SI VOLEU ESBORRAR ALGUNA COSA DE LA VOSTRA VIDA...

Atenció al nou sistema infalible per canviar tot el us vingui de gust del guió de la vostra vida, aquí teniu una eina amb possibilitats.

Clickeu aquí TIPEX.
Només és qüestió de posar-s'hi.

DIUMENGE: BACCIAMI PICCOLINO

Alerta, estimades criatures!!!! que diria Sant Monegal.
Les 9 del matí és molt aviat per molts dels que passeu per Sonora, però com diuen que "a quién madruga Dios le ayuda", i l'ocasió és ben pia, em sembla que val la pena fer l'esforç.

Diumenge dia 7, el dia que el beneit (per dir-ho fí) del B-16, res a veure amb la "chica del 17", ni amb cap obús que si assembli per cert, hi ha la famosa Flashmob gai i lesbiana per suministrar-se amb qui volgueu petons a go-go, durant dos minuts (a veure qui els aguanta).

La idea em sembla genial, i més que significativa, perquè al "papito" se li caigui -com a mínim-, la mitra i si pot ser fins i tot la vergonya, això però serà una mica més dificil, perquè sembla que no en gasta gaire.

Protesteu ben fort, doncs, amb els millors petons que guardeu a qui li corresponguin, això sí, demà a les 9 del matí a l'Avinguda de la Catedral, davant els morros també d'aquest cap d'estat impresentable, medieval, i totalment corrupte que propicia arreu on va l'opinió que l'homosexualitat és un transtorn, que l'avortament és un delicte, que el condó és una blasfemia a la procreació, que viu en un imperi d'or mentre mig món està en crisi i/o es mort de gana, i confón la fraternitat amb la complicitat i la protecció dels molts pederastes que còrren sota el seu protectorat.

Si us plau, sortiu del Sonora corrents i veniu a l'avinguda de la Catedral cantant allò que cantava Rosemary Clooney als anys 50: Bacciami Piccolinooooooooo....

LA INESGOTABLE SHARON JONES.

El dia que els USA arribin a la lletra S a l'hora de batejar un cicló d'aquests que castiguen les tardors nordamericanes, s'ha de fer justicia i posar-li SHARON, sense dubte en el que seria l'homenatge 100% merescut aquesta Sister Soul que ahir va sacsejar la mítica Sala Apolo de Barcelona.

Barreja de King-Kong, James Brown, Tina Turner, la seva admirada Marva Whitney, i una Lola Flores (que ni ella sap que duu per les venes), l'huracà SHARON JONES va passar per segona vegada per la sala del Paral·lel, convertint l'Apolo en una autèntica sucursal del mític temple del soul i el R&B de la ciutat de Nova York.

No estavem al carrer 128 de Harlem, però ahir Sharon Jones va treure tot el que teniem de negre el públic totalment entregat que vam assitir a la cerimònia d'aquesta deesa del Soul.

No és una nena. Ja té 56 anys, però no hi ha cap mena de dubte que a dia d’avui és el relleu dels grans mestres de la música negra dels anys 60 i 70. El seu show, impecable, és el testimoni de com es feia la música dels grans herois del funk, i el Rhythm & Blues quan encara estava per consolidar la industria, els fenòmens de masses, i el consum aborregat de música que ha acabat amb el més autèntic de la professió.
Sharon Jones és professional de cap a peus. La combinació de la seva veu espectacular, i la seva electritzant i turbulenta manera de ballar, que belluga des del dit gros del peu, al darrer cabell de la seva convulsa melena, sense oblidar tots i cadascún dels "flecos" del vestit homenatge als alegres anys 20 i totes les dives de l'era daurada de la black music, és digna de passar a la història.


I és que després de molts anys, estic segur que els que hem vist alguna vegada SHARON JONES, recordarem aquesta vetllada com alguna cosa important dins el món de la música. Un antídot excel·lent contra les tonelades de merda consumista que ens col·loquen, i de tots els gats per llebres que ens venen sense parpallejar.

És la mateixa SHARON JONES, aquesta senyora de Georgia que, amb aquesta veu, i aquesta potencia bàrbara arrebatadora, va començar a treballar també com a corista, quan era una absoluta desconeguda actuan amb Lou Reed, Michael Bublé, David Byrne, o amb els mítics Soul Providers dels 90, molts anys abans que ningú es pogués imaginar que acabaria triomfant com a solista i prima dona indiscutible del que ja s’ha anomenat com la nova generació dels revivalistes del sò soul i funk dels anys 60 i 70.

SHARON JONES és única, i la seva banda també, el ja mítics THE DAP-KINGS (que van ser en part els responsables de l'èxit d'Amy Winehouse), acompanyats de la colla d’instruments de col·leccionista amb els que han reviscut el sò autèntic i genuí de les bandes de l’època daurada del soul, han tornat a deixar el públic que la va veure a l'Apolo amb les ganes de passar amb ella, com diu un dels seus èxits "100 Days, 100 Nights" més moguts al ritme frenètic d'allò que es va inventar el padrí del soul.

