SONORA

UTE LEMPER ENTRE EL TANGO I EL CABARET A BARCELONA

2012-01-20T01:16:00.001+01:00

Una vegada més, Ute Lemper ha passat per Barcelona, i com sempre no ens ha deixat indiferents.

Aquest cop, al Palau de la Música de Barcelona (18 de gener del 2012). Entre el Tango i el el cabaret ha desgranat un show de perles, plomes i lluentons negres que ens han bressolat amb una excèntrica i inquietant cançó de bressol contemporània (materialitzada literalment per acabar l'espectacle) que reviu el passat entre la bogeria i la clarividència, entre l'extasi i la decadència, i entre l'alegria i la depressió d'uns temps tant convulsos com els que ara, en un nou segle, ens ha tocat viure, en versió 2.0.

No estem tant lluny d'aquells primers anys del segle XX, crisi, corrupció, carrers plens de "sense sostre", mafies, lladres, i una burgesia (ara degradada a classe mitja) que consumia tot el que es podia consumir, fins i tot el fum, els drinks, i la "cocó" de tots els antrons possibles. Ara potser, tot això del fum i el "vici" de color sepia ha canviat una mica, i tot aquell passat sèpia s'ha convertit en una applicació vintage d'un smartphone, mentre sense adonar-nos canvia també la distribució social de la probresa, i l'escenari d'unes ciutats transformades en parcs d'atraccions, i grans magatzems d'art, moda, arquitectura, i urbanisme clonificat.

Més enllà de tot això, però queden persones i artistes tant genuines com l'alemanya Ute Lemper, que malgrat que des de fa anys manté un repertori intocable de Brechts, Kurt Weills, Brels, Hollanders, Monnots, Waits, o John Kanders, apareix en escena com una de les grans dives del show business, amb una naturalitat i una desvergonya només digna de les més grans, d'aquelles heroínes del segle XX que com Marlene Dietrich, Judy Garland, o la Piaf dominaven una platea de buscadors d'emocions, posant colors, talent, i molt de glamour a les vides dels habitants d'una de les èpoques més grises i fosques de del segle passat. I això sense oblidar el compromís que cal amb una societat desvalida de molts dels seus privilegis, que sense dubte reprrodueix el patró d'estrelles úniques com Marlene, que va saber aprofitar el seu poder per ajudar als altres, i difondre missatges de fraternitat i concordia durant i després de la Segona Guerra Mundial.

I Ute és ben bé el viu retrat de totes aquestes heroínes. És autèntica, cridanera i desaforada quan vol, delicada quan li cal, cantant de tessitures extremes, com d'interpretacions extremmes, actriu complerta, ballarina gegantina, de vegades desgarbada, però sense cap mena de dubte, una gran hipnotitzadora de serps, que continua sent capaç de deixar bocadavat al públic que la va a veure, fins i tot quan amb el seu nou show LAST TANGO IN BERLIN, es marca tres cançons en espanyol que se li resisteixen més que d'altres.

Ahir, vam tenir moments de deliri, moments de poesía, fins i tot va haver temps per jugar amb una boa vermella d'història mítica que va passar de mà en mà fins arribar a les mans tacades de sang del que representa l'Angela Merkel, o la Carla Bruni... moments per oblidar cantant, moments per xiular amb ella, i moments per disfrutar de les grans habilitats d'aquesta senyora que és aprop de la cinquantena. Una nit memorable. Segurament, una de les millors d'aquest 2012.

BON NADAL I FELIÇ ANY 2012

2011-12-24T14:40:00.001+01:00

Després del treball d'uns mesos amb Pastora, en Caïm i la Dolo, amb en Pau, la Irene, i tothom que hi ha col·laborat i que ens ha aguantat, ara puc dir-vos a tots els meus amics Bon Nadal i Bon Any amb una cançó i una feina de la que n'estic molt content.

Espero que malgrat les dificultats, el 2012 sigui per tots un any plè de sorpreses com aquesta ideada amb el compromís de pensar cada dia amb qui més estimem, i fer que cada jornada sigui un dia molt especial.

IN-EDIT; EL MILLOR FESTIVAL DE BARCELONA

2011-10-15T21:25:00.000+02:00

Quan arriben aquestes dates, no hi ha respòs, pel soldat. Del 27 d'octubre al 6 de novembre, torna la el Festival IN-EDIT BEEFEATER de documentals musicals. Aquesta és la novena edició, i com cada any, els milers de seguidors del millor Festival de cinema de Barcelona, s'atiparàn de cafès, i passaràn fred fent cua al carrer (esperem que aquest any menys), per veure desfilar davant de les seves retines el bò i millor de la música dels darrers 100 anys.

Bowie, Queen, Hendrix, Harrison, Dylan, Cohen, The Who,- entre els clàssics-, ballant, menjant, creant, inspirant-se, composant, tocant, drogant-se o no, més o menys insoportables, més o menys humans, o més o menys admirables, compartiràn pantalla o sales amb Joe Strumer (en un recorregut encantador per l'Andalusia que adorava), les reines del rock lèsbic Le Tigre, Kings of Leon, The Libertines, el record a la desapareguda Mama Àfrica: Miriam Makeba, Toots & The Maytals, Benda Bilili, els jazzmen Michael Petrucciani, Dave Bruckeck, i Peter Brötzmann, o els gurus de la música contemporania com ara Steve Reich o Michael Nyman, grans virtuosos de la clàssics com Isaac Stern, a més d'ídols més populars a casa nostra com Raimundo Amador, o Jaime Urrutia, i els protagonistes de "Galicia Canibal", un repàs a la movida dels 80 més enllà de Os Ancares.

És un veritable carnaval! Ja ho he dit i no em cansaré de repetir-ho. Ningú no em paga per pensar-ho, ni cridar-ho. És el millor Festival de cinema de Barcelona. El més ben organitzat, el més dificil de mantenir, el que cada any supera la seva programació...

És una cita ineludible per aquests que vivim al Sonora, i que continuem pensant, - com deia Nietsche-, que "la vida sense música seria un error".

Documental impressionant sobre la vida i miracles de l'artista i performer Genesis Breyer i Lady Jaye, centrat especialment en la vida i la relació d'aquesta peculiar parella: dos èssers reconstruint-se, a través d ela cirugia, per ser la mateixa persona.

El mític concert de Leonard Cohen a l'illa de Wight, una manera excepcional d'entrar en el món de l'homenatjat Murray Lerner, i una cita imperdible pels nostalgics i seguidors del cantautor canadenc, de Jimmy Hendrix, o dels The Who.

Després de llegir la darrera biografia del més adorable dels Fab Four, "De Beatle a jardinero" editat aquest 2010 i escrit per Javier Tarazona, res millor que completar l'univers espiritual i controvertit de George Harrison amb l'esperadíssim documental d'en Martin Scorsese: "Living in the Material World".

Impressionant viatge als carrers de Kinshasa, a través del somni d'en Ricky per convertir la banda de discapacitats Benda Bilili en el millor grup del panorama actual del Congo.

Introspecció dins l'inquietant món musical del compositor polonès Kryztof Komeda. Avui encara un desconegut a occident si no hagués fet la banda sonora de "La Semilla del Diablo" de Polanski.

Només per a fans del més gran dels experimentadors musicals del segle XX i XXI.
Ens veurem, fent cua...

UN ALTRE ESTIU "FORA DE CATÀLEG"

2011-07-23T15:15:00.004+02:00

Com cada any, des de ja en fa 5, l'estiu deixa el seu rastre musical a Catalunya Ràdio, a través de la memòria i de la manera de sentir la vida d'en Xavier Salvà.

Músiques del món, pop de tots els temps, rock, soul, glam, jazz, blues, i ritmes llatins sonen tots els dissabtes i diumenges a les 12 de la nit. Quan el vinil torna a la ràdio, des de la discoteca pròpia, o des de les botigues de discos de vell de mig planeta que continuen entestades a fer-nos descubrir les millors veus i les curiositats sonores més extravagants de més d'un segle d'història d'aquest suport que continua sent el millor.

Qualitat sonora, qualitat artística, i un cert humor. Que no falti. Això és el que trobareu al FORA DE CATÀLEG, un clàssic de la ràdio d'estiu, el programa de Catalunya Ràdio que per cinquè any consecutiu continua punxant les sessions musicals desctalogades, recuperant cançons oblidades, i descobrint noves produccions en vinil contemporanies, evidentment, al costat de les rareses típiques del segell genuinament "Salvà". En fí, resumint, com jo dic sempre: "Un programa singular, per a gustos plurals", això sí, per passar l'estiu sense complexos.

SEGUIU-NOS A TRAVÉS DE LA PÀGINA DEL FORA DE CATÀLEG O DEL TWITER A TRAVÉS DE @SonaSonora

VACANCES REALS JA!!!!!!!! QUINA EMOCIÓ...

2011-07-15T08:32:00.000+02:00

L'INSTRUMENT MÉS LLARG DEL MÓN

2011-07-15T08:29:00.001+02:00

25 DE CLIENTELA SENSE LLORO... 10 SENSE JORDI VENDRELL

2011-07-09T12:28:00.010+02:00

10 anys sense Jordi Vendrell. Potser ja va sent hora que algú el recordi d'una manera menys íntima, i silenciosa com ho fan els seus amics i coneguts més pròxims. Potser feia falta això, que passessin 10 anys, i que Manlleu despertés a la seva absència, i que es corri la veu, i que se'n parli allà on calgui, més enllà de ràdios, idealistes de pell fina, i colors polítics. I és que si parlem de ràdio a Catalunya, no hi ha dubtes... hem de recordar Jordi Vendrell i La Mercantil Radifònica.

Potser era un tipus massa extrany, massa diferent, massa curiós, massa canallà en algún moment, com perquè interessi recordar-lo avui en algúns àmbits carques, en un món en que la ràdio ha deixat de mirar i tractar les persones, per passar tot el dia fent comptes, com un Capri qualsevol, quan cada dia anava al banc per mirar quans calers tenia, per dormir tranquil. Ara, la ràdio que va arrancar amb El Lloro, el moro, el mico, i el Sr de Puerto Rico al 83, mira tot el dia les audiències, el calaix, la competència... Sembla que recordar fa angunia. Ens poden acusar de nostalgics, de viure del passat, i de no mirar cap el futur.

Jo que, faig un petit programa, el FORA DE CATÀLEG, que ben bé podria ser un fill bastard d'en Jordi Vendrell, i sens dubte de tot allò que vaig aprendre al seu costat en relació a la música i a la ràdio, sempre m'agrada recordar en Jordi, i de fet no ho he deixat de fer mai. En la intimitat però. No importa que no fossim amics de l'ànima. No importa que només visquessin una època concreta, i un moment en que jo era massa petit com per entendre tot el que passava per aquell programa que s'acabava també "a les petites"- com deia ell-, però on passaven fets i gent molt gran. No importa res, perquè el que en Jordi m'havia de deixar per sempre ho va fer sense adonar-se'n, com tantes de les coses que feia, amb naturalitat, sense ambició, provant-ho tot amb els 5 sentits, com suposo que feien els vells mestres grecs.

