SOUAD MASSI, UNA DE LES 1001 NITS A L'APOLO

Dimecres vaig tenir l'oportunitat de reviure l'encanteri de SOUAD MASSI, la cantautora argelina afincada a Paris, que amb dues hores de sensualitat, compromís, alegria, i orientalitat 100% mediterranea va seduir a una sala convençuda del seu talent i de la seva expressió.

La veritat és que no vull dir-vos gaires coses més d'aquesta futura gran veu de la cançó, si em permeteu dir-ho així, global. Una dona que va creixent en tots aspectes i que lluita cantant per la pau, pels drets de les dones, i per tot allò que encara cal revisar d'aquesta evolució mal entesa de l'humanitat.

En fí, no diré res més. Només us vull deixar com a penyora un video i la lletra de la cançó que em va fer enamorar d'aquesta cantant la primera vegada que la vaig sentir en directe, més o menys, en aquell estiu del Forum. Una cançó que en el seu idioma, l'àrab, explica la història d'una dona emigrada a europa que truca a la seva mare per explicar-li com li van les coses en el món del suposat progrés. Una cançó titulada YEMMA, i traduïda com "mare, t'he de mentir".

"Mare, t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.

No em falta de res.

Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.

No em fan falta diners.

Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.

A fora ningú no m'insulta.

Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.

Les llàgrimes no se m'escolent pel rostre.

Aquí fa molt de fred.

Ningú no em fa cas.

Com ho he de fer per quedar-m'hi?

I com m'acostumaré jo sola a aquest fred.

Mare, anyoro l'escalfor del sol.

Com ho he de fer?

Mare, l'ocell que viu en una gàbia.

No me'n ser avenir.

Si la terra arriba a parlar

Ella ens desterrerà.

La riquesa cau del cel,

i mentrestant hi ha gent que es mort de fam."

ALL THAT JAZZ!

"Tot és Jazz". Ja ho va dir el coreògraf Bob Fosse, als anys 70, quan va presentar a Broadway el musical "Chicago" que amb música de John Kander i lletres d'en Fred Ebb, van contruir un retrat de la societat americana, i per extensió del món modern del segle XX, amb alguns dels ingredients que encara avui condensen l'essència del primer món: Crim, Corrupció, Violència, i Explotació.

Amb aquest panorama com a telò de fons, el jazz, com el cinema i el rock s'ha convertit en una de les expressions artístiques més influents i indissociables del segle XX, que ha impregnat la vida dels que vam nèixer en aquesta era, i les altres arts que cohabitaven amb aquest sò d'esperit lliure, amb els colors de les seves notes (no ho oblidem, sorgides de l'opressió) i el frenessí dels seus ritmes revolucionaris.

«El segle del jazz», la mostra que es pot veure al CCCB fins el 18 d'octubre, ens sumergeix, i de quina manera, en l'excitant efervescència de 100 anys de Jazz, per fer-nos complices i testimonis directes d'un gènere musical que continua viu encara avui, i que ha matisat totes les arts, des de la pintura a la fotografia, del cine a la literatura, sense oblidar el grafisme, o els dibuixos animats.

L'exposició, imprescindible per qualsevol melòmen que es precii, s'articula cronològicament entorn a una mena de túnel del temps, un recorregut que ens permet viure intensament la seva trajectoria i l'evolució cultural i social d'aquest període, a través d'una mena de 10 estacions que evidencien la relació del Jazz amb les altres disciplines artístiques, i expliquen l'història del segle seguint les petjades de l'evolució del gènere:

10 capítols, 10 fragments sensorials al 100%, 10 impactes sonors i visuals, que ens duen des dels començaments, abans de 1917, a les dues darreres dècades i als inicis del tercer mil·leni, passant per l'era daurada del jazz americà dels anys 20, la renaixença de Harlem dels 30, la bogeria europea també dels 30, l'era del Swing, i els temps de la Segona Guerra Mundial als 40, i evidentment les revolucións consecutives del Bebop, del jazz de la Costa Oest als 60, i el Free Jazz dels 70, no només arreu del món, sinó també a través dels intèrprets de casa nostra.