I si no vau poder ser allà, per veure l'amplissim catàleg dels balls de l'epoca (des del famós chicken dance, al nadador ofegat homenatge a Tina Turner, al xarleston, al soul train, o fins i tot al flamenc típical spanish), i de tota l'extensa gama de convulsions i espasmes de l'artista, teniu el testimoni que vam gravar en Pau i jo. No us el perdeu. No té gaire bona qualitat, però paga la pena.



Thanks for everything Mr. Jones.

AND THE SHOW MUST GOES ON...

No em cansaré mai de veure els clips dels OK GO! Són una mostra vigent que la manca de pasta es supleix amb kilos d'imaginació. Busqueu-los al You Tube. No n'hi ha cap mena de dubte que malgrat els mesos que fa que van treure el disc OF THE BLUE COLOUR OF THE SKY, són els millors de totes les bandes que practiquen el rock coral berro que ara està tant de moda. Aquest any m'he enamorat dels THE NEW PORNOGRAPHERS (que han format part de la nova campanya de la temporada 2010-11 de Catalunya Ràdio), continuo adorant els POLYPHONIC SPREE, i una mica menys els suecs I'M FROM BARCELONA. Tot i així, són una molt bona manera d'alegrar-nos la nostra vida sonora. Disfruteu-la en directe al concert que faràn a BCN per les festes de La Mercè. No ho passeu per alt!!!! Antiga fàbrica Damm a les 21h del dissabte 25 de setembre.

Comença l'espectacle!!! Ja estem aquí i en marxa un altre cop!!!

FEELING GOOD

No tinc gaire temps.
Només em vull recordar, i de passada a tots els amics de Sonora, que cada dia comença un nou regal, una nova vida per cadascú de nosaltres. I per fer-ho amb imaginació des de l'ordinador, la presentació d'un nou programa creat a l'escola de diseny SVA MFA que fa meravelles tipogràfiques amb les lletres d'una cançó.

I per a mostra aquest karaoke psicodèlic de la gran Nina Simone: FEELING GOOD.

DELICIES TURQUES 2010

Ja sóc aquí. Després del parèntesi de les vacances la música torna a sonar a Sonora.
I com és evident Turquia és la protagonista. He viscut, descobert i disfrutat un munt de música. Melòmens entranyables ens han fet girar a 33, a 45, i fins i tot a 79 revolucions per minut. Estambul és una ciutat que obre tots els sentits, i un dels més excitats, a banda és clar, de la vista, del gust, i l'olfacte, és sens dubte, l'oíde.

Müzeyyen Senar, Belkis Özener, Orhan Gencebay (l'Elvis turc que ja vam conèixer a "Cruzando el Puente", la super-estrella gai Zeki Müren, els virtuosos del saz, Asik Veysel, i Neshet Ertash, i moltes altres delicies turques han obert les nostres orelles, com deia la pel·lícula, i ens han enamorat d'aquest país, de la seva gent, i d'una ciutat tant màgica com deia la cançó d'en Marc Aryan (1966), que ens va presentar el senyor de la foto, l'Ergun Hiçyinlmaz, un gran col·leccionista que van conèixer a la seva botiga de Beyoglú, i gracies a la que he trobat la versió de la gran Kibariye.

No us la perdeu! És gegant. Millor dit, geganta!!!

ROKIA TRAORÉ: L'ENCANTADORA DE SERPS ENLLUERNA L'AUDITORI

Sempre he pensat que l'Afro-Beat és un estil musical que el compromès i contundent Fela Kuti -ja mort fa anys-, ens va deixar a títol d'herència enverinada com "una arma de destrucció massiva" - que deia aquell-, i que amb els anys podria acabar amb gran part de la població blanca que tant mal havia fet a la seva terra. Vaja, que ben bé podia ser com una mena de venjança siciliana a l'engròs, que amb aquelles cançons de 20 i 30 minuts enceses en el ritme més frenètic, i amb les repeticions circulars hipnòtiques de qualsevol mantra jugant a favor en aquest cas del transit i l'exaltació física, a través de la dansa també, deixa sense alè, i si ens descuidem sense vida a tots els blancs que disfrutem d'aquesta música en aquest món ordenat i tant llunyà de la vella Àfrica.

Sigui quina sigui la finalitat de l'afro-beat, és brutal deixar-se arrossegar per l'emoció sincera i autèntica de la crida africana de músics i cantants tant integrals com la ROKIA TRAORÉ.