Una herència inmaterial plena de vida, llibres, raonaments, moltes preguntes, hedonisme, investigació, curiositat infinita, i moltes nits de bogeria amanida amb la millor música dels 80 que ens arribava de qualsevol racó de món i principalment del Carib, em va obrir els ulls a tantes experiències con un nen que trepitja per primer cop la fàbrica de xocolata de Willy Wonka. Les nits al costat d'en Jordi eren fascinants per un nano de 18 anys, i ell disfrutava especialment del meu entusiasme i les ganes d'absorvir el món nit rera nit. Ens enteniem sense paraules, i quan no ens enteniem corregiem i tornavem a començar. Així era aquella ràdio. Feta amb naturalitat, amb humor, sense complexes, grans dosis d'excitació (de vegades assolida amb mètodes no gaire ortodoxes), i molta ingenuitat (com a mínim per a la meva part segur).

Mai no he explicat que una vegada, per un aniversari, i engrescat pel Monzó i en Barnils, en Salvà petit (el Rei dels plats que deia en Jordi) va tirar-se de la moto, i es va dirigir a les Rambles per comprar-li un lloro de debò, en honor al sobrenom guanyat a pols en les nits de l'altra Lloro. En fí, el cas és que aquell regal que jo pensava original, genial i divertit, és va convertir en un malson, tant bon punt va creuar la porta de Catalunya Ràdio, i va arribar a les mans d'en Vendrell. Quan en Jordi va veure aquell plumífer guapíssim, va sentir autèntic pànic. Va deixar anar un: "Nano, gracies, però no el puc acceptar. No m'ho fassis això. És com si em regalessis un fill". Us podeu imaginar la cara de la criatura. No la del lloro, si no la meva. L'il·lusió d'aquell nano Salvà, se'na va anar a pastar fang en un instant. Tot i així, amb el lloro també vaig aprendre a relativitzar les coses, i aquell humor en vena que destilaven aquelles matinades de ràdio, van servir per fer entendre a aquell nano de 18 o 19 anys que s'havia equivocat. Cap problema, vaig pensar. Si no el pot cuidar en Jordi a casa seva, doncs, el cuidarem nosaltres aquí, i serà la primera ràdio del món amb un lloro com a mascota!! I així mateix va ser. El lloro va ser apadrinat per la discotèca de Catalunya Ràdio, i allà va fer vida durant uns 9 mesos. Vida o mala vida, pobre. Vam comprovar que aquell no era el millor lloc per ell. Aquell era un lloc de pas de molta gent, de música sonant tot el dia, de massa enrenou per un animal que fidelitza amb un únic amo, segons diuen. En fí, que el lloro va acabar amb un gran stress. Tothom que entrava al departament més sonat de la casa aleshores, dirigit per en Mingus B. Formentor, i amb gent tant divertida com la Romy Masferrer, la Gloria Cabanyes, en Lluis Pau, i tanta gent que passava per allà al cap del dia... li deien alguna cosa. I ell com més li deien més s'amagava. L'animal va entrar en una mena de depressió cada vegada més profunda. Perdia ploma, no menjava... estava espantat. En fí, que no podia ser. Es veu que tenir un lloro a la ràdio, només passa a les pel·licules, i si és una ràdio tropical, com a mínim, si no ni així. D'aquesta manera, va ser com la història del lloro del Lloro que va passar a ser el lloro de Catalunya Ràdio, va acabar a casa dels meus pares, a la Torrassa, amb el conseqüent disgust de la meva mare, que ja en tenia prou en veure com una altra bèstia, o sigui jo mateix, el seu fill petit, li creixia d'una manera una mica extranya, i envoltada de gent, per ella encara més extranya, com aquests "pàjarus" de la ràdio dels anys 80.

En fí, records ja del segle passat, però records entranyables, que giren al voltant d'en Monzó, d'en Barnils, d'en Piti Espanyol quan venia de fer circ a l'Àfrica i ens duia discos boníssims, del riure de la Judith Sala "la Xula", dels "guapos" de les visites de la Nurith, de les veus de l'Àngels Bromsoms, de la Magda Llurba, de la Rosa Romero, els "oix" i les minifaldilles de la Marisol Galdón, del "Xino" en Francino que passava a animar la nit amb algúns gin-tònics per tothom (abans de la llei seca és clar), i de tants i tants amics que s'acostaven a les tantes de la matinada, per aquell estudi que donava al càrrer i que va connectar amb l'oient de la manera més directe i fidelitzada de tota la història de Catalunya Ràdio. No en tinc cap dubte. N'estic segur que ho vam aconseguir gracies al tarannà d'en Jordi Vendrell, i a aquella veu greu, nassal, arrugada, sugerent, profunda, afilada -quan calia-, i aquella riallada informal, que tots els que vam disfrutar de les nits del lloro tenim al cap amb la "llengüa fonamental" d'en Jordi Vendrell.

A punt de fer 30 anys de tot allò, i avui 10 sense en Jordi. Gracies per tot el que ens vas deixar, inclòs aquest "Caballo Viejo" d'en Roberto Torres. OLÉEEEE...

LA POESIA DE L'INFERN...

2011-05-17T00:06:00.004+02:00

No entraré en disquisicions de si existeix o no l'infern. Donaré per sentat que alguna cosa molt aproximada a l'horror que el pintor belga El Bosco va plasmar en el mític quadre, o als textos de les sagrades escriptures de Dante Alighieri per a la Divina Comedia van posar pels i senyals a l'inframón que deien els grecs, o al soterrani de les ànimes perdudes d'aquesta vida que ens ha tocat viure, que si avui tingués banda sonora seria sens dubte la de la Papisa de les dives de la música alternativa que ens ha visitat avui en la 27ena edició del Festival Internacional Barcelona Poesia.

I així, ha estat. Aquest vespre, la Plaça del Rei de Barcelona ha obert les comportes del Tàrtar, l'infern grec on Úranos va tancar els seus fills, o on Zeus castigava els que s'enfrontaven a la seva autoritat, per rebre la poeta de les tenebres, Diamanda Galas. No li agrada que li diguin que és una cantant gòtica, com bé ha expressat en l'impecable recital que ha fet dilluns a la nit, i ataca amb violència verbal als qui l'han colocada en aquest lloc. Diu que va de negre, perquè és grega, i allà les dones van vestides així. El cert és que al llarg de la carrera musical de Diamanda Galas, l'artista ha festejat molt sovint amb l'expressió de la mort, el patiment, la desesperació, la condemna, la injustícia i la pèrdua de dignitat de l'home. Els seus treballs discogràfics sobre la Sida, la mort, i inferns diversos en són un clar testimoni. Tot i així, avui ha quedat claríssim el que és Diamanda Galas.

La nordamericana d'orígen grec és una indiscutible i original soprano, compositora i pianista, que s'ha caracteritzat per la recerca de noves possibilitats del cant, en una barreja única i contundent entre el bel canto i les tècniques experimentals, de la perfecció tècnica al crit més esquinzat, sense concessions. Vaja, que quan escoltem els seus directes, on a més la improvització és una de les claus dels seus shows (mai canta una cançó igual), sentim ecos d'altres deconstructores de cançons com Bette Davis, Nina Hagen, o Anna Ricci. I és que Diamanda Galas posa tot el seu talent vocal i les seves intencions en no fer bonic res del que interpreta. El seu esforç natural en desfer blues, jazz, òpera, chanson, cabaret, o flamenc converteix el seu art en poesia.

Poesia, que aquesta nit hem recorregut amb el seu darrer treball, SONGS OF EXILE, a través de figures tant emblemàtiques com Papaioannou, Kavafis (el poeta homosexual que no volia publicar les seves obres per no ser descobert), Jacques Brel, Camarón de la Isla, Chet Baker, Pasolini, el turc Udi Hrant, Paul Celan, o un desconegut poeta austríac, el preferit de Marlene Dietrich que van triar per les exhequies del funeral de la gran estrella de Hollywood.

En fí, un viatge per un infern imaginari, on segur que no és tant satànic com molts ens han volgut fer creure històricament, i on hi ha tots aquests grans revolucionaris, i transgressors inconscients dels que parlava Arrabal, la setmana passada a l'estrena de Fando y Lis a Madrid, i entre els que, com a autèntics escollits de la providència, podiem disfrutar d'una altra manera de la vida, sense futbol, ni televisió, amb música i poesia.

Gracies als organitzadors del festival, i sobretot gracies a aquesta rara avis que és i serà. La generosa Diamanda Galas que va oferir 3 bisos, entre els que ens va deixar aquest Glommy Sunday de Billie Holiday.

UN PENSAMENT PER ITALIA

2011-04-29T22:04:00.003+02:00

El gran director d'orquestra italià fa aixecar el públic de l'Scala de Milà, i cantar l'himne patriòtic del "Va pensiero", contra el govern més botifler, racista, homofòbic, masclista, mafiós, i tot el que està duent a la ruina un país esplèndit. Bravo pel bis improvisat de Mutti. Bravo pel discurs de Mutti, i més bravos pels collons de Mutti, que ho va fer conscient que Berlusconi era present a la sala.

A MÍ NO M'AGRADA EL FUTBOL... ENCARA!!!

2011-04-29T22:00:00.000+02:00

Avui he tingut un disgust! Una altra amiga del ram de tota la vida m'ha confessat que s'ha fet futbolero, vaja, barcelonista. On queda l'Art i Assaig dels 70? on queda l'underground dels 80 i el grunge dels 90? On queden Umberto Eco, Milan Kundera, i l'espessor màxima del cinema d'Angelopoulos, combinada amb el més petardo de Chancletes, Paca la Tomate, o el club de les Mairenes Yes We Carm contra les 44 cuixes del camp. Que ens està passant? Anys de militancia contra el futbol per no rès. Al final tots acaben caien en la temptació del circ de les pilotes. Si com a mínim fessin un striptease al final del partit ho entendria. Però, no hi ha res a fer. Tots han acabat rendits davant de Guardiola. Gol rera Gol, veig més amics arrapapats al sofà jornada futbolística rera jornada, que no són poques. Doncs, mentre ells canten gols i l'himne de la Guillermina "sóc barcelonista", jo continuaré d'esquenes a l'opi del poble. I cridaré: "Prou gais al camp!" Perdoneu, però algú ho havia de dir!!!!