L'experiència, si us agrada aquest gènere musical, és simplement superlativa. No us la podeu perdre de cap de les maneres. Els passadissos plens d'incunables del disc de vinil, d'autèntiques obres d'art de la pintura, el cinema, el documental, l'il·lustració, i evidentment de la música que ha servit de banda sonora d'un segle tant convúls, i tant ple de canvis com el que vam deixar enrera encara no fa una dècada, converteixen aquesta mostra nascuda a París, que també ha passat per Italia abans de Barcelona, en una autèntica atracció cultural, de les millors que he vist en els darrers anys, i per cert, tant complerta com la que la Fundació la Caixa va dedicar a la "Música i el tercer Reich" a la Pedrera.

La mostra, que ocupa una superficie de 1200 m², i compte amb més de 1000 peces exposades entre obres d'art (150), audiovisuals (80), fotografies (100), partitures (100), portadas de discos (200), i documentació de tota mena, entre llibres, revistes, programes, cartells, i altres objectes, és tant exhaustiva com interessant, i val la pena viure-la, dins i fora del recinte, amb més música Jazz, i les 10 recomenacions musicals imprecindibles que us proposo des del Sonora per continuar pensant que "Tot és Jazz!":

1. Paul Whiteman - Jazz a la King (1920-1936)
2. Louis Armstrong - Hot Fives and Sevens
3. Billie Holiday - Lady Day, The Best of
4. Duke Ellington - The Legendary Fargo Concret 1940
5. Ella Fitzgerald - The Songbooks Box
6. Charlie Parker,Dizzy Gillespie,Bud Powell, Charles Mingus & Max Roach - Jazz at Massey Hall
7. Miles Davis - Kind of Blue
8. John Coltrane - A Love Supreme

9. Tete Montoliu & Carles Sabatés - Vampiria
10. Wayne Shorter - Speak No Evil

AQUESTES VACANCES TREIEU LA JULIE ANDREWS QUE PORTEU DINS... SI US PLAU!!!!

No ma pu! Sí, sí. No m'ho podia creure, i vosaltres tampoc quan veieu el video que us recomano.

Julie Andrews està més viva que mai. No patiu. No és que s'hagués mort el mateix dia que en Jackson com la meva malaurada i estimada icona infantil, Farrah-Fawcett, pobreta meva. Sniff. No, no, Julie és viva i ben viva, però tots sabem que fa temps que la seva carrera professional ha quedat una mica aparcada i no precisament a la zona verda, que ja sabem que no pots deixar el cotxe molts dies estacionat, sinó l'ajuntament et regalarà un bonic bonus de grua per sablejar-te uns 150 o 200 "pepinos", o "cogombres", però no és el mateix.

Tornant a la qüestió que ens ocupa avui. El cas és que des que la mítica actriu que va encarnar la Mary Poppins de Disney, la Maria de "Sonrisas y Lágrimas", la increíble Gertrude Laurence d"Star", i la "My Fair Lady" original de Broadway, es va quedar sense el kit complert de cordes vocals per culpa d'un foniatra maldestre que se li va carregar la seva gorja d'or, la pobra Julie va acabar la seva carrera desafinant a "Victor/Victoria", i posant-li veu al lloro de la superproducció teatral britànica "The Doctor Doolittle", i fent de mestra de cerimonies de tota mena d'esdeveniment que toqués de la gran parade de Broadway de torn. Des d'aleshores Julie només s'apareix als pocs reproductors musicals de nostàlgics malalts del teatre musical clàssic, i freakys gays de tota mena que admiren indistintament els refilons prodigiosos d'un munt d'octaves, tant de l'Andrews, com de la peruana Yma Sumac.

Sigui com sigui, avui una amiga m'ha fet riure molt amb aquest video de l'estació de tren d'Anvers (Bèlgica) que sens dubte demostra moltes coses: o que la gent està molt grillada, o que tenen molt poca feina, o anyoren Julie Andrews d'una manera gairebé patològica.