Ja fa molts anys que em vaig deixar seduïr pels discos d'aquesta encantadora de serps. Per mitjà de la seva veu aspre i avellutada a la vegada, i de la seva particular i suau manera de tocar la guitarra, al més pur estil de l'admirat Ali Farka Touré (conegut com el John Lee Hooker africà), molts dels que avui som admiradors incondicionals de la Roika Traoré, vam caure rendits als seus encants l'any 2000 quan va editar el segòn àlbum de la seva carrera, el titulat WANITA, amb el que va guanyar un munt de premis i va triomfar internacionalment.

Ara, fa un parell d'anys però, ROKIA TRAORÉ va editar un nou disc, el titulat TCHAMANTCHÉ,

amb el que es va consolidar com la més cool, moderna, i elegant cantant africana de tots els temps. El disc ha estat un veritable fenòmen musical. Més enllà de les llistes de discos de músiques del món, aquest àlbum ha trascendit, i ha recopilat bones crítiques per tot arreu. Avui és ja un disc de referència per a tots aquells que disfrutem amb la música del més vell dels continents. Tanmateix, TCHAMANCTCHÉ és un gran disc per si sol, sense etiquetes, sense segells, com la seva inclassificable autora.

Tot i així, més enllà de la seva curta però consistent discografia (4 LP's), molt pocs dels seus admiradors catalans l'hi haviem posat una imatge a l'artista més enllà de les portades dels discos, donat que fins el 2009 mai no havia passat pel nostre país. Girona van ser la primera ciutat catalana que va veure-la actuar per primer cop. I des d'aleshores molts dels que vam sentir parlar d'aquell concert hem somiat poder fer realitat aquest moment. Des del 29 de juliol, però, Barcelona ja ha estat conquerida per ROKIA TRAORÉ, ja que aquesta malinesa va fascinar en tots els sentits el públic que d'entrada ja l'adorava i que va presenciar una nit tant especial com la de l'Auditori que va inaugurar els Festival Mas i Mas d'aquest estiu 2010.

Con una pantera negra, o com la reina de les cobres, ROKIA TRAORÉ va pujar a l'escenari i va encetar el concert, sinuosa, prudent, gairebé silenciosa (sense ni tan sols presentar les cançons). A poc a poc, però, el seu talent indiscutible per començar a fer-se present amb solidesa, barrejant la tradició d'arrels africanes amb el blues, amb el rock simfònic al més pur estil Pink Floyd, amb la psicodèlia perquè no, i amb el Soul evidentment. L'alquimia de ROKIA TRAORÉ és impressionant. El sentit del ritme és aclaparador. Podriem dir que la nit va començar com una pel·lícula d'en Wong Kar Wai, i va acabar com un trepidant film de Tarantino. La seva intel·ligencia en la tria de temes és també exquisida. Va cantar cançons sobretot dels seus últims discos, però a més va tenir moments extraordinaris recordant la gran "Mama Àfrica" (la malauradament desapareguda Miriam Makeba) que sens dubte ha estat la inspiradora de la majoria d'intèrprets femenines africanes, i com no, de l'admirat també Fela Kuti, el "Rei de l'Afro-beat", gràcies a qui ens va regalar un esplèndit primer bis de més de 20 minuts anomenat "Kotedon", cantat en seu idioma natal, el bambara, i deixat anar amb la força d'un huracà.

Realment, és una sorpresa l'habilitat la d'aquesta deesa! És un bé escàs en aquests dies que corren. He vist molts concerts al llarg de la meva vida, i pocs tenen la complicitat, i la màgia de convertir-se en veritables vetllades especials i úniques. La del 29 de juliol va ser una d'aquestes nits que un s'endurà a la tomba amb el mig somriure sornaguer d'haver triat bé.

No sé quan hi haurà una altra oportunitat de veure en directe la bellesa exòtica d'aquesta dona de 36 anys esplèndida, la seva dansa captivadora, el seu cant de sirena negra, el seu compromís amb una Àfrica nova i digna -lluny de l'única solució de l'inmigració, -com va dir-; en fí, una artista completa, amb el magnetisme irresistible, i l'enorme talent de ROKIA TRAORÉ. Potser no serà aviat, però segur que no trigarà a tornar. Si us n'asseventeu que torna per aquí no us la perdeu. És una autèntica encantadora de serps. Veieu la fetillera en acció amb aquesta magnífica versió que va fer de "The Man I Love" en un concert a Holanda.

És cert que en el concert de Barcelona no va cantar la meravellosa versió del clàssic de "The Man I Love" de George Gershwin que va fer servir com a homenatge amagat a Billie Holiday (inclòs com a hidden track) en el disc "TCHAMANTCHÉ". Jo hauria plorat si ho hagués fet. Tanmateix, va valer la pena descobrir que més enllà del que deia el poster de promoció del concert que titllava l'artista com a diva de l'afro-beat, ROKIA TRAORÉ és molt més que això. No li calen etiquetes. És una gran DIVA de la música universal.