i una cita imperdible pels nostalgics i seguidors del cantautor canadenc, de Jimmy Hendrix, o dels The Who.



Després de llegir la darrera biografia del més adorable dels Fab Four, "De Beatle a jardinero" editat aquest 2010 i escrit per Javier Tarazona, res millor que completar l'univers espiritual i controvertit de George Harrison amb l'esperadíssim documental d'en Martin Scorsese: "Living in the Material World".



Impressionant viatge als carrers de Kinshasa, a través del somni d'en Ricky per convertir la banda de discapacitats Benda Bilili en el millor grup del panorama actual del Congo.



Introspecció dins l'inquietant món musical del compositor polonès Kryztof Komeda. Avui encara un desconegut a occident si no hagués fet la banda sonora de "La Semilla del Diablo" de Polanski.



Només per a fans del més gran dels experimentadors musicals del segle XX i XXI.
Ens veurem, fent cua...

UN ALTRE ESTIU "FORA DE CATÀLEG"

Com cada any, des de ja en fa 5, l'estiu deixa el seu rastre musical a Catalunya Ràdio, a través de la memòria i de la manera de sentir la vida d'en Xavier Salvà.

Músiques del món, pop de tots els temps, rock, soul, glam, jazz, blues, i ritmes llatins sonen tots els dissabtes i diumenges a les 12 de la nit. Quan el vinil torna a la ràdio, des de la discoteca pròpia, o des de les botigues de discos de vell de mig planeta que continuen entestades a fer-nos descubrir les millors veus i les curiositats sonores més extravagants de més d'un segle d'història d'aquest suport que continua sent el millor.


Qualitat sonora, qualitat artística, i un cert humor. Que no falti. Això és el que trobareu al FORA DE CATÀLEG, un clàssic de la ràdio d'estiu, el programa de Catalunya Ràdio que per cinquè any consecutiu continua punxant les sessions musicals desctalogades, recuperant cançons oblidades, i descobrint noves produccions en vinil contemporanies, evidentment, al costat de les rareses típiques del segell genuinament "Salvà". En fí, resumint, com jo dic sempre: "Un programa singular, per a gustos plurals", això sí, per passar l'estiu sense complexos.

SEGUIU-NOS A TRAVÉS DE LA PÀGINA DEL FORA DE CATÀLEG O DEL TWITER A TRAVÉS DE @SonaSonora

VACANCES REALS JA!!!!!!!! QUINA EMOCIÓ...

L'INSTRUMENT MÉS LLARG DEL MÓN

25 DE CLIENTELA SENSE LLORO... 10 SENSE JORDI VENDRELL

10 anys sense Jordi Vendrell. Potser ja va sent hora que algú el recordi d'una manera menys íntima, i silenciosa com ho fan els seus amics i coneguts més pròxims. Potser feia falta això, que passessin 10 anys, i que Manlleu despertés a la seva absència, i que es corri la veu, i que se'n parli allà on calgui, més enllà de ràdios, idealistes de pell fina, i colors polítics. I és que si parlem de ràdio a Catalunya, no hi ha dubtes... hem de recordar Jordi Vendrell i La Mercantil Radifònica.


Potser era un tipus massa extrany, massa diferent, massa curiós, massa canallà en algún moment, com perquè interessi recordar-lo avui en algúns àmbits carques, en un món en que la ràdio ha deixat de mirar i tractar les persones, per passar tot el dia fent comptes, com un Capri qualsevol, quan cada dia anava al banc per mirar quans calers tenia, per dormir tranquil. Ara, la ràdio que va arrancar amb El Lloro, el moro, el mico, i el Sr de Puerto Rico al 83, mira tot el dia les audiències, el calaix, la competència... Sembla que recordar fa angunia. Ens poden acusar de nostalgics, de viure del passat, i de no mirar cap el futur.

Jo que, faig un petit programa, el FORA DE CATÀLEG, que ben bé podria ser un fill bastard d'en Jordi Vendrell, i sens dubte de tot allò que vaig aprendre al seu costat en relació a la música i a la ràdio, sempre m'agrada recordar en Jordi, i de fet no ho he deixat de fer mai. En la intimitat però. No importa que no fossim amics de l'ànima. No importa que només visquessin una època concreta, i un moment en que jo era massa petit com per entendre tot el que passava per aquell programa que s'acabava també "a les petites"- com deia ell-, però on passaven fets i gent molt gran. No importa res, perquè el que en Jordi m'havia de deixar per sempre ho va fer sense adonar-se'n, com tantes de les coses que feia, amb naturalitat, sense ambició, provant-ho tot amb els 5 sentits, com suposo que feien els vells mestres grecs.