Malgrat tot, crec que és una molt bona proposta per aquestes vacances. Si us plau, si la calor us fa engrandir el Mr. Scrooge que dueu dins, aquests dies oblideu-lo a casa, i no s'us acudeixi posar-lo a la maleta. Pot esgarrar tants moments divertits, que no val la pena. I si per casualitat, arribeu a una estació de tren i us passa això, per favor, no ho dubteu, treieu a passejar la Julie Andrews que duem dins. Segur que seràn unes vacances inoblidables.

GINA... UN SOMRIURE VAL MÉS QUE 1000 PARAULES

Fa uns quants dies que tenia ganes de penjar alguna cosa nova al Sonora. He buscat i continuo buscant, com sol ser habitual en la meva persona. Serà que estic cansant de tanta música, i ara entro en aquella fase REM pre-vacacional d’aturar una mica la quantitat d’estímuls sonors per compensar el furor de la resta de l’any. M’encanta aquesta època més lenta. Jo sempre dic que m’agradaria que la vida fos com una pel•lícula d’en Wong Kar Wai. Aquells ralentís de la càmera i tanta bellesa junta, fins i tot dins d’on no n’hi ha, és meravellós. És per això que caminar o còrrer damunt la meva bicicleta és una manera de viure la vida que s’acosta a aquest concepte, i que m’ajuda a entendre moltes coses, sobretot, si mentre repasses els teus pensaments vas contemplant, olorant, i percebent tot allò que passa al teu costat, estimulant el sentits que ara a l’estiu són més vius que mai.

I ja que parlo dels sentits, i de l’expressió, i de la percepció d’aquests dins un univers sense cap mena de barrera física que ens ho impedeixi, avui m’ha semblat bona idea compartir amb els habitants de Sonora un llibre, una cançó i un vídeo d’una bona companya de feina, l’Elisabet Pedrosa. Una història absolutament personal, testimonial i vivencial que vol explicar al món, i compartir amb altres pares afectats, la seva experiència com a mare de la Gina, una nena amb la síndrome de Rett, una nena diferent, que no té les mateixes possibilitats que nosaltres de percebre la vida, precisament, i que a més a més ho té especialment complicat perquè a banda de ser una malaltia relativament nova, afecta a moltes menys criatures que altres, i especialment a les del sexe femení. És per això que el camp d’investigació de la malaltia necessita molt de suport, i calers. I per això, faltava gent com l’Elisabet, o com en Marius Serra, gent que han volcat una gran part de la seva vida a lluitar per un objectiu clar, perquè hi ha tantes coses per a les que continuar batallant, d’una manera activa i concreta, sense romanticismes, sense idealismes, i amb fets i moviments concrets, per aconseguir que aquest món sigui cada dia una mica més soportable.

No us explicaré els detalls de la malaltia. Em desperto massa tard per a la qüestió informativa. Gràcies a l’Elisabet i al seu llibre “Criatures d’un altre planeta” ja en coneixem molts detalls, que per cert, sinó els teniu controlats podeu obtenir més informació al web http://planetarett.blogspot.com/ o a la pàgina www.criaturasdeotroplaneta.wordpress.com.

Tanmateix, l’objectiu d’avui, és només compartir uns minuts amb la Gina, en Pol (el seu germà), i l’Elisabet Pedrosa que va enregistrar un video entranyable, amb la cançó que Jorge Drexler va escriure, amb música de J.L. Santiso, per disfrutar, sens dubte, d’un somriure que val molt més que cap de les paraules que no pot dir la Gina, i de passada, agraïr de part d’elles,- que segur que estaràn d’acord amb mí, a tots aquells que no es solidaritzen amb els altres per netejar una consciència, sinó, per continuar construint, des de l’àmbit més proper i directe, un món millor.

