AIR han tornat a Barcelona el sò inmaculat del pop electrònic francès després de l'actuació del juliol passat al Summercase,- segons diuen-, sense oferir gaire de nou. Malgrat que els francesets crescuts a Versailles (Nicolas Bodin & Jean-Benoît Dunckel) continuen amb el seu look de bon minyons (rotllo Pecos de l'electrònica), i la seva música agrada fins i tot a un públic que no combrega amb el gust més ràdical d'aquest gènere, els AIR no es compliquen la vida, tal i com demostren amb la música que fan. La vanalitat d'un concert sense sorpreses, de menys d'una hora i mitja, i gairebé obviant el seu darrer treball "Pocket Symphonies" (que pel que sembla no els mereix prou confiança com per passejar les seves cançons arreu)
va convertir el pas per Barcelona dels venerats AIR en un recital d'èxits per tenir contents a tothom. Evidentment, van haver moments de glòria amb la interpretació impecable i una molt sobria però eficaç posada en escena (amb un paper important del joc de llums) dels clàssics Kelly watch the stars, People in the City, Don't Be Light, Venus, Remember, evidentment el hit Sexy Boy, i una deliciosa revisió del tema Playground Love de la pel·lícula Les Verges Suicides de l'amiga Coppola. D'altra banda, i fora de l'absència total del nou àlbum, els més seguidors del duet vam trobar a faltar grans moments de la seva discografia com Run, Universal Traveler, Ce matin-la, la bachiana Mike Mills, l'Alone in Kyoto de Lost in Translation, o el hit dels tons de mòbil Alpha Beta Gaga (la xiulada vaja). En fí, una altra vegada serà. De moment, sempre ens quedarà temps per descobrir el nou disc des de l'mp3, això sí, lluny d'aquell cutxitril del Razzmatazz que ben bé mereix una reforma, o si més no una simple fregadeta. La veritat és que la farum a vomitat dels passadissos no acompanyava gens al glamour ni que sigui sintètic dels reitons francesos del soft-pop-electrònic.
I parlant de suavitat popera, una recomenació que també vé del nord, en aquest cas però d'Anglaterra. Es diuen MAPS, tot i que al Northampton que els va veure nèixer se'ls coneixia com Short Break Operator. En aquest cas, l'operator en qüestió és James Chapman, l'artífex i únic membre, a l'estudi és clar (en directe la cosa canvia com sol passar a tots aquests genis de l'electrònica que tenent tots els instruments però els falten mans), d'aquest projecte sonor amb aires tan hipnòtics, plens de suavitat, i a l'hora amb l'energia 100% pop de l'indie electrònic de bandes com Mercury Rev, Boards of Canada, o fins i tot com My Bloody Valentine. No oblideu escoltar com a mínim el tema So Low So High que obre el primer àlbum de MAPS: WE CAN CREATE.
Sinó no patiu, el podreu escoltar el dia de Nadal a les 14:06h al FORA DE CATALEG de Catalunya Ràdio (102.8 FM).