Una herència inmaterial plena de vida, llibres, raonaments, moltes preguntes, hedonisme, investigació, curiositat infinita, i moltes nits de bogeria amanida amb la millor música dels 80 que ens arribava de qualsevol racó de món i principalment del Carib, em va obrir els ulls a tantes experiències con un nen que trepitja per primer cop la fàbrica de xocolata de Willy Wonka. Les nits al costat d'en Jordi eren fascinants per un nano de 18 anys, i ell disfrutava especialment del meu entusiasme i les ganes d'absorvir el món nit rera nit. Ens enteniem sense paraules, i quan no ens enteniem corregiem i tornavem a començar. Així era aquella ràdio. Feta amb naturalitat, amb humor, sense complexes, grans dosis d'excitació (de vegades assolida amb mètodes no gaire ortodoxes), i molta ingenuitat (com a mínim per a la meva part segur).

Mai no he explicat que una vegada, per un aniversari, i engrescat pel Monzó i en Barnils, en Salvà petit (el Rei dels plats que deia en Jordi) va tirar-se de la moto, i es va dirigir a les Rambles per comprar-li un lloro de debò, en honor al sobrenom guanyat a pols en les nits de l'altra Lloro. En fí, el cas és que aquell regal que jo pensava original, genial i divertit, és va convertir en un malson, tant bon punt va creuar la porta de Catalunya Ràdio, i va arribar a les mans d'en Vendrell. Quan en Jordi va veure aquell plumífer guapíssim, va sentir autèntic pànic. Va deixar anar un: "Nano, gracies, però no el puc acceptar. No m'ho fassis això. És com si em regalessis un fill". Us podeu imaginar la cara de la criatura. No la del lloro, si no la meva. L'il·lusió d'aquell nano Salvà, se'na va anar a pastar fang en un instant. Tot i així, amb el lloro també vaig aprendre a relativitzar les coses, i aquell humor en vena que destilaven aquelles matinades de ràdio, van servir per fer entendre a aquell nano de 18 o 19 anys que s'havia equivocat. Cap problema, vaig pensar. Si no el pot cuidar en Jordi a casa seva, doncs, el cuidarem nosaltres aquí, i serà la primera ràdio del món amb un lloro com a mascota!! I així mateix va ser. El lloro va ser apadrinat per la discotèca de Catalunya Ràdio, i allà va fer vida durant uns 9 mesos. Vida o mala vida, pobre. Vam comprovar que aquell no era el millor lloc per ell. Aquell era un lloc de pas de molta gent, de música sonant tot el dia, de massa enrenou per un animal que fidelitza amb un únic amo, segons diuen. En fí, que el lloro va acabar amb un gran stress. Tothom que entrava al departament més sonat de la casa aleshores, dirigit per en Mingus B. Formentor, i amb gent tant divertida com la Romy Masferrer, la Gloria Cabanyes, en Lluis Pau, i tanta gent que passava per allà al cap del dia... li deien alguna cosa. I ell com més li deien més s'amagava. L'animal va entrar en una mena de depressió cada vegada més profunda. Perdia ploma, no menjava... estava espantat. En fí, que no podia ser. Es veu que tenir un lloro a la ràdio, només passa a les pel·licules, i si és una ràdio tropical, com a mínim, si no ni així. D'aquesta manera, va ser com la història del lloro del Lloro que va passar a ser el lloro de Catalunya Ràdio, va acabar a casa dels meus pares, a la Torrassa, amb el conseqüent disgust de la meva mare, que ja en tenia prou en veure com una altra bèstia, o sigui jo mateix, el seu fill petit, li creixia d'una manera una mica extranya, i envoltada de gent, per ella encara més extranya, com aquests "pàjarus" de la ràdio dels anys 80.