SUMA: UN DIARI SONOR... IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE

L'estiu és gairebé a la cantonada. Tanmateix és massa lluny encara com per no poder acaronar amb la mà, o esgarrapar directament amb el braç ben extès, les desitjadíssimes vacances que mai no acaben d'arribar. Amb el més de juliol ja força avançat, són a punt de caure al damunt l'allau de Festivals musicals, de teatre, de dansa, ja sabeu, el Grec, el Sònar, el FIB Heineken, el Monegros Desert Festival,i els més petits com el Derrame Rock, l'Absolute Faraday, el Sonorama, etc... i vaja, tutti quanti, que avui dia qualsevol es pot muntar un Festival al jardí de casa seva. Per aquestes dates, l'atapaimenta cultural és sempre d'una densitat sovint difícil de païr, que ni amb tonelades d'Almax, Umeboshi, o litres de Calisay acabem tirant avall. Alhora, també, moltes vegades no es correspon en absolut allò de la quantitat amb la qualitat. Ja us podeu imaginar! I per més Inri, el tsunami de recopilatoris pop de l'estil de Los 40, del Disco Estrella, amb tota la colla de divines llatines, i triumfitos (ahhhh), i la inacabable llista de Clubs nocturns que treuen, un darrera l'altre, el seu doble àlbum de hits que s'intercanvien com els cromos del diumenge al mercat de Sant Antoni (detall que un servidor ja te una edat, és clar).

En fí, però, fora d'aquest malaurat panorama, que pinta com sempre, hi ha coses bones a la vista. Una d'elles, i perdoneu l'autobombo, és la reaparició en antena del FORA DE CATÀLEG amb una certa continuitat, a partir del programa de Sant Joan, el dia 24 de juny. I la segona, l'objectiu d'aquest escrit encara que no ho sembli, vist l'espès preàmbul, és la presentació en directe dels SUMA, la banda de pop-folk amable i elegant d'en Frank Rudow (ex-bateria dels Manta Ray), i la Laura Clark, que el dia 19 de juny (acompanyats per en Pau de Nut al cello, l'Albert dels Bedroom al Baix, i la Sara Muñiz a la viola) estrenaràn les 12 composicions del disc IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE a la capella del Macba, en plena erupció musical-moderniqui del volcà Sònar.

I molts de vosaltres us preguntareu, perquè SUMA i no qualsevol dels mega-caps de cartell del Festival de músiques avançades, com ara Orbital, Fever Ray, la mítica Grace Jones, Cécile, etc...

Doncs, perquè, en aquest món discogràfic de tant super-ego, divos i divines, "porqué yo lo valgo", i "aquí estoy yo y olés", diumenge passat vaig quedar absolutament captivat per la senzillesa, la discreció, l'elegancia, el bon rotllo, les ganes de treballar, l'ofici, i el talent del conjunt d'una actuació-assaig, només per amics, que els SUMA van fer al bar La Fontaine del carrer la França Xica, abans de l'esperat 19 de juny.

Feia dies que m'havien passat el disc editat pel segell Foehm Records, i la veritat és que aquí el nen del SONORA ja anava entregat, perquè el resultat de la col·lecció de moments i trovades d'aquesta colla d'amics amunt i avall d'Europa, al llarg d'un any, és realment exquisit. El pop suau, d'armonies amables, de lletres optimistes i agradables, recorden moments de Belle & Sebastian, segons com dels Beaumont, d'Isobel Campbell, o potser dels Mojave 3... Sigui a qui sigui que dediquin les seves oracions, en Frank la Laura i la resta dels SUMA van aconseguir crear tal clima de vacances que semblava que l'estiu ja estigués aquí de debò, i sense que a ningú se li posés cara de gilipolles, perquè també es pot fer POP-FOLK amable sense ser un cretí o una bleda solellada, i els SUMA en són una autèntica prova.

