DESPRÉS DE L'ATIPADA... MACROBIÒTICA MUSICAL: VIENNA VEGETABLE ORCHESTRA

Quina autèntica delicia!!!!

Quin gust musical!!!!!

Quin descobriment!!!!

Com conciliar les nostres ànimes penedides i els estomacs hiper-activats després dels excessos d'aquestes darreres setmanes? Aquí teniu la recepta per acabar i/o començar l'any amb una certa harmonia entre cos i esperit. La proposta més descabellada que se li hagi pogut acudir mai a cap melòmen.

Es diuen VIENNA VEGETABLE ORCHESTRA, i tal i com diu el seu nom són austríacs i no toquen instruments convencionals, sinó la flauta de pastanaga, el nab, la carbassa, l'auberginia, el pebrot amb sordina, el cogombre tenor, i la col lombarda, entre tota mena de varietats vegetals capaces de cautivar un públic tant divers (des dels amants de la música clàssica a l'electrònica) com la pròpia oferta 100% orgànica.

És cert que no són els pioners en aquest tipus d'experiències musico-alimentaries. Ja fa un parell d'anys que el duet electrònic britànic Matthew Herbert van sorprendre l'afició amb el disc "Plate du Jour", tot un disc de culte fet a base de samplejats de sons obtinguts en una cuina, amb aigua, sucre, cafeteres, i d'altres mostres extretes de la manipulació d'aliments diversos. Tanmateix, a dia d'avui, la VIENNA VEGETABLE ORCHESTRA ja te dos discos en el seu haver, i en el que sembla tota una empresa seriosa, malgrat tots els dubtes que us puguin venir al cap.

Fa poc van editar el nou disc titolat "Automate", on queda molt clara l'evolució de la banda, l'entrada en el món de l'electrònica. Si teniu curiositat per sentir la música més rica en vitamines i més baixa en calories de la història podeu visitar la web de la banda a l'adreça:

http://www.gemueseorchester.org/index.php?option=com_content&task=view&id=13&Itemid=28

Tot i així, no hi ha res com veure un fragment dels seus recitals en directe, per cert, suposem que únics, donada la curta vida i la caducitat dels instruments.

VIDEO: http://es.youtube.com/watch?v=hpfYt7vRHuY

Una experiència única també que espero que us diverteixi i com a mínim serveixi perquè tingueu en compte seriosament el bon proposit de menjar millor de cara al 2008.

Bon Any, Bona Música, i Bona Salut.

BACH: UN MIRACLE DE 4 LLETRES

A dia d'avui no sé si és un miracle més gran el fet que es pugui escoltar Bach lluny dels mitjans especialitzats en música clàssica, o el d'anar al cinema i gaudir d'un musical amb majúscules com el que ens ofereix aquests dies la sala gran dels Verdi amb un títol que ho diu tot: EL SILENCI ABANS DE BACH.

Deu ser cosa del Nadal, però el cas és que el miracle s'ha produït, i per partida doble. Pere Portabella, ha estrenat a casa nostra aquesta mena d'al·legoria al mestre dels mestres musicals, després de presentar-la a Nova York, on va tenir unes crítiques excel·lents.

La figura podriem dir que controvertida del cineasta més avanguardista de la història del cinema català i alhora menys conegut, que amb l'etiqueta de comunista de pro, però amb l'aval econòmic i moral d'haver nascut al sí d'una familia burgesa catalana (diuen que amos de la Danone), s'ha permès el luxe al llarg dels anys de fer el que ha volgut bé sigui en el terreny de la direcció, de la producció, o del guionatge de pel·lícules no sempre del gust de tothom.

Però precisament, aquesta llibertat econòmica, li ha permès ser fidel a una manera de viure la vida, el cinema, la política fins i tot, i pel que hem vist ara la música també. D'aquesta forma Portabella ha arribat a EL SILENCI ABANS DE BACH, un projecte cinematogràfic que lluita per aconseguir un lloc pel cinema d'entreteniment europeu, que no te res a veure amb les propostes absolutament buides del cinema de consum que fa molt de temps que es va divorciar d'allò que abans en deien 7è Art.