En fí, records ja del segle passat, però records entranyables, que giren al voltant d'en Monzó, d'en Barnils, d'en Piti Espanyol quan venia de fer circ a l'Àfrica i ens duia discos boníssims, del riure de la Judith Sala "la Xula", dels "guapos" de les visites de la Nurith, de les veus de l'Àngels Bromsoms, de la Magda Llurba, de la Rosa Romero, els "oix" i les minifaldilles de la Marisol Galdón, del "Xino" en Francino que passava a animar la nit amb algúns gin-tònics per tothom (abans de la llei seca és clar), i de tants i tants amics que s'acostaven a les tantes de la matinada, per aquell estudi que donava al càrrer i que va connectar amb l'oient de la manera més directe i fidelitzada de tota la història de Catalunya Ràdio. No en tinc cap dubte. N'estic segur que ho vam aconseguir gracies al tarannà d'en Jordi Vendrell, i a aquella veu greu, nassal, arrugada, sugerent, profunda, afilada -quan calia-, i aquella riallada informal, que tots els que vam disfrutar de les nits del lloro tenim al cap amb la "llengüa fonamental" d'en Jordi Vendrell.

A punt de fer 30 anys de tot allò, i avui 10 sense en Jordi. Gracies per tot el que ens vas deixar, inclòs aquest "Caballo Viejo" d'en Roberto Torres. OLÉEEEE...

LA POESIA DE L'INFERN...

No entraré en disquisicions de si existeix o no l'infern. Donaré per sentat que alguna cosa molt aproximada a l'horror que el pintor belga El Bosco va plasmar en el mític quadre, o als textos de les sagrades escriptures de Dante Alighieri per a la Divina Comedia van posar pels i senyals a l'inframón que deien els grecs, o al soterrani de les ànimes perdudes d'aquesta vida que ens ha tocat viure, que si avui tingués banda sonora seria sens dubte la de la Papisa de les dives de la música alternativa que ens ha visitat avui en la 27ena edició del Festival Internacional Barcelona Poesia.

I així, ha estat. Aquest vespre, la Plaça del Rei de Barcelona ha obert les comportes del Tàrtar, l'infern grec on Úranos va tancar els seus fills, o on Zeus castigava els que s'enfrontaven a la seva autoritat, per rebre la poeta de les tenebres, Diamanda Galas. No li agrada que li diguin que és una cantant gòtica, com bé ha expressat en l'impecable recital que ha fet dilluns a la nit, i ataca amb violència verbal als qui l'han colocada en aquest lloc. Diu que va de negre, perquè és grega, i allà les dones van vestides així. El cert és que al llarg de la carrera musical de Diamanda Galas, l'artista ha festejat molt sovint amb l'expressió de la mort, el patiment, la desesperació, la condemna, la injustícia i la pèrdua de dignitat de l'home. Els seus treballs discogràfics sobre la Sida, la mort, i inferns diversos en són un clar testimoni. Tot i així, avui ha quedat claríssim el que és Diamanda Galas.

La nordamericana d'orígen grec és una indiscutible i original soprano, compositora i pianista, que s'ha caracteritzat per la recerca de noves possibilitats del cant, en una barreja única i contundent entre el bel canto i les tècniques experimentals, de la perfecció tècnica al crit més esquinzat, sense concessions. Vaja, que quan escoltem els seus directes, on a més la improvització és una de les claus dels seus shows (mai canta una cançó igual), sentim ecos d'altres deconstructores de cançons com Bette Davis, Nina Hagen, o Anna Ricci. I és que Diamanda Galas posa tot el seu talent vocal i les seves intencions en no fer bonic res del que interpreta. El seu esforç natural en desfer blues, jazz, òpera, chanson, cabaret, o flamenc converteix el seu art en poesia.

Poesia, que aquesta nit hem recorregut amb el seu darrer treball, SONGS OF EXILE, a través de figures tant emblemàtiques com Papaioannou, Kavafis (el poeta homosexual que no volia publicar les seves obres per no ser descobert), Jacques Brel, Camarón de la Isla, Chet Baker, Pasolini, el turc Udi Hrant, Paul Celan, o un desconegut poeta austríac, el preferit de Marlene Dietrich que van triar per les exhequies del funeral de la gran estrella de Hollywood.

En fí, un viatge per un infern imaginari, on segur que no és tant satànic com molts ens han volgut fer creure històricament, i on hi ha tots aquests grans revolucionaris, i transgressors inconscients dels que parlava Arrabal, la setmana passada a l'estrena de Fando y Lis a Madrid, i entre els que, com a autèntics escollits de la providència, podiem disfrutar d'una altra manera de la vida, sense futbol, ni televisió, amb música i poesia.

Gracies als organitzadors del festival, i sobretot gracies a aquesta rara avis que és i serà. La generosa Diamanda Galas que va oferir 3 bisos, entre els que ens va deixar aquest Glommy Sunday de Billie Holiday.