LA BETTYE I LA BÈSTIA

2011-03-27T13:43:00.005+02:00

Fins la primera dècada d'aquest mil·leni el nom de Betty no ens hauria sugerit gaire cosa més que la de la seductora figura de la pin-up dels 50, Betty Page, o la de la mítica dibuix animat Betty Boop, sense oblidar la partenaire, també dibuixada, de Pablo Marmol als "Picapiedra" de Hanna-Barbera.

El cas és que, ben bé fins els 2005, l'any que BETTYE LA VETTE va publicar un dels millors discos de la seva carrera ("I've Got My Own Hell to Raise"), ningú no sabia qui era aquesta nova Betty de veu esgarrapada, caçallera, i contundent. Avui, tot i que té en el seu haver un parell de nominacions ben merescudes als premis Grammy, un domini de l'escenari espectacular, i una naturalitat i senzillesa digne només de les grans dives, BETTYE LAVETTE no és encara una figura tan popularment coneguda, com podria ser Tina Turner o Aretha Franklin, dues dives negres que sempre acompanyaràn el seu estil, potser, però no la seva veu única.

I és que per la veu de BETTYE hi ha arrugues, retrats de ferides curades o no, armonics conreats amb banys de bourbon, disgustos que han deixat petjada com si d'una varicela es tractés. La veu de Bettye avui, no és la mateixa de quan va començar a cantar a la wiskeria dels seus pares. Com ja ha dit en més d'una entrevista: "Crec que la falta d'èxit m'ha fet millor artista. No hi ha hagut res que hagi distret la meva carrera; ni diners, ni res". Aquesta és la veu i l'ànima de la BETTYE LAVETTE que dijous va tornar a passar per Barcelona, en aquest cas per l'Auditori, per oferir en directe algunes de les seves millors interpretacions, entre molts dels seus grans èxits, i particularment del seu darrer àlbum titulat "The British Rock Songbook".

No cal dir que el concert va ser tant impressionant com trist. Tot i la seductora , vibrant, i divertida presència de l'artista damunt l'escenari, on a més del seu talent fa gala també d'un sentit de l'humor i d'una naturalitat admirable, les cançons que tria Bettye en el seu repertori destil·len una tristesa també natural, que em recorda -sense ànim de fer cap paral·lelisme- a Nina Simone. I és que la Bettye LaVette del 2011 és una senyora de 65 anys , amb plena de vitalitat, però també compendi d'una col·lecció d'infortunis al llarg de la seva carrera professional des que va començar a enregistrar l'any 1962 per a l'Atlantic Records.

I és que des del seu debut als 16 anys amb el primer single ("My Man") editat per a la gran discogràfica de Nova York, res no va anar a l'hora, fins fa tot just una dècada.

Al llarg d'aquesta carrera de gairebé 50 anys de professió, amb gairebé més singles editats i d'èxit que LP's, Bettye LaVette ha vist com l'Atlantic li segrestava el seu Lp de debut (possiblement per no perjudicar Aretha Franklin, l'estrella del segell), com renunciava a l'oportunitat de treballar amb Burt Bacharach, com grabava el seu únic disc per a la Motown passant sense pena ni glòria en els mateixos anys 80 que Tina Turner resurgia de les seves propies cendres, com havia de guanyar-se la vida a Broadway (participant durant 5 anys en el muntatge de "Bubbling Brown Sugar" - com diu ella mateixa- on va aprendre tot el que sap de l'escenari, a mourés i a ballar fins i tot claqué). Això sense oblidar, un dels episodis més truculents de la seva trajectòria (que va fer servir de filó per tornar a l'escena discogràfica l'any 2007 amb el disc "Scene of a Crime"), on explica com un dels managers que va tenir, Robert West, va morir víctima d'un accidentat tret a l'ull a causa de les seves habituals fanfarronades i jocs amb armes de foc.

Én fí, una llarga espera que ha anat destil·lant, gota a gota, la millor essència d'aquesta bèstia del Soul i el Blues que finalment ha reaparegut i s'ha consolidat al llarg de la primera dècada del tercer mil·leni. Jo, com a mínim des del punt de vista d'un microscòpic observador, d'un espectador això sí, amb la suficient experiència com per saber triar el blad de la palla d'aquest mòn tant trillat del showbiz, n'estic segur que ha valgut la pena esperar.

Si no vau ser a l'Auditori dijous passat, no trigueu a investigar a través de l'Spotify en la discografia de BETTYE LAVATTE, sobretot en la dels seus 4 darrers discos, o buscar alguna de les seves millors interpretacions en directe via You Tube (com la que us he triat del seu darrer disc on hi ha entre altres versions dels Stones, The Animals, Beatles, Pink Floyd o The Who, aquesta espatarrant "Nights in White Satin" dels Moody Blues). Acompanyada pel seu director musical i pianista Alan Hill, el guitarra Brentt Lucas, el baix Charles Bartels, i en Darryl Pierce a la bateria. Veure BETTY LAVETTE és tota una experiència, sentir-la és inoblidable.

MARK MURPHYY un desonegut que mereix sortir de l'armari.

2011-03-20T11:54:00.003+01:00

Ell és tot un personatge. Només cal veure alguna de les seves actuacions al You Tube, i copsar l'extravagant aparença que llueix als seus 71 anys. Camisa blava satinada, un munt d'anells, i una cara digna de guarnir la barra d'un bar soterrani i fosc de Christopher Street. Però qui no hagi escoltat mai la seva veu i la seva tècnica 'improvització jazzística al·lucinarà com fa anys. No en va hi ha moltes revistes especilitzades dels Estats Units, el seu país natal, que porten una dècada considerant-lo el millor vocalista de jazz dels últims temps.

És Mark Murphy, una veritable delicia de cal descobrir, qui encara no ho hagi fet, amb els seus darrers discos editats pel mític segell Verve: Once to Every Heart (2005), i Love Is What Stays (2007), amb una meravellosa versió d"I'm Through with Love" d'en Gus Khan, la divina "Bein' Green" d'en Joe Raposo (que va inmortalitzar Kermit la granota dels Muppets), i aquesta petita joia en directe de la cançó "Empty Faces" extret del documental de la seva vida del 2008. Busqueu aquest home, val la pena.

AMB ATITUDE PORTUGUESA... MARIZA

2011-02-27T08:37:00.008+01:00

No vull fer-me pesat amb Portugal, però avui toca més FADO. La veritat és que no em sap greu, perquè com encara que són els nostres veïns mai no els fem ni punyetero cas, no em sembla malament que aquest febrer del 2011 el SONORA faci "el més de fado en en Coret Inglés". En fí, oblideu els meus acudits matiners. Són patètics. És massa aviat. Avui tinc classe de reiki, i el meu cervell està per una cosa. Tot i així, no vull marxar sense dedicar-li unes paraules a aquest estil musical que enguany a passat a ser patrimoni de la humanitat, i que aquesta setmana vam tenir l’ocasió d’assaborir-lo un altre cop, ara a Barcelona, amb una excel·lent ambaixadora, la cantant Mariza, que va passar pel Palau de la Música, en una altra de les nits delicioses del Festival del Mil·lenni.

La cantant nascuda a Moçambic, i crescuda al mític i musical barri de la Mouraria de Lisboa, va portar a Barcelona un troç d'aquesta ciutat, i tota la seva saudade, l'aroma, i una milimetrada consciència del que significa l'espectacle del fado per compartir-lo amb el públic català. He de confesar que era la primera vegada que veia Mariza en directe, i com era d'esperar, em va seduïr al 100%. L'artista domina l'escenari a la perfecció. La seva estructura física, alta com un Sant Pau, ja li dona una posició d'avantatge, i l'atitude portuguesa, que ella repteix fins la sacietat en cada concert, per contagiar l'auditori d'aquest posat orgullòs i arrebatat, s'apropia del públic com una grip. Una passa de fado que dura no només el que va durar el concert d'hora i quaranta minuts que va fer al Palau, sinó un dies, o un mes, com el que em va passar des d'aquell cap de setmana a Lisboa. El Fado que s'arrossega pels escenaris d'aquest món emocionant, traspassant i contagiant un estat de melangia permanent, que engantxa.

Avui, però, no només vull acabar amb una de les primeres figures contemporanies, del gènere musical portuguès, si no que ho vull fer amb el Fado d’última generació. La veu que ha rebut el premi de la Fundació Amália Rodrigues a la millor fadista de l’any: KATIA GUERREIRO.

Malgrat que el video és horrible, busqueu més documents al you tube perquè val la pena. La cançó "Pranto do Amor Ausente" paga la pena.

Llàstima, perquè sentida és sensacional. Però vista és realment extraordinaria.

KATIA GUERREIRO. Nascuda a Sudàfrica, criada a les Açores, i amb una carrera d’oftalmòloga posada en pràctica a la ciutat d’Èvora, on va excercir un temps, fins que el fado la va cridar, i va decidir dedicar-li la vida.

34 anys d’existència, 10 de carrera, i 4 àlbums, a més del doble recopilatori titulat 10 ANOS NAS ASAS DO FADO, que recomano especialment, perquè a banda de recollir les millors interpretacions de l’artista, inclou un CD amb duets tant il·lustres com els que ha gravat al llarg d’aquests anys amb figures de primera divisió com Maria Bethania, Ney Matogrosso, Martinho da Vila, Rui Veloso, o l’àvia del fado, la Simone de Oliveira que amb 73 anys encara continua fent alguna aparició a la TV i enregistrant alguna cançó com la que s’inclou en aquest disc per avalar el treball de la KATIA GUERREIRO per passejar aquest gènere musical arreu del món, i experimentar amb noves propostes des del respecte i la tradició.

RETROBANT LISBOA 2011

2011-02-18T00:05:00.006+01:00

M'he sentit molt afortunat.

Divendres passat tornava a Lisboa després de 22 anys. No tenia un especial record de la ciutat, més enllà de la seva música que em va deixar una petjada inesborrable. El Fado trist, melancònic, arrossegat, sovint histriònic, i arrebatat em va marcar amb la seva sonoritat visceral per sempre més. Si hi havia alguna raó per tornar a Lisboa, sens dubte era la seva música, i en especial un concert de tornada també del llegendari Carlos do Carmo, que l'atzar em va regalar, com a bonus track de la invitació d'en Pau d'assistir a l'estrena portuguesa de LA CASA DE LA FUERZA.

Queda clar que va ser per amor que vaig tornar al nas de l'Atlàntic. Perquè si us sóc sincer, he de dir que temia veure LA CASA DE LA FUERZA. Temia veure la Liddell en acció. L'última vegada que la vaig veure va sacsejar el terra del CCCB, com el pitjor dels terratrèmols escènics que havia vist mai. Tanmateix, l'amor que em va dur a Lisboa em va tornar amor per triplicat, com si es tractés de la història d'un fado d'Amalia Rodríguez. Veure o experimentar LA CASA DE LA FUERZA, la darrera proposta teatral d'Angélica Liddel, la potent dramaturga de Figueres que va triomfar a la darrera edició del Festival d’Avinyó, i que per cert aquest dissabte arriba al Teatre Lliure de Montjuic en una funció única imperdible que tracta la soledat i l’abús en termes generals i molt concrets a la vegada, no et deixarà mai igual. Amb LA CASA DE LA FUERZA vaig tenir la sensació d'assistir a un ritual teatral realment important. Alguna cosa que deixarà senyal, petjada o cicatriu en l'espectador.