Amb la peculiar mirada brossiana del director, i amb l'ajut del surrealisme d'en Carles Santos, i l'intel·lectualitat de vegades una mica arrogant d'en Xavier Albertí, EL SILENCI ABANS DE BACH ha brindat un homenatge apassionant a la música i al silenci, i a l'hora al miracle de Johann Sebastian Bach.

La pel·lícula és una successió de poesies visuals. De vegades, en la breu mesura d'un haiku, i d'altres amb l'intensitat i la profunditat d'una Oda, això sí, per venerar la figura de pater progenitus de la música occidental. El més gran de tots els Bach que ens permet viatjar en el temps i l'espai, des del segle XVIII al tercer mil·leni, des de Liepzig al metro de Barcelona. Però el millor d'aquest viatge en moviment és que flueix, no per la via del tren, ni per la carretera, sinó per les linies dels pentagrames del mestre alemany, pels forats de la pauta d'una pianola, pels tubs de l'orgue de Sant Tomàs, pel riu Elba de Dressden.

La tria de l'obra musical que acompanya aquest trajecte (que no és fàcil en Bach) és excel·lent i indiscutible, segons el meu parer. No falten els clàssics més purs, però tampoc s'escatimen les innovacions i les provocacions. Des de les Variacions Goldberg tocades amb harmònica, a la meravella interpretada per la pianola-robot d'en Carles Santos, passant per la Suite Nº1 per violoncel redescuberta per Pau Casals i que executen una vintena de cel·los (19 per ser exactes, ja que va fallar-ne un) al metro de la linia 2 en marxa (escena gloriosa), o a la Variació Goldberg un altre cop (en aquest cas la nº7) interpretada per l'actor Alex Brendemühl i 20 alumnes de l'Escola Torrent al més pur estil Ziegfeld Follies, en una botiga de pianos de València, i evidentment, l'execució admirable del virtuós bavarès de l'orgue, Christian Brembeck (http://www.christian-brembeck.de/), a banda és clar del Jesu Meine Freude cantat pel cor de nens de Sant Tomás de Leipzig, són simplement algunes de les raons de pes per no oblidar aquest regal de Nadal dit EL SILENCI ABANS DE BACH.

No us el perdeu per res del món. Si us agrada Bach, i el cinema musical, ja trigueu a fer cua.

I com que m'imagino que després de veure el film us vindràn moltes ganes d'escoltar més Bach, què millor que una bona tria feta "mano a mano" amb els companys de Catalunya Música, i el Salvà en acció.

BACH PUR:
VARIACIONS GOLDBERG amb arranjaments de Dimitry Sitkovetsky

(Deutsche Grammophon)

SUITES PER VIOLONCEL Nº1 i Nº2 interpretades per Yo-Yo Ma

(CBS - SONY)

PARTITES DE BACH interpretades al piano per Andras Schiff (Decca)

ó Maria Joao Pires (Deutsche Grammophon)

CONCERTS DE BRANDENBURG (edició 250 aniversari)

amb Reinhard Goebel dirigint la Musica Antiqua de Colonia

(Universal - Archiv - RBA)

INTEGRAL DE LES CANTATES DE BACH dirigides per John Eliot Gardiner

amb el Cor Monteverdi i l'English Baroque Solists

MAGNIFICAT BWV243 dirigit per John Eliot Gardiner

LA PASSIÓ SEGONS ST MATEU dirigit per John Eliot Gardiner

L'ART DE LA FUGA interpretada per l'orquestra Hesperion XX dirigida per Jordi Savall

(Astree - Auvidis)

OBRA PER LLAUT DE BACH interpretada per Hopkinson Smith (Auvidis)

BACH ON THE ROCKS i altres combinats:
LES VARIACIONS GOLDBERG segons GLENN GOULD (que dir del virtuós canadenc...)