En un artícle penjat a la xarxa vaig llegir: "Suma se creó por muchas casualidades, encuentros inesperados pero, sin saberlo, deseados... Cuenta con la base de Frank Rudow (batería de Manta Ray) y Laura Clark y toma vida con las contribuciones de diferentes personas que se les han cruzado por el camino. Es una suma de diferentes personas, momentos, lugares y estados de ánimo.Frank tenía un proyecto en solitario de electrónica. Un sonido muy orgánico al que llamó Colch-on. Quiso que Laura pusiera voz a una canción. Así que volvió a Barcelona a grabarla. Y una habitación con su cama se transformó en un estudio. Tocaban la guitarra, fumaban, dormían, cantaban... Así durante varios días.Y aquí empieza la escritura de un diario sonoro de cómo dos personas se conocen y comparten la vida y el arte; y de cómo se hablan a través de muchos lenguajes. Y en el proceso pasan cosas. Frank quiere vivir en Barcelona o grabar cuatro canciones seguidas en una primera toma o Sara, en Gijón, graba violas como autos de fe, sin saber donde quedan. Se multiplican los envíos de paquetes entre Barcelona y Gijón. Las guitarras clásicas salen de los armarios donde crian polvo. Viajan a Alemania y graban en Darmastadt tres canciones y otro poquito más en Colonia. Y graban con padres, amigos... hay un clarinete grabado en Leipzig... voces grabadas en Camprodón... en Molló. Este disco describe, como un dietario, la crónica de una persona chocando con otra.De tanto grabar tuvieron un disco que se acabó aclarando en el sur, en Utrera una semana antes de que Paco Loco hiciera las mezclas finales en el Puerto de Santa María, donde surgió ese sonido tan orgánico que se puede oír en IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE.

Explicat això, no cal afeigir gaire més. Només que si a hores d'ara encara no teniu un destí fixe per aquestes vacances d'estiu, no ho dubteu, i compreu un bitllet a la felicitat, un bitllet amb un destí una mica incert, IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE, però amb la garantia del primer projecte sonor dels SUMA.

Bon viatge amics... ni que sigui des del reproductor de casa vostra.

BALLEM UN... TANGO A TRES

Quan li vaig dir a la meva amiga Elba que m'escribis quatre ratlles sobre aquest trio, ja amb una certa solera, vaig aconseguir poc més que aquest dibuix fet pel mateix Jorge Sarraute, ara fa 20 anys, i una breu disculpa, que responia a la meva petició amb un mail que deia: "no se me ocurre nada muy divertido que contarte sobre Tango a tres, solo que ahora nos seguimos muriendo de risa en los ensayos, y que a diferencia de antes, hablamos de enfermedades y nietos". Així de simple va ser la rèplica de l'Elba, que d'una manera molt obvia, em venia a dir, que em deixés de romanços, de biografies, i aquestes mandangues que omplen la xarxa d'internet, i us proposés sense més la cita musical de diumenge 17 de maig a la Casa de la Solidaritat (Vistalegre 15, barri del Raval), on representa que es farà un dinar especial (guiso carrero) per compartir amb ella el que millor sap fer, cantar, i presentar el que significa la tornada d'aquest trio que els anys 80 va sorprendre Buenos Aires amb la seva habilitat per improvisar, i la seva nova manera de reinterpretar el Tango.

Ells són TANGO A TRES, Elba Picó (veu), Jorge Sarraute (contrabaix), i Esteban "Rabito" Vélez (guitarra), que després d'adonar-se que com deia aquella cançó, "veinte años no es nada", sobretot després de tant de temps de disfrutar de la comoditat que representa que estiguin vivint tots tres a Barcelona, i després de consolidar les repetides i ja tradicionals trobades musicals de cada setmana a casa de qualsevol d'ells, han decidit ressucitar aquell tercet, que a finals dels 80 va significar un dels primers LP's de la carrera de la cantant.

Em refereixo al disc homònim titolat TANGO A TRES, que malgrat que té unes quantes històries accidentades, com la de la substitució del guitarra per un pianista d'urgencia a última hora, i la sempre poc oportuna separació de la parella aleshores de l'Elba, que va acabar influint molt directament en l'enregistrament, que com em deia ella mateixa, un dia mentre preniem un te, es va desmelenar molt més del que ella acostumava a fer en el seu estil molt més cool de l'època.

Tanmateix, els 20 anys que separen de l'actualitat aquell enregistrament, pel meu gust mític, de grans clàssics com ara "Volver", "La última curda", "Nostalgia", "Sur" o "Malena", amb tota la ràbia i segurament la molta menys experiència de l'Elba, fan més que llaminera la proposta de reviure aquest TANGO A TRES.

