Tanco els ulls. Abaixo les parpelles de les orelles. Damunt
l’escenari enrajolat del meu cervell cinèfil apareix la figura d’un home madur
ballant al ritme del seu Audrey’s Dance de
Twin Peaks. És Angelo Badalamenti,
l’autor de la música dels malsons més perturbadors i juganers d’en David Lynch.
Els dos junts, han fet tant pel cinema com Hitchcock i Herrmann, com Lucas i
Williams, o com Zemeckis i Silvestri. Malgrat que va començar com comencen les
grans amistats —per casualitat—, la seva associació és de les més importants de
la història del cinema.
Isabella Rossellini havia de cantar la gloriosa versió desafinada
de Blue Velvet. Lynch va contractar
un coach vocal que l’assessorés: un
tal “Andy Badale”, que fins aleshores havia composat algunes bandes sonores per
a pel·lis d’acció i sèrie B. Poc s’imaginava Angelo Badalamenti que acabaria
composant Misteries of Love, el tema
central de la pel·lícula, interpretat per Julee Cruise, que substituiria la
versió de Song to the siren de This
Mortal Coil que valia un ronyó en drets d’autor. Des de llavors Lynch i
Badalamenti no han deixat de somiar junts.
El gust i el segell musical de l’italo-americà, que ha quedat
fixat a la nostra memòria, es mou pels passadissos i racons obscurs de l’imaginari
del seu amic. Apareix i desapareix sense saber exactament com. Amb un to eteri,
immòbil, com suspès en l’aire dens i carregat, subratlla atmosferes misterioses
que lentament deixen entrar seccions de cordes i sintetitzadors angoixants,
melodies lleugerament dissonants, contrabaixos pessigats amb males
intencions, guitarres ressonades d’aires sospitosament fronterers, balades
vaporoses —gairebé gasoses—, que contrasten amb el rock dur i l’electrònica més
paranoica i asfixiant, o amb el blues més felí que camina sensualment a ritme
d’unes mans picant els seus dits.
Tot aquest univers, que avui podem identificar com el so Badalamenti,
es va gestar l’any 1986 amb Blue Velvet.
El mètode de treball lliure i inspirador de passar hores i hores tocant el piano
al costat de David Lynch, tot sacsejant el seu imaginari, els va transformar en
una parella de fet i indissoluble. Amb Cor
salvatge, i la sèrie de culte Twin
Peaks (disc de vendes sense precedents a l’època), i després amb Carretera perduda i Mulholland Drive, tant Lynch com Badalamenti van aconseguir el
reconeixament de la indústria cinematogràfica que, en el cas del compositor,
cada vegada l’ha valorat més i més, i ha donat els seus fruits —més enllà de
Lynch— amb les admirades The Straight
Story, Arlington Road, o la recent superproducció russa Stalingrad que encara està pendent
d’estrena a casa nostra.
De sobte, però, veig una llum. A poc a poc, torno al món real. El
foc del peveter i el so de les fanfares olímpiques que Badalamenti va fer pels
Jocs de Barcelona 92 m’han fet fora del somni. Això em fa pensar que ni tan
sols un dels grans com Badalamenti està exempt de fer encàrrecs que envelleixen
pitjor que d’altres. M’aixeco. Busco el disc de Twin Peaks i començant pel gastat tema central que fa anys que és
també la sintonia d’un programa de ràdio de paraciències, em perdo entre les
cordes comfortables del compositor.
VIATGE AL·LUCINANT AL CENTRE DE
BADALAMENTI
ISABELLA ROSSELLINI – Blue Velvet/Blue
Star
CHRIS ISAAK – Wicked Game (Wild at Heart)
ANGELO BADALAMENTI – Audrey’s Dance (Twin
Peaks)
JULEE CRUISE – Falling (Twin Peaks)
TIM BOOTH & A. BADALAMENTI – Dance of
The Bad Angels
ANTHRAX – Black Lodge
REBEKAH DEL RIO – El Amor (Mulholland
Drive)
MARIANNE FAITHFULL - Sleep
AMANDA PALMER – Runs in The Family
BARRY ADAMSON – Something Wicked This Way
Comes (Lost Highway)
ANGELO BADALAMENTI – Barcelona Summer
Olympics – The Torch Theme
ROY ORBISON – In Dreams (Blue Velvet)
MINERAL MARIANNE FAITHFUL
Podria haver estat una magnífica Marietta Fortune, la mare de la
Lula de Wild at Heart. Però els
problemes personals sovint la van escopir del cinema. Malgrat que dins de
Marianne Faithfull hi ha una actriu gairebé tan gran com la cantant de veu
impossible que als 90 es refeia dels seus fracassos amb un disc oblidat (A Secret Life), produït pel mateix
Badalamenti, gairebé 20 anys després celebra els seus 50 de carrera musical amb
un nou disc anomenat Give my Love to
London, una gira mundial i unes crítiques espectaculars.
Durant cinc dècades, vint àlbums i moltes caigudes i remuntades,
Marianne Faithfull sempre ha demostrat una fràgil i forta consistència, un
talent i una singularitat úniques. Lluny d’etiquetes i divinitats, l’anti-heroïna
del Rock’n’Roll sempre acaba renaixent de les seves propies cendres i brillant
més que mai: és part la seva naturalesa. No semblar el que sempre ha estat
sense discussió també ho és: una joia en brut, una pedra preciosa. El pròxim 9
de desembre valdrà la pena posar-se el casc i baixar a les mines pulides del
Palau de la Música per tornar a disfrutar-la en estat pur i celebrar 50 anys
d’un mineral únic al planeta musical.