L'experiència, després de salvar l'obstacle de les 5 hores de durada de la peça teatral, va ser no només una prova de resistència. També va servir per aprendre a valorar el talent d'aquesta bèstia teatral sota un altre prisma. LA CASA DE LA FUERZA és teatre útil, necessari, abstracte, poètic, musical, impagable... sobretot ens els dies d'assèpsia, conformisme, grisor, i extremada dedicació a fer entendre i atapeïr en paraules fins i tot el que no cal. Vaig descobrir una Angèlica bufón, i Ricard III a la vegada, una esquinzada cantant de rantxeres al més pur estil Lucha Reyes, i una impressionant, curosa, delicada geisha i apassionada directora d'orquestra capaç de posar en solfa aquesta òpera txehoviana amb tres germanes de ficció (ella, i les actrius Lola Jiménez I Getsemaní de San Marco entranyables), lluitadores incansables contra el dolor i la soledat, i les altres tres homònimes mexicanes (Cynthia Aguirre, Perla Bonilla i Maria Sánchez), tan o més sinceres que les primeres, que desvetllen testimonis devastadors, al costat de la redempció i el perdó musicalitzat de Pau de Nut, i els clixés masclistes més arrelats dels mariachis de l'orquestra Solis, i el super-macho gegantí Juan Carlos Heredia. En fí, un viatge dolorós, pedregós, i dificil que al final deixa el bon gust d'haver crescut d'alguna manera, d'haver après alguna cosa més, d'haver pensat, plorat, rigut encara que costa, i si més no, d'haver vist una petita esperança pel teatre contemporani i per la humanitat.

A banda d'això però, com deia al principi, Lisboa em va reservar una sorpresa encara més emotiva que la teatral., si hi cap. I és que divendres vaig tenir l’oportunitat, també, de presenciar un dels darrers concerts d’una de les llegendes vives del Fado: CARLOS DO CARMO.

Ell és el que jo dic, el Frank Sinatra portuguès. No envà ha passejat el seu art de punta a punta de món. Des de l'Olimpia de Paris a Tokio. Un home 100% elegant, amb una dedicació absoluta a fer evolucionar el fado i emparellar-lo amb altres estils musicals. Un gran amant també del jazz, que sovint ha demostrat les seves dots de crooner també, fent de vocalista al capdavant de l'orquestra d'en Count Basie. Un home molt culte, gran amic de Saramago i dels millors lletristes portuguesos, amant del detall de la poesía, de la difusió musical (que sempre ha posat en pràctica amb els 6 idiomes que domina explicant el fado allà on ha anat), i del convenciment absolut que aquest estil no havia de ser un abanderat del karma de tristesa i saudade que l'ha convertit en un dels tòpics de Portugal.

És CARLOS DO CARMO, fill de la fadista llegendaria Lucilia do Carmo.

Després de 5 anys allunyat dels escenaris, divendres passat CARLOS DO CARMO va tornar a l’escenari de l’emblemàtic Teatro Municipal de Sao Louis per oferir 2 recitals únics i tant intims com això que hem escoltat que provablement servirà per fer un disc en directe que esperem editi aviat.

De moment, jo us recomano aquest disc de fa un parell d’anys, titulat FADO MAESTRO. Un àlbum recopilatori ideal per disfrutar o descobrir (depèn de l’edat) el cantant lisboeta, que inclou els seus grans èxits, el bò i millor dels 48 anys de carrera que duu a les espatlles, i alguns regals imperdibles com aquestes versions en directe més recents, un DVD amb 63’ de concert, de documental sobre la seva vida, i molta saudade, i un gust deliciós per escoltar el fado de sempre d’una altra manera.

Potser va ser un regal de la providència, o de la meva curiositat infinita. No ho sé ben vé, però m'agradaria pensar aquesta tornada màgica a Lisboa potser va ser obra d'Àmalia Rodriguez, la reina del fado a qui li vaig anar a donar les gracies personalment a la seva nova "Casa a Portugal".

11 SEL·LECCIONS MUSICALS IMPOSSIBLES PEL 2011: FEBRER

2011-02-16T23:47:00.006+01:00

El Sonora s'havia compromès, i malgrat els problemes tècnics amb el servidor MIXPOD que ens ha paralitzat la proposta musical del blog durant la primera meitat de febrer, finalment ho hem tornat ha aconseguir.

Sonats i sonades del SONORA, continuem la col·lecció de sel·leccions musicals impossibles del 2011. Aquesta és la segona sessió de l'any, i sens dubte, la més reposada, delicada, i sensual d'aquest hivern, per fer passar el fred a cop de les pessigolles sonores més estimulants que en Xavi Salvà recomana cada dijous a l'espai de secrets musicals de les tardes de Catalunya Ràdio, amb l'Àlex Gorina.

Músiques d'última generació, autèntiques llegendes, revisions de clàssics extraviats en el temps, descatalogats made in "Fora de Catàleg", i tota mena de perles, tresors, i alguna raresa 100% Salvà, només pels amics del SONORA que estiguin donats d'alta a l'Spotify. Cliqueu aquí: SEL·LECCIÓ MUSICAL XAVI SALVÀ, i escolteu la sessió musical més original del mes a Catalunya Ràdio.

JOHN BARRY 1933-2011

2011-02-02T00:06:00.004+01:00

Un record per un dels grans compositors de bandes sonores de la història del cinema del segle XX.

L'home que va fer les millors filigrames musicals que van identificar per sempre les empromptes de l'agent de sa majestat 007. L'autor de grans i melodiosos monuments sonors de Hollywood, com "Memories d'Àfrica", "Ballant amb llops" o l'oscaritzada "Born Free" que va inmortalitzar una cançó mítica interpretada per Matt Monro. En fí, un d'aquests grans professionals dels soundtracks, que molta gent, fins i tot alguns d'aquests que es fan dir crítics musicals, han menystingut precisament per haver dedicat gran part de la seva carrera a posar en solfa grans fragments de la història del cinema. Des de Bond (malgrat tota aquella polèmica que va envoltar la seva autoria real o no del famós tema del Dr. No), als exquisits arranjaments per harmònica del "Midnight Cowboy", als inquietetants acords de "Ipcress File" o "Una proposición indecente", o als trets més èpics i admirables de "The Lion in Winter", "Zulu", o molts altres, amb aquell segell inconfusible d'una hipnòtica i acaramelada secció de cordes marca de la casa. Un dels darrers grans mestres de la banda sonora clàssica, que al llarg de la seva carrera va demostrar un gran ofici, i que a banda de tenir la meva admiració professional, mereix encara més respectes com a persona, per haver compartit part de la seva joventut amb una de les dones més belles i encantadores del món, Jane Birkin.

En fí, un músic admirat i admirable que diumenge va marxar de viatge, i que el Sonora vol recordar amb una de les seves obres més oblidades i desconegudes. La banda sonora de "The Knack". Disfruteu d'aquest fragment. Va per en Barry.

UN TORBELLÍ DE 83 ANYS: JEANNE MOREAU

2011-01-30T21:39:00.006+01:00

Fa tot just una setmana l'actriu més cèlebre de la història viva del cinema francès, JEANNE MOREAU, va fer 83 anys. I és més, està en actiu! Fa uns dies vaig llegir als diaris que aviat es tornarà a posar davant les càmeres, ni més ni menys que per fer un personatge protagonista. En fí, que malgrat que la darrera vegada que havia de passar per Barcelona (Grec 2010) ens vam quedar amb les ganes, per culpa d'una indisposició, la Moreau encara té corda per estona. I a més, no podem oblidar el que ja fa molts mesos que tenia ganes de recomenar-vos; una de les seves darreres petjades professionals que ha deixat en el rastre de la seva carrera plena d'excel·lencies, i alguna que altra estracanada de l'època al costat de B.B.

Avui, però dir JEANNE MOREAU, és com dir Juliette Greco, Michel Morgan, Danielle Darrieux, o Barbara, o qualsevol dels grans tresors que ens ha deixat el llegat cultural dels nostres veïns del nord. I aquest darrer regal de la Madamme de la Nouvelle Vague, de l'actriu que Orson Wells va qualificar com "la millor del món", és un recitat de fragments de poesia francesa del segle XX, poesia de JEAN GENET per ser més exactes, l’autor de “Santa Maria de les Flors”, “Querelle de Brest”, i del poema dramatitzat “El condemant a mort”, que gairebé 70 anys després d’haver-lo escrit torna a ser noticia, gracies a aquest nou enregistrament en format de CD que es va editar l'any passat a França després de l'espectacle que es va presentar al Teatre de l’Odeón de Paris.

Una versió revisada d’El Condemnat a mort protagonitzada, ni més ni menys, que per la veterana JEANNE MOREAU, (la gran dama del cinema i el teatre francès), i un dels reis del pop dels 80, el cantant ÉTIENNE DAHO, que vindria a ser pels francesos, el que Bosé per casa nostra, o Bryan Ferry pels anglesos (tot un gentleman del pop, amb una patina intel·lectual, alhora que glamourosa).

En fí, un tandem que com a resultat ha proporcionat aquest disc titulat LE CONDAMNÉ À MORT, que per cert, els seguidors de SONORA heu pogut escoltar en la primera de les sel·leccions musicals impossibles de l'any, i que recull una revisió actualitzada de la posada en escena original d’en Jean Genet, i la partitura inventada 20 anys després de la creació del poema que la cantant i compositora Hélène Martin va fer als anys 60.

Hi haurà qui no li farà ni calor ni fred, però a mí em sembla una oportunitat imperdible d’assaborir i descubrir – qui no ho tingui control·lat-, el gust amargant, fosc, turbulent, i apassionat d’aquest treball d’en Jean Genet, que com deia fa un moment es va estrenar al Teatre Odeón de Paris el passat 23 i 24 de novembre.

