A dia d’avui, pensar que la vida és rosa (com deia aquella cançó
de la Piaf), no pot ser res més que un disbarat, si no és que les nostres
orelles i el nostre cervell està tenyit de les
bombolles festives d’aquest champagne
rosé fet música dels Pink Martini.
Res a veure amb el cóctel homònim (vodka,
vermut sec i granadina). Tampoc es tracta de cap portal de disseny interior,
moda, events, o caterings com els que trobem surfejant la xarxa amb aquest nom.
Dir Pink Martini, vol dir música inofensiva per ballar, i cantar les cançons,
no de la nostra vida, si no de tota una vida a nivel planetari. I és que Pink
Martini és aquella orquestra de tarannà diplomàtic, políglota, elegant i
encantadora que enguany ha fet 20 anys. Dues dècades d’una tradició musical molt
més antiga que a més de fer arqueologia sonora amb els seus 9 discos i una
llista inacabable de concerts, reviuen l’esperit d’aquelles orquestres de ball
com les de Xavier Cugat, Duke Ellington, Luis Rovira, Enric Madriguera o
Bernard Hilda, per vestir les nits de glamour malgrat la vida nòmada que
arrossegaveb vivint d’hotel en hotel, viatjant constantment amb una maleta i un
instrument com únic equipatge.
La primera estació d’aquest trajecte va ser
Portland, la ciutat natal d’en Thomas Lauderdale, el pianista i fundador de
l’orquestra, que mentre es debatia entre
la carrera política o el conservatori, es va adonar que la música dels actes de
campanya era patètica. Va veure claríssim que feia falta. Calia una orquestra que convencés a
conservadors i lliberals, i que a més fos capaç de posar en escena tota mena de
gèneres musicals, però sota el paraigües del lounge més exòtic i optimista.
Amb aquesta filosofía, Thomas va trucar la
China Forbes, una antiga companya d’estudis de Harvard que a més de ser neboda
del senador democrata John Kerry (i cosina del cantant dels Grizzly Bear) era indiscutiblement guapa, divertida, i amb
una veu i un talent com a compositora que només per començar va donar com a
resultat l’èxit més gran d’aquesta empresa: la cançó “Sympathique”.
Des d’aquell 1994 fins avui, però, els Pink
Martini han viscut de tot una mica. Del gran èxit del “Sympathique” (que va
convertir l’estrofa “Je ne vais pas travailler” en l’himne dels vaguistes
francesos) ja ha plogut prou. Des dels cinc discos d’or, un de platí, i els 9
àlbums enregistrats, amb figures de gran categoria al món, com Rufus
Wainwright, les veteraníssimes Saori Yuki i Phyllis Diller, la nova diva del
cabaret Meow Meow, o l’Ari Shappiro també hi ha hagut temps per deixar de pensar
en rosa, i mirar als ulls de la crua realitat, veient com el percusionista
Derek Rieth es treia la vida d’un tret, o com China Forbes es retirava
temporalment per ser intervinguda d’un pòlip a les cordes vocals, mentre Storm
Large deixava l’heroïna i omplia l’absència de la cantant principal per acabar
compartint protagonisme (un cop China es va recuperar) i gires pel món.
I és que ni tan sols pels Pink Martini la vida
és tan rosa com sembla. Tot i què quan sonen els glisandos, els ritmes
sincopats, i els arpegis exagerats d’aquells universitaris bojos pel lounge tot
sembli una altra cosa. Tot un clàssic fins i tot útil.
PINK LADIES
& GENTLEMEN
Com en una festa de final de curs al més
pur estil Riddle High School, amb
l’himne als somnis kitsch d’en Frankie Avalon a “Grease”, queda inaugurat el
ball de graduació dels nostres Pink Ladies & Gentlemen oficials, dedicat
als “roses” més peculiars de la
història del pop. És evident, que no podien faltar 2 grans èxits dels Pink
Martini, evidentment la Pantera Rosa
de Mancini, i aquell mític i tropical Cerezo
Rosa de Perez Prado (ni que sigui amb l’harmònica dels Fabulous Thunderbirds).
Però entre tant núvol ensucrat no es pot passar per alt el magnífic vestit
fúcsia de la Divine “més immunda” de Pink
Flamingos (que es menjava una caca de gos amb Patti Page de fons), o
d’uns Pink Floyd extranyament glamorosos, tots dos 100% setantes, 100% lisèrgics, per acabar pintant de rosa tortugues, elefants
i panteres amb clàssics de Lou Reed (segons els Pink Turtle), el seu col·lega Iggy Pop, la rebel P!nk, el
ritme swing-rock dels Cherry Poppin’ Daddies (homenatjant a l’elefant rosa de La Festa de Blake Edwards), o un final de
dibuixos animats 100% rosa amb Los
Hermanos Dalton.
Frankie Avalon –
Beauty School Dropout (Grease B.S.O.)
Patti Page – (How
Much Is) That Doggie in the Window (Pink Flamingos B.S.O.)