PLAY BACH 93 - LES PLUS GRANDES THEMES - JACQUES LOUSSIER

PLAY BACH AUJOURD'HUI - JACQUES LOUSSIER

LAMBARENA - BACH FOR AFRICA (experiment extraordinari barrejant Bach amb les arrels de la música afro)

BACH POR FLAMENCO - MIRIAM MÉNDEZ (el piano flamenc impressionant de la Sevillana que només podeu trobar per internet)

BACH EN BRASIL - CAMERATA BRASIL (Bach passat pel Choro brasiler)

BACH JAZZ amb MANEL CAMP & LUDOVICA MOSCA (Blau-Discmedi)

JULIETTE GRECÓ: LA BETTE NOIR...AVEC LE TEMPS

Aquesta setmana vestim Sonora de Negre en homenatge a l'striptease artístic de la Bette Noir de la Chanson française que va passar per Barcelona dijous 13 de desembre per inaugurar el Festival del Mil·leni d'enguany al Palau de la Música.

I és que com diu la cançó de Leo Ferré, "amb el temps..." Juliette Grecó, l'últim mite francès viu de la segona postguerra, manté amb els seus gairebé 81 anys, una força, un magnetisme, i una capacitat d'interpretar les històries apassionades i tràgiques de les cançons que la van fer internacionalment famosa d'una manera miracolosa, en un món conquerit per la frivolitat, i lluny de la poesia.

És cert, que l'edat no perdona, i que la memòria juga males passades. Aquest cop, Juliette, més fatigada que en el concert que havia fet anteriorment al Grec, va haver d'interrompre l'execució, precisament, d'"Avec le Temps" (ironies del destí), perquè va oblidar la lletra. Tanmateix, el que podia haver estat un desastre per una artista, ella ho va encaixar i li va fer passar al públic amb una naturalitat i una tendresa inoblidables. I és que fins i tot, els assitents més joves que es van deixar seduir per l'encanteri de la que va ser la mussa de l'existensialisme, i la veu cantant més sensual de l'intel·lectualitat de "la rive gauche" dels 60, li van perdonar i van aplaudir aquest incident, sobretot, perquè, a canvi ens va regalar un deliciós repàs per a la seva carrera, farcit de clàssics de Gainsbourg (L'acordeon, La javanaise, La Chanson de Prevert), d'en Jacques Brel (Mathilde, Bruxelles, Chanson des vieus amants, J'arrive, o el Ne me quitte pas amb el que va cloure el recital), a banda és clar de perles de la seva trajectoria vital (Un petit poisson un petit oiseaux, i un entranyable Deshabillez-moi), i algunes de les últimes creacions d'autors més moderns com en Benjamin Biolay, responsable del seu retorn als escenaris (L'amour flou, Comme si de rien n'etait, La rose et le réséda, i Utile).

Sincerament, jo vaig disfrutar més en el concert del Grec. També, cal dir que era la primera vegada que veia la llegenda francesa
amb el seu vestit negre de vellut llegendari, arrossegant la cua, amb la màniga llarga i el coll de tortuga que li van donar la van convertir en una veritable icona d'aquelles dels mites d'abans, i com no, amb la seva mitja melena llisa, negre també, i amb un rostre de pols blanca que resalta encara més el rimel negre, amb un petit rivet aixecat al final de l'ull, i una boca que representa encara un expressionisme de la condició humana, entre caricies i esgarrips, entre petons i bofetades, entre sospirs i mossegades, i en definitiva, amb una bellesa interior que en el seu moment va captivar genis com Miles Davis o Serge Gainsbourg, i que encara avui llueix entre les arrugues de tota una vida.


En fí, tot allò que ha convertit la Grecó en un veritable mite d'aquells que avui ja no en queden, com la Marlene Dietritch, la Zarah Leander, la Judy Garland, o la Piaf. Dones, construides (i de vegades auto-destruides) a sí mateixes, en una època que el món era dels homes. Dones fortes, dones convençudes del seu talent que lluitaven per ser les millors (un valor que avui pràcticament resulta invisible), dones amb una llibertat sexual i una independència que més d'una la voldria avui dia... vaja, que potser no eren dones, eren només aquells mites que ens van fer somniar i voler ser millors en un món que avui viu orfe de tot això.