A més, és una oportunitat d'or per a tots aquests que no saben qui era Marlene Dietrich, ni Eartha Kitt, ni Lola Gaos... per descobrir la més gran de les grans del cinema francès, aquesta JEANNE MOREAU que malgrat les seves limitacions vocals, com gairebé totes les actrius franceses, va cantar sovint, dins i fora d ela pantalla, inmortalitzants moments gloriosos de la cançó i el cinema francès amb joies com "Le Tourbillon", "Tout Ce que je vaix", "Aimer", "Jamais", i moltes altres que han passat a la Història. Cançóns inmortals que ja han traspassat totes les barreres de la temporalitat, i que no fa pas més d'un parell d'anys que van mereixer una nova revisió actualitzada amb un disc meravellós de versions indies d'aquestes amb l'àlbum titulat L'HUMEUR VAGABONDE: HOMMAGE A JEANNE MOREAU, que recollia el bo i millor del panorama actual del pop francès com Silvaim Vanot, Philippe Bresson, Els Orwell, MiloLe Coq, Kenyon, Ignatus, etc... Joies recreades amb el sò del nou mil·leni que un bon dia del segle XX van sortir d'aquella boca intransigent, i d'aquella ànima tant combativa com ara. En fí, del mateix esperit d'aquesta JEANNE MOREAU que vull recordar amb aquest video de "Le Blues Indolent".

11 SEL·LECCIONS MUSICALS IMPOSSIBLES PEL 2011

2011-01-11T20:36:00.009+01:00

11.01.11 Una data perfecta per estrenar una nova vida del SONORA.

Acabem de començar l'any 2011. I com no hi ha suficients festius intersetmanals per poder compartir amb tots vosaltres les sessions musicals exòtiques del FORA DE CATÀLEG, i tota la música que genera la recerca de l'espai dels secrets musicals de les tardes de Sílvia Coppulo a Catalunya Ràdio (on per cert, sempre em demana que li faci una sel·lecció musical adhoc), he pensat que publicaré una d'aquestes sessions musicals made in Xavi Salvà a la pàgina del SONORA. Una per cada més de l'any.

Uns fan discos delicadíssims, i els altres ens compliquem la vida, regalant coses més efímeres, regalant emocions d'alguna manera, i música per animar aquesta vida, però evidententment amb el mateix punt opti-mixte, marca de la casa, i la passió per la trovalla excèntrica que ens caràcteritza.

Un paradís mensual que espero compartir amb tots els amics del SONORA.
11 sel·leccions musicals impossibles, com jo dic sempre.
11 cocktails sonors que podreu escoltar només passant pel SONORA, i recomenar als vostres amics a través del facebook d'en Xavi Salvà, del Secret, o del web del programa dins la pàgina de Catalunya Ràdio, catradio.cat.

En fí, 11 sel·leccions amb el bo i millor de la música que es fa actualment arreu, i això sí, com no podia ser de cap altre manera, buscant també la sorpresa amb els tresors més extranys del mercat vintage del segle passat.

Vaja, música i més música Salvà al 100%. Recomanacions que si són del vostre gust, només cal que us les apunteu i us les feu vostres a través d'Spotify, iTunes, o em demaneu més informació a trevés dels vostres comentaris. Músiques ben diverses com la primera de les sel·leccions musicals del 2011. Aquesta que inclou les següents perles.

1. JEANNE MOREAU - La Chanson de Traverse (de Jean Genet) LP LE COMDAMNÉ A MORT
2. ALESSANDRO MAGNANINI & JENNY B - Open Your Eyes - LP SOMEWAY STILL I DO
3. SEVERIN - Primeira Cançao de Amor - LP CHEESECAKE
4. C'EST TOUT MARTINE - Altid Det Samme - LP C'EST TOUT MARTINE 2010
5. RICHARD KARA - Taliko - LP TINGUE
6. COCONAMI - Moliendo Café - LP ENSOKU
7. RENATO CAROSONE - Istanbul - LP THE PLATINUM COLLECTION
8. DANI - La Lluna - LP BOOMERANG
9. JOSÉ MERCÉ - Todos Seremos - LP RUIDO
10. GECKO TURNER - Cuanta Suerte - LP GONE DOWN SOUTH
11. YENJIT PORNTAWI - Lam Plearn Toh Lom Nhao - LP THE SOUND OF SIAM 1964-1075
12. ETIENNE DAHO & JEANNE MOREAU - Madame Ecoutez-moi (J. Genet) LP LE CONDAMNÉ A MORT
13. IMELDA MAY - All For You - LP MAYHEM
14. KAREN O & THE KIDS - Build All Is Love - LP WHERE THE WILD THINGS ARE
15. BILLIE GODFREY & EDEN TREE - You Bring Me Love - THE EDEN TREE
16. CAMERA OBSCURA - The Sweetest Thing (Richard Hawley remix) - LP THE NIGHTS ARE COLD
17. JOE DIBRUTTO - Ti faró volare - LP MACCARONI SOUL
18. PAPIK - Happy Rhymes - LP RHYTHM OF LIFE
19. PAOLO CONTE & MALIKA AYANE - Little Brown Bear - LP GROVIGLI
20. JOANNA NEWSOM - Easy - LP HAVE ONE ON ME
21. LIZABETH SCOTT - Men - LP LIZABETH
22. MAYRA ANDRADE - La Javanaise - LP STUDIO 105
23. TITO PARIS - Boa Viagem - LP TITO PARIS 27/07/1990

APA! A DISFRUTAR DEL PRIMER CASSETTE DEL SONORA!
I SI VOLEU VOTAR PER LA CANÇÓ DEL MÉS, LA VOSTRA CANÇÓ PREFERIDA, NOMÉS CAL QUE DEIXEU EL VOSTRE COMENTARI.
BON 2011.

FELIÇ 2011

2010-12-31T19:50:00.007+01:00

SI VOLEU ESBORRAR ALGUNA COSA DE LA VOSTRA VIDA...

2010-12-01T19:59:00.002+01:00

Atenció al nou sistema infalible per canviar tot el us vingui de gust del guió de la vostra vida, aquí teniu una eina amb possibilitats.

Clickeu aquí TIPEX.
Només és qüestió de posar-s'hi.

DIUMENGE: BACCIAMI PICCOLINO

2010-11-06T16:32:00.003+01:00

Alerta, estimades criatures!!!! que diria Sant Monegal.
Les 9 del matí és molt aviat per molts dels que passeu per Sonora, però com diuen que "a quién madruga Dios le ayuda", i l'ocasió és ben pia, em sembla que val la pena fer l'esforç.

Diumenge dia 7, el dia que el beneit (per dir-ho fí) del B-16, res a veure amb la "chica del 17", ni amb cap obús que si assembli per cert, hi ha la famosa Flashmob gai i lesbiana per suministrar-se amb qui volgueu petons a go-go, durant dos minuts (a veure qui els aguanta).

La idea em sembla genial, i més que significativa, perquè al "papito" se li caigui -com a mínim-, la mitra i si pot ser fins i tot la vergonya, això però serà una mica més dificil, perquè sembla que no en gasta gaire.

Protesteu ben fort, doncs, amb els millors petons que guardeu a qui li corresponguin, això sí, demà a les 9 del matí a l'Avinguda de la Catedral, davant els morros també d'aquest cap d'estat impresentable, medieval, i totalment corrupte que propicia arreu on va l'opinió que l'homosexualitat és un transtorn, que l'avortament és un delicte, que el condó és una blasfemia a la procreació, que viu en un imperi d'or mentre mig món està en crisi i/o es mort de gana, i confón la fraternitat amb la complicitat i la protecció dels molts pederastes que còrren sota el seu protectorat.

Si us plau, sortiu del Sonora corrents i veniu a l'avinguda de la Catedral cantant allò que cantava Rosemary Clooney als anys 50: Bacciami Piccolinooooooooo....

LA INESGOTABLE SHARON JONES.

2010-10-27T00:32:00.010+02:00

El dia que els USA arribin a la lletra S a l'hora de batejar un cicló d'aquests que castiguen les tardors nordamericanes, s'ha de fer justicia i posar-li SHARON, sense dubte en el que seria l'homenatge 100% merescut aquesta Sister Soul que ahir va sacsejar la mítica Sala Apolo de Barcelona.

Barreja de King-Kong, James Brown, Tina Turner, la seva admirada Marva Whitney, i una Lola Flores (que ni ella sap que duu per les venes), l'huracà SHARON JONES va passar per segona vegada per la sala del Paral·lel, convertint l'Apolo en una autèntica sucursal del mític temple del soul i el R&B de la ciutat de Nova York.

No estavem al carrer 128 de Harlem, però ahir Sharon Jones va treure tot el que teniem de negre el públic totalment entregat que vam assitir a la cerimònia d'aquesta deesa del Soul.

No és una nena. Ja té 56 anys, però no hi ha cap mena de dubte que a dia d’avui és el relleu dels grans mestres de la música negra dels anys 60 i 70. El seu show, impecable, és el testimoni de com es feia la música dels grans herois del funk, i el Rhythm & Blues quan encara estava per consolidar la industria, els fenòmens de masses, i el consum aborregat de música que ha acabat amb el més autèntic de la professió.
Sharon Jones és professional de cap a peus. La combinació de la seva veu espectacular, i la seva electritzant i turbulenta manera de ballar, que belluga des del dit gros del peu, al darrer cabell de la seva convulsa melena, sense oblidar tots i cadascún dels "flecos" del vestit homenatge als alegres anys 20 i totes les dives de l'era daurada de la black music, és digna de passar a la història.

I és que després de molts anys, estic segur que els que hem vist alguna vegada SHARON JONES, recordarem aquesta vetllada com alguna cosa important dins el món de la música. Un antídot excel·lent contra les tonelades de merda consumista que ens col·loquen, i de tots els gats per llebres que ens venen sense parpallejar.

És la mateixa SHARON JONES, aquesta senyora de Georgia que, amb aquesta veu, i aquesta potencia bàrbara arrebatadora, va començar a treballar també com a corista, quan era una absoluta desconeguda actuan amb Lou Reed, Michael Bublé, David Byrne, o amb els mítics Soul Providers dels 90, molts anys abans que ningú es pogués imaginar que acabaria triomfant com a solista i prima dona indiscutible del que ja s’ha anomenat com la nova generació dels revivalistes del sò soul i funk dels anys 60 i 70.

SHARON JONES és única, i la seva banda també, el ja mítics THE DAP-KINGS (que van ser en part els responsables de l'èxit d'Amy Winehouse), acompanyats de la colla d’instruments de col·leccionista amb els que han reviscut el sò autèntic i genuí de les bandes de l’època daurada del soul, han tornat a deixar el públic que la va veure a l'Apolo amb les ganes de passar amb ella, com diu un dels seus èxits "100 Days, 100 Nights" més moguts al ritme frenètic d'allò que es va inventar el padrí del soul.

I si no vau poder ser allà, per veure l'amplissim catàleg dels balls de l'epoca (des del famós chicken dance, al nadador ofegat homenatge a Tina Turner, al xarleston, al soul train, o fins i tot al flamenc típical spanish), i de tota l'extensa gama de convulsions i espasmes de l'artista, teniu el testimoni que vam gravar en Pau i jo. No us el perdeu. No té gaire bona qualitat, però paga la pena.