Ells diuen que els ha unit el seu amor per la música, i la nostalgia. De fet, tinguessin o no bolos, els tres es trobaven setmanalment, només per la pura emoció de tocar, cantar, i inventar junts. És evident, que no són nous en això de fer música. L'Elba, que va ser la veu que va cantar amb el mestre Stamponi en el club llegendari de Buenos Aires, Caño 14; "Rabito", que va tocar amb "Los Nocheros de Anta"; i en Jorge Sarraute, que a banda de tocar el contrabaix amb el "Cuarteto Cedrón" i amb l"Alpataco", ha acompanyat centenars de vegades al piano a la mateixa Elba.

Tots tres disposats a pujar damunt l'escenari per continuar fent-nos vibrar amb el Tango ben interpretat, i amb l'il·lusió d'encomanar-nos aquesta febre dels clàssics, dels romàntics, dels nous, o fins i tot dels poemes de Borges i de Szpumberg musicalitzats per Sarraute.

Una cita que cal assaborir i celebrar diumenge a partir de l'una del migdia, al costat de bons amics, argentins o no, però això sí, disposats a creure cegament en allò que diu que "la vida és un tango".

HIPERACTIVITAT A RITME DE TARANTEL·LA-SWING

Hiperactivitat és una qualitat que es respira en aquest territori del Sonora amb la mateixa facilitat que un consumeix un cigarret darrera l'altre. Ja sé que això de fumar, avui dia, no està gens ben vist. Queden molt lluny els dies en que heroínes cinematogràfiques com Bette Davis o Marlene Dietrich seduien els espectadors de tot el món amb la malícia del fum d'un cigar entre els llavis. Resulta igual d'impensable respirar una jam-session, o un concert rock, entre nebuloses de fum, i el greix d'un rònec club nocturn. Tanmateix, i encara que aquesta condició continua sent igual d'insalvable, aquesta setmana podem respirar una de les millors èpoques del jazz i el swing italo-americà al Jamboree de la Plaça Real.

Dijous que vé, torna a Barcelona, RAY GELATO & FAST 3, una proposta plena d'electricitat, i energía positiva feta jazz, swing, boogie-woogie, jump-jive, R&B, i allò que en deien pre-rock dels 50. Una de les figures més representatives del renaixement d'una època gairebé esborrada del mapa. Una era de grans noms oblidats malgrat la cridoria i l'histrionisme amb la que interpretaven les seves cançons, que van consolidar un dels moments més foscos, misteriosos, i sanguinaris del jazz nordamericà. El gran mestre Louis Prima i la seva dona, Keely Smith (encara viva), els seus seguidors més fidels, com ara el saxofonísta Sam Butera, o el crooner italià Fred Buscaglione, i la sexy Ella Mae Morse (de carrera més que efímera), i evidentment, al costat del mític trio del "Rat Pack" (Sinatra, Dean Martin, i Sammy Davis Jr.), es van convertir en el segell musical de Las Vegas dels anys 50, i en la banda sonora de les malifetes de la Màfia.

Malauradament, la poca seriositat de Louis Prima respecte a la seva pròpia música, el punt canalla de la seva personalitat, i el caràcter ètnic de les seves interpretacions, sempre molt vinculades a unes arrels italianes (que van donar pas en el mercat a una colla d'interprets d'aquest estil), va fer que els crítics no consideressin, durant molts anys, la seva proposta de jazz trepidant, salvatge, ballable, i divertit.

És per això mateix, que avui us proposo un exercici que no té cabuda en cap park temàtic. Una vivència que us transportarà a Las Vegas dels grans hotels, dels casinos, i de les seves avingudes tant electrificades com la música del mestre Louis Prima, o d'un dels seus millors seguidors: En RAY GELATO, i la seva banda, ara en format més reduït, els FAST3. Una celebració de la música festiva a ritme de jump-blues. Un tour impagable (que només val 15€), i totalment encomanadís pel “happy side” del swing, via Jamboree.

Un viatge pel túnel del temps que el britànic fa possible, revivint aquells dies del “Rat Pack”, i fent que tots aquells personatges de pel·lícula surtin del llibre dels records i tornin a moure els peus. Davant teu. Només per nosaltres, com ja ho ha fet en determinades ocasions, a nivell privat, per personatges tan populars com Bryan Adams, Paul McCartney, o la reina d'Anglaterra.

En fí, com deia la cançó That Old Black Magic, pura màgia-negra feta swing.