Mentrestant, jo continuaré creixent amb això, i compartint-ho amb qui vulgui, però sobretot, desitjant a Madame Grecó que ens faci molts regals com aquests, ni que sigui "de temps en temps", com deia la cançó, i fins i tot amb l'únic acompanyament del seu amic pianista, i director musical dels seus darrers discs (Gérard Jouannest), per cert esplèndits, amb qui millor que mai llueix la pura essència de la Bette Noir en directe. Gracies Grecó. Llarga vida a la més bella bèstia!




Si teniu curiositat You Tube amaga unes perles divines de la Grecó:
"Deshabillez-moi" http://www.youtube.com/watch?v=ilKWl9dCjoU
Anirem penjant-ne més a la secció EL JOYERO. We keep in touch!

ARRIBA RUFUS! RUFUS! RUFUS!

Després d'una llarga espera de 3 mesos, GEFFEN ha editat el DVD de la darrera entremeliadura de l'idolatrat cantautor, icona gai del nou mil·leni, RUFUS WAINWRIGHT.

Divendres sortia de la feina amb una pregunta inquietant que m'havia fet una amic. Saps si s'ha editat ja el concert que Rufus va fer al Palladium de Londres en homenatge a Garland? Jo havia llegit que sortia al mercat el 6 de novembre, però això no vol dir que hagués d'arribar a les botigues catalanes aquestes mateixes dates. El cas és que me'n vaig anar directe a Discos Castelló, disposat a comprar un regal per una amic que feia anys, i sorpresa!!!

Quan vaig veure RUFUS! RUFUS! RUFUS! a la prestatgeria no vaig poder evitar-ho. Vaig canviar el regal del meu amic, i jo me'n vaig comprar un altre per a mí. Inmediatament vaig còrrer cap a casa i després d'escoltar com una meva d'arpa en el meu cap i sentir la magnífica obertura del show, em vaig traslladar al London Palladium on feia mesos que hauria pagat per ser-hi.

Recordant aquella famosa frase de: "Tots vostes són, simplement, divins", que Judy Garland va dedicar al públic del Carnegie Hall l'any 1961, Rufus va quedar inmortalitzat amb una d'aquelles bromes arrogants i divertides típiques dels seus shows, en aquest cas amb la frase que resum -segons el meu parè- l'esperit i la genialitat d'aquest homenatge 46 anys després del show de la Garland: "Tots vostes han estat genials... i jo també!"

I la veritat és que ningú ho pot discutir. El canadenc reprodueix el show de l'estrella de la MGM amb acurada fidelitat, molta devoció per Santa Judy Garland (que diu un amic meu), aquell punt descarat típic de Wainwright, i un estat esplèndit de la seva veu. El show presenta el programa senser original, avui dirigit per Stephen Oremus al capdavant d'una orquestra de 36 membres tant il·lustres com el pare del guitarrista John Pizzarelli.

En fí, però en mig d'aquesta magnífica big band, homenatge a tota una època daurada dificil de veure avui dia, l'empetitit Wainwright es fa gran tant bon punt surt a escena, amb un vestit daurat digne de la mateixa Judy, i comença a cantar "When You're Smiling", i admet que la seva aventura és totalment "insà".

Certament, la proposta és ambiciosa (sobretot per pretendre com robar l'ànima d'un dels millors moments de la carrera de cantant de la indiscutible Garland), però el bon sentit de l'humor de Rufus (com per exemple quan deixa anar "a vostes els agraden tant els gays com a mí"), fa que el show tingui una anima pròpia, la de la forta personalitat i el gran carisma d'ell.

El concert està farcit d'anècdotes i bromes, i evidentment de grans moments del Rufus crooner, com l'ambiciosa versió de "Almost Like Being in Love" del musical "Brigadoon" de Lerner i Loewe, o la delicada "Do it Again" de Gershwin que confesa que canta en "clau de Judy", i mostra les inmillorables condicions vocals del cantant durant aquella la vetllada.

Sense la patina d'auto-destrucció del concert de Judy al 61, i amb molt més humor, Rufus està impecable. Des de la versió angoixada de "The Man That Got Away", a la divertidíssima adaptació de "San Francisco", passant evidentment pel highlight d"Over The Rainbow", a més de "Chicago", l'espectacular "Get Happy" (malauradament sense el barret i la jaqueta negra que ja ha utilitzat en algún espectacle), o el deliciós final amb "Everytime We Say Goodbye" de Cole Porter, Rufus esdevé adorable.