Thanks for everything Mr. Jones.

AND THE SHOW MUST GOES ON...

2010-09-12T23:46:00.002+02:00

No em cansaré mai de veure els clips dels OK GO! Són una mostra vigent que la manca de pasta es supleix amb kilos d'imaginació. Busqueu-los al You Tube. No n'hi ha cap mena de dubte que malgrat els mesos que fa que van treure el disc OF THE BLUE COLOUR OF THE SKY, són els millors de totes les bandes que practiquen el rock coral berro que ara està tant de moda. Aquest any m'he enamorat dels THE NEW PORNOGRAPHERS (que han format part de la nova campanya de la temporada 2010-11 de Catalunya Ràdio), continuo adorant els POLYPHONIC SPREE, i una mica menys els suecs I'M FROM BARCELONA. Tot i així, són una molt bona manera d'alegrar-nos la nostra vida sonora. Disfruteu-la en directe al concert que faràn a BCN per les festes de La Mercè. No ho passeu per alt!!!! Antiga fàbrica Damm a les 21h del dissabte 25 de setembre.

Comença l'espectacle!!! Ja estem aquí i en marxa un altre cop!!!

FEELING GOOD

2010-09-12T22:57:00.003+02:00

No tinc gaire temps.
Només em vull recordar, i de passada a tots els amics de Sonora, que cada dia comença un nou regal, una nova vida per cadascú de nosaltres. I per fer-ho amb imaginació des de l'ordinador, la presentació d'un nou programa creat a l'escola de diseny SVA MFA que fa meravelles tipogràfiques amb les lletres d'una cançó.

I per a mostra aquest karaoke psicodèlic de la gran Nina Simone: FEELING GOOD.

DELICIES TURQUES 2010

2010-08-03T17:05:00.001+02:00

Ja sóc aquí. Després del parèntesi de les vacances la música torna a sonar a Sonora.
I com és evident Turquia és la protagonista. He viscut, descobert i disfrutat un munt de música. Melòmens entranyables ens han fet girar a 33, a 45, i fins i tot a 79 revolucions per minut. Estambul és una ciutat que obre tots els sentits, i un dels més excitats, a banda és clar, de la vista, del gust, i l'olfacte, és sens dubte, l'oíde.

Müzeyyen Senar, Belkis Özener, Orhan Gencebay (l'Elvis turc que ja vam conèixer a "Cruzando el Puente", la super-estrella gai Zeki Müren, els virtuosos del saz, Asik Veysel, i Neshet Ertash, i moltes altres delicies turques han obert les nostres orelles, com deia la pel·lícula, i ens han enamorat d'aquest país, de la seva gent, i d'una ciutat tant màgica com deia la cançó d'en Marc Aryan (1966), que ens va presentar el senyor de la foto, l'Ergun Hiçyinlmaz, un gran col·leccionista que van conèixer a la seva botiga de Beyoglú, i gracies a la que he trobat la versió de la gran Kibariye.

No us la perdeu! És gegant. Millor dit, geganta!!!

ROKIA TRAORÉ: L'ENCANTADORA DE SERPS ENLLUERNA L'AUDITORI

2010-08-01T21:29:00.000+02:00

Sempre he pensat que l'Afro-Beat és un estil musical que el compromès i contundent Fela Kuti -ja mort fa anys-, ens va deixar a títol d'herència enverinada com "una arma de destrucció massiva" - que deia aquell-, i que amb els anys podria acabar amb gran part de la població blanca que tant mal havia fet a la seva terra. Vaja, que ben bé podia ser com una mena de venjança siciliana a l'engròs, que amb aquelles cançons de 20 i 30 minuts enceses en el ritme més frenètic, i amb les repeticions circulars hipnòtiques de qualsevol mantra jugant a favor en aquest cas del transit i l'exaltació física, a través de la dansa també, deixa sense alè, i si ens descuidem sense vida a tots els blancs que disfrutem d'aquesta música en aquest món ordenat i tant llunyà de la vella Àfrica.

Sigui quina sigui la finalitat de l'afro-beat, és brutal deixar-se arrossegar per l'emoció sincera i autèntica de la crida africana de músics i cantants tant integrals com la ROKIA TRAORÉ.

Ja fa molts anys que em vaig deixar seduïr pels discos d'aquesta encantadora de serps. Per mitjà de la seva veu aspre i avellutada a la vegada, i de la seva particular i suau manera de tocar la guitarra, al més pur estil de l'admirat Ali Farka Touré (conegut com el John Lee Hooker africà), molts dels que avui som admiradors incondicionals de la Roika Traoré, vam caure rendits als seus encants l'any 2000 quan va editar el segòn àlbum de la seva carrera, el titulat WANITA, amb el que va guanyar un munt de premis i va triomfar internacionalment.

Ara, fa un parell d'anys però, ROKIA TRAORÉ va editar un nou disc, el titulat TCHAMANTCHÉ,

amb el que es va consolidar com la més cool, moderna, i elegant cantant africana de tots els temps. El disc ha estat un veritable fenòmen musical. Més enllà de les llistes de discos de músiques del món, aquest àlbum ha trascendit, i ha recopilat bones crítiques per tot arreu. Avui és ja un disc de referència per a tots aquells que disfrutem amb la música del més vell dels continents. Tanmateix, TCHAMANCTCHÉ és un gran disc per si sol, sense etiquetes, sense segells, com la seva inclassificable autora.

Tot i així, més enllà de la seva curta però consistent discografia (4 LP's), molt pocs dels seus admiradors catalans l'hi haviem posat una imatge a l'artista més enllà de les portades dels discos, donat que fins el 2009 mai no havia passat pel nostre país. Girona van ser la primera ciutat catalana que va veure-la actuar per primer cop. I des d'aleshores molts dels que vam sentir parlar d'aquell concert hem somiat poder fer realitat aquest moment. Des del 29 de juliol, però, Barcelona ja ha estat conquerida per ROKIA TRAORÉ, ja que aquesta malinesa va fascinar en tots els sentits el públic que d'entrada ja l'adorava i que va presenciar una nit tant especial com la de l'Auditori que va inaugurar els Festival Mas i Mas d'aquest estiu 2010.

Con una pantera negra, o com la reina de les cobres, ROKIA TRAORÉ va pujar a l'escenari i va encetar el concert, sinuosa, prudent, gairebé silenciosa (sense ni tan sols presentar les cançons). A poc a poc, però, el seu talent indiscutible per començar a fer-se present amb solidesa, barrejant la tradició d'arrels africanes amb el blues, amb el rock simfònic al més pur estil Pink Floyd, amb la psicodèlia perquè no, i amb el Soul evidentment. L'alquimia de ROKIA TRAORÉ és impressionant. El sentit del ritme és aclaparador. Podriem dir que la nit va començar com una pel·lícula d'en Wong Kar Wai, i va acabar com un trepidant film de Tarantino. La seva intel·ligencia en la tria de temes és també exquisida. Va cantar cançons sobretot dels seus últims discos, però a més va tenir moments extraordinaris recordant la gran "Mama Àfrica" (la malauradament desapareguda Miriam Makeba) que sens dubte ha estat la inspiradora de la majoria d'intèrprets femenines africanes, i com no, de l'admirat també Fela Kuti, el "Rei de l'Afro-beat", gràcies a qui ens va regalar un esplèndit primer bis de més de 20 minuts anomenat "Kotedon", cantat en seu idioma natal, el bambara, i deixat anar amb la força d'un huracà.

Realment, és una sorpresa l'habilitat la d'aquesta deesa! És un bé escàs en aquests dies que corren. He vist molts concerts al llarg de la meva vida, i pocs tenen la complicitat, i la màgia de convertir-se en veritables vetllades especials i úniques. La del 29 de juliol va ser una d'aquestes nits que un s'endurà a la tomba amb el mig somriure sornaguer d'haver triat bé.

No sé quan hi haurà una altra oportunitat de veure en directe la bellesa exòtica d'aquesta dona de 36 anys esplèndida, la seva dansa captivadora, el seu cant de sirena negra, el seu compromís amb una Àfrica nova i digna -lluny de l'única solució de l'inmigració, -com va dir-; en fí, una artista completa, amb el magnetisme irresistible, i l'enorme talent de ROKIA TRAORÉ. Potser no serà aviat, però segur que no trigarà a tornar. Si us n'asseventeu que torna per aquí no us la perdeu. És una autèntica encantadora de serps. Veieu la fetillera en acció amb aquesta magnífica versió que va fer de "The Man I Love" en un concert a Holanda.

És cert que en el concert de Barcelona no va cantar la meravellosa versió del clàssic de "The Man I Love" de George Gershwin que va fer servir com a homenatge amagat a Billie Holiday (inclòs com a hidden track) en el disc "TCHAMANTCHÉ". Jo hauria plorat si ho hagués fet. Tanmateix, va valer la pena descobrir que més enllà del que deia el poster de promoció del concert que titllava l'artista com a diva de l'afro-beat, ROKIA TRAORÉ és molt més que això. No li calen etiquetes. És una gran DIVA de la música universal.

J'AIME EL "DEJA VU", TU NO?

2010-07-21T20:22:00.000+02:00

Mai no acostumo a fer cap mena de disertació lingüística perquè segurament en podria sortir escaldat més d'una vegada. No vull que em malinterpreteu! No puc ser pedant de cap manera. Sóc massa imperfecte com per demanar a ningú que escrigui o parli un idioma amb un nivell, que provablement ni jo, ni molts individuus de la meva generació podriem garantir. I he d'aclarir que no parlo de la gent del carrer.

No em negareu l'evidencia, però, del mal ús d'extrangerismes, i frases fetes foranies (per "epater les bourgeois" que diuen també els francesos) dins els mitjans de comunicació, i el món cultural en general, que sense una bona base idiomàtica desinformen i practiquen la desinstrucció pública a destra i sinistra.

I el cas més paradigmàtic d'aquesta reflexió és la famosa frase feta DÉJÀ VU. Una expressió francesa que fa refereència a alguna cosa "ja vista", o alguna cosa que de vegades ens produeix aquesta sensació de repetició sense exactitut, i sense saber ben bé ni quan ni on.

La qüestió és que estic cansat de sentir aquesta frase pronunciada amb una U espanyola o catalana, que no te res a veure amb U dels nostres veïns (un sò molt semblant a la U nostra, però posant la llengüa a dalt del paladar i fent que assoleixi un só també molt aprop d'una I). El só resultant correcte seria el d'una I/U, semblant a una neutra.

Dit això, d'una manera purament informativa i si cap didàctica, deixeu-me que faci de "Senyoreta Rottenmeiyer" i deixi anar aquesta reivindicació pública, perquè ho dieu als vostres amics, ho dieu al vostre company de pis, ho parleu amb la veïna o veï amb qui voldrieu intimar quan coincidiu a l'ascensor, i fins i tot feu un forum al Facebook. Si us plau ,no vull sentir més aquest DEJA (pronunciat força correctament), i acompanyat del terrorífic VU de "burro", de "bucco", o de "borinot".

M'agradaria que tots aquells guapos i guapes mediatics que deixin anar aquest DÉJÀ VU alterat per la televisió i per la ràdio, sentint la mirada dels oients, dels espectadors, i fins i tot dels seus col·legues de professió, perquè vegin que no són ni tant "güais", ni "tant" cools com s'imaginen.

Per favor, reivindiquem el DÉJÀ VU genuí, no aquest que han malmès tants comunicadors, famosets del rotllo "candelabro", o "im presionante en dos palabras", a més dels últims afegits de la col·lecció, com ara l'Anna Morgade del Buenafuente, i fins i tot l'explossiva Beyoncè, que ni que em vegi 20 vegades "Dreamgirls" podré païr la pronuncia erronia de la cançó que va titolar amb aquesta frase.

En fí, que ho deixo a les vostres mans, i a la vostra llengüa que segur que és més interessant.
Perquè com deia en Jordi Vendrell, i encara que us soni a DÉJÀ VU: "La llengüa és fonamental".

No em tingueu en compte la cançó de la Jeanne Manson. Ha estat l'exemple més clar que he trobat perquè acabeu tots cantant amb bon accent aquest DÉJÀ VU.

OLGA GUILLOT: SE ACABÓ! NO LA SEVA MÚSICA.

2010-07-14T00:45:00.000+02:00

Avui és un dia molt trist per a la música cubana. Un dia d'ara fa 7 anys, Olga Guillot aterrava per última vegada a Barcelona per oferir-nos la seva darrera actuació al Teatre Grec de Montjuïc. Provablement va ser el pitjor concert que mai li vaig veure. Estava cansada, gran, els 80 anys passaven factura en la seva veu, molt feble, però no a la seva energia, al temperament i al sentit de l'humor indestructible. Després del recital, entranyable com sempre, pròxim, entregat, i gairebé familiar de cara a un públic 100% seguidor de l'estrella, ens varem trobar als camerinos.

La Reina del Bolero es treia la corona, i ens permetia entrar al seu reialme com si en realitat fos la veïna de tota la vida del replà de casa de la teva mare. Ben còmoda, sense cap protocol, amb sabatilles d'estar per casa absolutament modestes, la bata, la perruca fins i tot una mica mal posada - com si res-, i amb una entrega absoluta als que l'estimavem, fossim o no del seu entorn més pròxim, aquella mare del Bolero ens abraçava, petonejava, i tocava com una necessitat de primer ordre per a la seva subsistència. Entrega absoluta a una feina que adorava.

Després de presentar-li uns amics, una cosina que ens acompanyava (aleshores emparellada amb un cubà), fer-nos el míting anticastrista habitual, i desitjar el millor a la parella, vaig tenir uns instants per lamentar la desaparició de la seva gran amiga, Celia Cruz, una altra Reina, aquesta de la Salsa, que jo també admirava profundament des que l'any 83 en Jordi Vendrell, el lloro del programa de Catalunya Ràdio "El Lloro, el Moro, el Mico i el Sr de Puerto Rico" m'introduís en l'univers electritzant de la música cubana, i llatinoamericana en general. mai li agrairé prou.

Sigui com sigui, la gran Olga Guillot dels meus records, aquella del primer concert del seu retorn Barcelona (a finals dels 90 que li va permetre operar-se de cataractes a la Barraquer) a la Sala Luna Mora (darrera l'Hotel Ars) que em va fascinar amb una potència gairebé sobrenatural, o la del Palau de la Música (que va recordar amb emoció una altra amiga també desapareguda, Lola Flores), i la dels concerts del Grec, tots ells autèntics testimonis d'una carrera extensa i intensa plena de grans monuments del Bolero, avui ja no és aquí.

Olga Guillot ha mort d'un atac de cor als 87 anys. I amb ella s'ha acabat una manera de cantar única el drama i la joia del Bolero. Meitat Sarah Vaughan, meitat Lola Flores, Olga Guillot ha donat a la cançó romàntica llatinoamericana l'honorabilitat d'una gran interpret de jazz, i el temperament i la passió de les seves arrels cubanes. Amb "tremendo swing", que diuen els cubans, i una manera de cantar tant sofisticada com salvatge, Olga Guillot feia de cada cançó una obra de teatre. Els moviments de mans neguitosos davant la seva cara afligida, orgollosa, o luxuriosa -depèn del moment-, els seus cops de cap, i les ordres que imposava al seu propi director musical, i fins i tot al públic, la convertien en una veritable directora d'orquestra, de la seva pròpia orquestra de sentiments i d'emocions que deixava anar com un huracà allà on anés.

Olga Guillot es farà sentir allà on vagi. Amb tota la seva cubanitat a la que mai no va renunciar malgrat que des del 1961 no va poder tornar a l'Habana que la va veure crèixer com artista. Aquella ciutat bressol dels millors músics d'una època molt antiga ja, però que encara omple moltes hores dels servidors musicals d'internet. Una època gloriosa que va començar al 1940 amb el duet que va formar amb la seva germana, amb el Quarteto Siboney dirigit per l'Isolina Carrillo (autora de "Dos Gardenias"), i amb una carrera com a solista plena d'èxits des que va començar a treballar amb Facundo Rivero, el responsable que la jove Guillot enregistrés els seu primer disc amb una versió en espanyol deliciosa de l'starndard nordamericà de Lena Horne "Stormy Weather", el primer gran èxit també de la seva carrera gracies a la que va marxar a Nova York i Mèxic, on va enregistrar (entre els 50 i 60) els millors títols dels millors autors i amb les millors orquestres de l'època.

"Mienteme", "Tu me acostumbraste", "Sabor a mi", "Contigo en la distancia", "Te voy a matar a besos", "Que sabes tú", "Adoro", "Voy", "Que divino seria", "La Gloria eres tú", ""Delirio", "Pànico", "Cría Cuervos", "Escrito está", "Voy a gritar", "El último acto", "Campanitas de cristal", "Soy lo prohibido", "Me muero, me muero" (i tot allò del Bolero eròtic), i fins i tot l'últim disc ,"Y faltaba Yo" (2001) són el llegat del pas d'aquesta "Venus de Fuego" (com deia el títol d'una de les seves pel·lícules) pel món de la música llatina del segle XX. Una herència sense la que la música cubana d'avui dia no existiria. Una llegenda a la que a més del seu valor musical indiscutible, li hem d'agraïr, a més a més, una certa tasca de pedagogía emocional, gracies a la que molts de nosaltres, especialment els que vam nèixer el segle passat, vam crèixer sense preguntar gaire i experimentant (a força de mastegots, caigudes i aixecades) allò que cantava la Reina del Bolero.

Gràcies Olga. Et recordarem sempre.

EL PRINCIPI MATEMÀTIC D'ÀLEX TORÍO

2010-05-29T00:27:00.000+02:00

Han passat 4 anys des del darrer disc de l’ALEX TORÍO. Massa temps sense cançons noves de l’únic professor de matemàtiques que he aguantat a la meva vida, i que fins i tot m’ha fet plorar alguna vegada, i no precisament per mort d’aquesta materia que no vaig acabar d’entendre mai, i que no hauria pogut superar sinó hagues estat per un bon amic que me les va fer entendre, amb molta paciència.

Així, doncs, l’ÀLEX TORÍO, el català amb la veu més semblant al paper de vidre, o a la barba de dos dies que hi ha a casa nostra, a més de fascinar-nos amb les noves cançons d’aquest PRINCIPIA MATHEMATICA, ara passa comptes a aquest món, com ja ens tenia acostumats, per demostrar que malgrat que podria ser molt millor i més habitable, en principi encara hi ha una escletxa d’esperança per continuar fent tota mena d’operacions per quedar-nos-hi el més a gust possible.

I la veritat és que el professor Torío n’ha fet forces d’operacions darrerament. En aquests quatre anys ha viscut un elevat nombre de canvis en la seva vida. El més abismal de tots ha estat convertir la seva existència d’unitat absoluta en un conjunt binari amb Empar Moliné, la seva parella, combinació de la que en va resultar la seva filla Ginebra, i molts més canvis encara, que es van multiplicar de forma exponencial, com és la marxa del barri del Raval, la caiguda de l’Imperi Sinnamon (el segell que va editar els dos darrers discos), i com és lògic, la recerca d’una nova discogràfica, entre d’altres…

El cas és que, després d’instal·lar-se a Sant Cugat, on es va muntar un petit estudi i un bar per poder enregistrar les seves cançons i pendre copes amb els amics sense sortir de casa, han passat quatre anys i moltes hores davant del seu piano, per poder presentar les 18 cançons d’aquest PRINCIPIA MATHEMATICA que finalment distribuirà el segell PICAP a partir del dia 31 de maig, la data prevista de sortida del disc a la venda.

Així doncs, espero que quan publiqui aquest text ja pogueu escoltar el disc, bé sigui per internet, o bé físicament. Val la pena. No us en penedireu. PRINCIPIA MATHEMATICA, el cinquè àlbum oficial d’aquest prolífic, i inspirat cantant i compositor català, professor de matemàtiques d’ofici (d’aquí l’homenatge al tractat d’en Bertrand Russell amb el que ha batejat el disc), i cronista més aviat apocalíptic dels temps que corren.

Un bon i admirat amic, l’ÀLEX TORÍO, que com sempre continua fent gala dels seus referents, Tom Waits i Bob Dylan, en aquest cas però, per oferir-nos un dels discos més existencialistes de tots els que ha enregistrat fins ara.

Un àlbum amb 18 cançons, enregistrades entre el 2004 i el 2010, on l’Àlex li fot canya a aquest món dehumanitzat, de gent cada cop més tancada en sí mateixa, de ciutats convertides en parcs temàtics, de l’era de la TV, d’una època de paraules buides, de vides bullides, de nostàlgies que esdevenen càrregues, de rellotges que còrren massa depressa, de gent que se sent extranya en un món ordinari, d’aquesta mediocritat que envaeix “el millor dels món possibles” que deia Voltaire… en fí, un disc molt personal també, enregistrat als estudis de casa seva, entre Dry Martinis fets al home-bar, molta conya amb els seus músics i col·laboradors, com la Maria Bennassar dels Blueberry Hill amb qui ha fet el duet “The Farm of Horrors”; un sò molt elaborat que va del folk, al rock del Doors, al grunge gairebé, i a l’indie més naïve, amb joies com “Ugly In The City”, “Life Is a round Trip”, “Enjoy Mediocracy”, o “Waiting On The Deck”, i això sí, molt d’amor, i moltes queixes optimistes també, entre jocs i riures de l’Empar i la Ginebra, que fa el seu debut a la cançó “End Of War Against Me”.