I això, sense comptar les aparicions familiars de la germana i la mare, que l'acompnyen en un parell d'ocasions cadascuna, d'una manera més o menys afortunada. Coses de la familia Wainwright.

El que si resulta inoblidable també són els dos moments de glòria de la filla més desconeguda de Judy Garland. La magnífica Lorna Luft, que per capricis de la genètica, sempre ha estat vocalment parlant més a prop de la mare que Liza Minnelli, surt a escena per cantar "After You've Gone" i "Hello Bluebird" (la cançó que Judy va cantar al Palladium quan va rodar el seu darrer film "I Could Go On Singing"), i quedar inmortalitzada al mateix lloc on la seva mare va fer la darrera aparició pública. Un moment tant màgic, com tot el concert que val la pena haver viscut, bé sigui des del Palladium o bé des del sofà de casa. Sigui com sigui, visca JUDY! JUDY! JUDY!, i visca RUFUS! RUFUS! RUFUS!

VERONIKA KLAUS L'ANTONIA SAN JUAN DE SAN FRANCISCO

No us perdeu el descobriment freaky de la setmana. Tota una icona del trans als USA, i una total "torch-song singer" com diuen a l'altra banda de l'Atlàntic, o autèntica "Drama-Queen".

Buscava una versió d"I Will Survive", si és que falta alguna per fer (sobretot després del video de la Terremoto de Alcorcón penjat al You Tube), i em vaig topar amb aquesta estupenda senyora, digna de la més pura tradició Mae West.

Si voleu més informació sobre la cantant, els discos enregistrats, i els seus espectacles no dubteu penetrar dins la web: http://www.veronicaklaus.com/index.html

DE VEGADES SENTO VEUS!!!!

No. No vol dir que l'esquizofrenia que envaeix aquest món també hagi arribat a SONORA. Aqui vivim molt més relaxats, però no al·liens a la marabunta que arribarà en unes setmanes. És per això que comença la temporada de les llistes. Quin és el cantant de l'any, el disc de l'any, la cançó de l'any, el tarat de l'any...

A SONORA, però som més romàntics que tot això, i l'objectiu d'avui és que si heu d'acabar fent pols la targeta de crèdit com tot bitxo vivent a aquesta època, com a mínim feu-ho enamorats. Amb amor tot és més fàcil, fins i tot quedar més escurats que les rates.

És per això, que avui us proposo una llista de 15 veus de les quals enamorar-vos perdudament. Tot i que potser no siguin uns grans supervendes, m'agradaria que acabessiu rendint-vos a la compra d'algún CD per amor, que tampoc està malament ni que sigui de tant en tant, deixar d'ensorrar l'indústria a través dels baixadors de la xarxa. Visca l'objecte dels discs compactes i de vinil!!!!!!

Aqui teniu la llista de les meves 15 veus peculiars favorites i l'àlbum recomenat:

Tom Waits - Small Change

Alex Torío - Last Year's Man

Buika - Buika

Vinicio Caposella - L'indispensabile

Diamanda Galas - La serpente canta

Scott Walker - 2 ó 4

Dee Dee Bridgewater - Dear Ella

Azziza - Jazziza

Barb Jungr - Love Me Tender

Keiko Lee - Voices

Juliette Greco - Le Temps d'une chanson

Mario Biondi - A Handful of Soul

Roger Cicero - Männersachen

Falete - Coplas que nos han matao

Petra Magoni - Musica Nuda

L'AIRE DENS DE L'ELECTRÒNICA I DEL RAZZMATAZZ

AIR han tornat a Barcelona el sò inmaculat del pop electrònic francès després de l'actuació del juliol passat al Summercase,- segons diuen-, sense oferir gaire de nou. Malgrat que els francesets crescuts a Versailles (Nicolas Bodin & Jean-Benoît Dunckel) continuen amb el seu look de bon minyons (rotllo Pecos de l'electrònica), i la seva música agrada fins i tot a un públic que no combrega amb el gust més ràdical d'aquest gènere, els AIR no es compliquen la vida, tal i com demostren amb la música que fan. La vanalitat d'un concert sense sorpreses, de menys d'una hora i mitja, i gairebé obviant el seu darrer treball "Pocket Symphonies" (que pel que sembla no els mereix prou confiança com per passejar les seves cançons arreu) va convertir el pas per Barcelona dels venerats AIR en un recital d'èxits per tenir contents a tothom. Evidentment, van haver moments de glòria amb la interpretació impecable i una molt sobria però eficaç posada en escena (amb un paper important del joc de llums) dels clàssics Kelly watch the stars, People in the City, Don't Be Light, Venus, Remember, evidentment el hit Sexy Boy, i una deliciosa revisió del tema Playground Love de la pel·lícula Les Verges Suicides de l'amiga Coppola. D'altra banda, i fora de l'absència total del nou àlbum, els més seguidors del duet vam trobar a faltar grans moments de la seva discografia com Run, Universal Traveler, Ce matin-la, la bachiana Mike Mills, l'Alone in Kyoto de Lost in Translation, o el hit dels tons de mòbil Alpha Beta Gaga (la xiulada vaja). En fí, una altra vegada serà. De moment, sempre ens quedarà temps per descobrir el nou disc des de l'mp3, això sí, lluny d'aquell cutxitril del Razzmatazz que ben bé mereix una reforma, o si més no una simple fregadeta. La veritat és que la farum a vomitat dels passadissos no acompanyava gens al glamour ni que sigui sintètic dels reitons francesos del soft-pop-electrònic.

I parlant de suavitat popera, una recomenació que també vé del nord, en aquest cas però d'Anglaterra. Es diuen MAPS, tot i que al Northampton que els va veure nèixer se'ls coneixia com Short Break Operator. En aquest cas, l'operator en qüestió és James Chapman, l'artífex i únic membre, a l'estudi és clar (en directe la cosa canvia com sol passar a tots aquests genis de l'electrònica que tenent tots els instruments però els falten mans), d'aquest projecte sonor amb aires tan hipnòtics, plens de suavitat, i a l'hora amb l'energia 100% pop de l'indie electrònic de bandes com Mercury Rev, Boards of Canada, o fins i tot com My Bloody Valentine. No oblideu escoltar com a mínim el tema So Low So High que obre el primer àlbum de MAPS: WE CAN CREATE.

Sinó no patiu, el podreu escoltar el dia de Nadal a les 14:06h al FORA DE CATALEG de Catalunya Ràdio (102.8 FM).

Hola a tots als curiosos que hagin arribat fins aquí. La veritat és que mai no m'havia plantejat com començaria el meu blog quan em decidís a engegar aquesta comèdia. Prou que ho he aconseguit. Això de l'era digital no és tan fàcil quan un porta una vida entestat a fer-se-la d'auto-didacte, i com de deia el meu avi "cortando huevos se aprende a capar". Segur que aquesta cita no seria la millor per començar res que tingués cap pretensió. Bé, potser serà aquesta la manera més precisa per donar a entendre que dins de SONORA no hi ha cap ambició de sonar, ni de ressonar més alt de nivell d'unes pessigolles a les orelles, al cor, o a les plantes dels peus.

Des que de petit feia ràdio de la meva habitació estant, pels quatre veins que podien rebre una emissió de super-ona-curta, vaig aprendre que mentre hi hagi només una persona que tingui ganes de compartir allò que et fa feliç, n'hi ha ben bé prou. Així, doncs, un cop feta aquesta poc protocolaria declaració d'intencions, benvinguts a aquest blog de recomenacions teatrals, cinematogràfiques, i sobretot musicals.

Espero complir i omplir amb regularitat aquest espai que vol fer de la cultura no una arma de consum massiu, sinó un veritable club de gourmets i amics de l'art i la inspiració en forma del que sigui.

D'aquesta manera, doncs, benvinguts a la terra de ningú de la cultura sense taxes, ni visats, ni compromisos. Benvinguts a SONORA.