Més enllà de tot plegat, però, hi ha la cançó que obre el disc, “It Works”, que malgrat que em sona diferent a la resta, i em recorda un ÀLEX TORÍO de ja fa uns quants anys, fa flaire de single. Espero que amb aquesta cançó, i amb la distribució del segell PICAP molta més gent descubreixi el talent matemàtic de fer cançons que et toquen la fibra, com ja hem experimentat amb els àlbums "The Lame Fiancée" (d'on hem extret el video penjat), "Last Year's Man" o el genial "Magic Wand Side Effects". L'Àlex s’ho mereix.

I si la lògica matemàtica, de Russell precisament, diu que un axioma no és necessariament una veritat evident, la fòrmula ben formada d’ÀLEX TORÍO, utilitzada en aquest cas en la darrera deducció musical de l’autor del disc PRINCIPIA MATHEMATICA, ens permet arribar a la conclusió que no calen gaires operacions per adonar-se el número que li correspon a aquest compositor encara poc conegut.

Potser és que en aquest món musical de tantes llistes, rankings, i estadístiques falses o arreglades, algú s’ha oblidat de comptar amb el cap, i ha passat per alt que l’ÀLEX és un Nº1 de debò que mereix ocupar el seu lloc. Espero que el "Principia Mathematica" de Bertrand Russell faci justicia.

LA GRAN NIT WAINWRIGHT DEL LICEU

2010-05-12T10:20:00.000+02:00

11 de maig del 2010. Malgrat que no va voler cantar "Barcelona", perquè l'última vegada que l'artista va ser en aquesta ciutat la va interpretar amb la seva mare, va ser una nit irrepetible. Una vetllada realment extraordinaria en una ciutat que Rufus ja reconeix com una de les places amb el públic més entregat de les que ha visitat. En mig d'un tour que està duent a Rufus per tota Europa, el cantautor canadenc es va despullar emocionalment per tota l'audiència del Liceu, en un concert en dues parts que el va retornar a la imatge més humil i humana de l'excel·lent pianista i compositor dels primers discos dels 90, després de tota aquella mena d'excessos viscuts amb els concerts del Palladium dedicat a Judy Garland, la fallida òpera Prima Dona, i altres deliris de grandesa successius.

És evident que la mort de la seva mare, la Kate McGarrigle, ha marcat un punt en la seva carrera, i en la seva vida. Amb aquest dolor recent encara sota la pell, Rufus, ens ha ofert un dels discos ("All Days Are Nights: Songs for Lulu") i de retruc, un els seus directes, més intensos i sincers de la seva carrera. Amb aquest concepte, la cara més frívola de l'artista sobrat i genial que hem vist en altres ocasions, no va aparèixer poc més que discretament en una segona part del concert farcida dels grans èxits de la seva carrera. Abans, però Rufus ens va oferir un autèntic primer acte teatral al 100%, exquisit, rigoròs, pulid, impecable... on va aparèixer en escena com una Macbeth o una Norma Desmond grotesques, habillat amb un vestit d'època de cua negre, amb tocat de plomes negres, i un rostre ieràtic que no permetia ni tan sols l'aplaudiment (tal i com se li va demanar a l'audiència abans de començar el show). Sense dir una paraula, solemne, sobri, i sense un milímetre més d'afectació que la que calia, va encetar la primera part amb l'excel·lent "Who Are You New York", desgranant una darrera l'altra cadascuna de les cançons que formen el seu darrer treball discogràfic.

L'aparent excentricitat de l'autor, per gran part de l'audiència, es va convertit en tota una experiència, en un ritual, en un dels grans moments de la seva carrera i de tots els seguidors de Rufus Wainwright. Fins i tots, a aquells detractors del nou disc es van deixar seduir pel talent indiscutible d'aquest home darrera el piano. Va ser una primera part inoblidable, que acte seguit va rematar amb la "colección de favoritas" que deia aquella cançó d'en Miqui Puig, esquitxades de la sorna i el seu humor absurd al que ens té acostumats, i que va servir per lligar vells èxits com "The Art Teacher", "Poses", "Cigarrets & Chocolate Milk", "Leaving in Paris", "Complaine de la Butte", i molts altres recreats per a veu i piano sols, amb uns arranjaments que sovint ratllaven la inspiració clàssica de grans mestres com Falla, Albeniz, Rachmaninof, Ravel, o Txaikovski, com ell mateix va citar. De fet, malgrat el detall que va voler compartir amb nosaltres, que remarcava com li havien disposat el piano entre dos relleus de Wagner i Verdi a banda i banda de l'escenari, el compositor no es va sentir en cap moment aclaparat per l'atmosfera del Liceu. El talent de Wainwright que l'artista va lluir com qualsevol dels grans, fins i tot quan va interrompre alguna cançó perquè se li anava el tò, i la va reemprendre amb absoluta naturalitat, i una gran complicitat amb el públic, que va sortir encara més enamorat, si cap, de l'estrella del pop.

EL FIL DE LA MEVA VIDA: LES COLPORTEURS

2010-05-09T21:34:00.000+02:00

Hi ha vegades que un te la regla mental, que és queixa de tot, que si la feina, que si la pluja, que si l'avorriment... que no hi ha res que li agradi, de cine o teatre, que tot és un dejà vu, que li falten estimuls, i que malgrat no tenir cap excusa per ser menys feliç que sempre, l'astenia primaveral marca el pas de la seva vida amb el mateix ritme arrossegat d'un rellotge rovellat. D'aquesta manera, encara que no us ho creieu, vaig arribar diumenge passat, sense gaire energia ni gaire bon humor, a la carpa de la companyia francesa de LES COLPORTEURS que hi ha a la plaça Margarita Xirgu del Mercat de les Flors.

Segons el programa de mà, l'insitència i la intuició d'un amic, estavem davant aquella carpa de circ per conèixer la proposta sincera i poètica de l'Antoine Rigot, i la seva passió pel funambulisme i per la dansa. Ningú no ens imaginavem fins a quin punt ens impressionaria.

Vam entrar dins. Es va fer fosc. I quan es va tornar a fer la claror, la llum dels focus ens va posar l'ànima, el cor, l'estòmac, els peus, i fins i tot els collons damunt un fil d'acer de dotze milímetres; damunt aquest camí màgic impossible que tant bé coneix l'Antonie i la seva companyia. El mateix fil que tantes i tantes vegades ha estat utilitzat com a metàfora de la vida, i que el director d'aquesta companyia ha reinventat i convertit en un espectacle elegant, extremadament delicat, apassionat, i vigoròs, amb la lírica de la dansa i el tò nostalgic del circ a parts iguals, per fer-nos complices de la seva experiència de vida.

I és que Antoine Rigot i la seva companya sentimental, l'Agathe Olivier (la funambulista de les sabates de taló), van fundar la companyia LES COLPORTEURS l'any 1996. Amb el seu primer espectacle, FILAO, van assolir el reconeixement internacional, que malauradament es va interrompre quatre anys més tard, quan l'Antoine va patir un greu accident que el va allunyar forçosament de les pistes i del camí suspès sobre el que havia après ha volar després de molts anys d'entrenament, del que s'havia enamorat, i sense el que aparentment semblava que la seva existència no tingués sentit.

Afortunadament però, quan un descubreix que pot caminar, que pot volar, del cable i que pot somniar com es passeja damunt una ombra, enten que no hi ha res que el pugui aturar. No hi ha res impossible per difícil que sembli.

Així ho ha demostrat l'Antoine que amb aquest LE FIL SOUS LA NEIGE ha reemprès la seva activitat artística com a director escènic, creant un espectacle complert, emocionant, i admirable amb el seu equip de 7 funambulistes d'arreu del món fan d'aquesta disciplina un art que va més enllà del virtuosisme.

LE FIL SOUS LA NIEGE romandrà a la carpa de la Plaça Margarita Xirgu del Mercat de Les Flors de Barcelona fins el diumenge 23 de maig. Allà us esperen en Florent Blondeau, la Sanja Kosonen, l'Andreas Muntwyler, en Julien Posada, la Molly Saudek, l'Ulla Tikka, l'Agathe Olivier i el mateix Antoine Rigot, que ballaràn al ritme de les acrobàcies musicals també dels WILD MIMI ANTIGROOVE SYNDICATE, i no tinc cap dubte que us arrencaràn algunes llàgrimes d'emoció en posar la vostra vida sospesa damunt el fil, i recordar-nos que cal fer tots els equilibris que calguin per viure-la amb intensitat.

LE FIL SOUS LA NEIGE - LES COLPORTEURS
Open-Arts

YEAH! YEAH! EL CRIT INSPIRAT I INSPIRADOR D'UN HOME NEGRE

2010-05-02T01:10:00.000+02:00

Trequem el silenci de Sonora amb un crit!
Ha arribat la primavera, i tot comença a florir. Segons el cicle estacional dels macrobiòtics l'energia passa del tronc a les branques i les fulles comencen a brollar cridant una vegada més, com cada any, la vida que els sobre per tot arreu. És aquesta una excusa perfecte per sortir al carrer, mirar i olorar tot aquesta verdor que ens envolta i recordar com diuen "Ojos de Brujo" en una cançó que "el confort no recomforta", com a mínim indefinidament.

Bertold Brecht va dir que "qui no sap res és un idiota, i qui sap però s'ho calla és un criminal". I dic això, no per parlar d'aquesta merda de polítics que tenim a Barcelona que l'única cosa que fan és inventar cortines de fum com el tema del referendum de la Diagonal Rambla o Boulevard per distreure l'atenció sobre qüestions molt més decisives per a la salut de la ciutat i del país en general que no movilitzen ningú.

Ves per on, vull parlar d'un personatge del passat digne de la meva admiració. Un activista d'aquells que ja no en queden. Un lluitador pels drets civils de la comunitat africana que no només parlava i molt clar, sinó que cantava i composava amb tanta beligerancia com calia per despertar les conciencies de milers dels seus seguidors. Em refereixo a en FELA KUTI, l'inventor de l'AFROBEAT, una mena de jazz, i funk amb molts vents (alla James Brown), barrejat amb tota una tradició tribal africana i amb un alt contingut polític i reivindicatiu, pel qual va ser perseguit, empresonat i pressionat fins la mort, des dels anys 70 fins al 1997, l'any que el van trobar mort d'un atac de cor, no se sap ben bé si per culpa de la sida que patia o per culpa de l'exercit que l'assetjava sense descans.

En fí, una vida que ben bé mereix també una pel·lícula, rotllo "Invictus", sens dubte. Millor fins i tot, que és fàcil. Perquè us feu una petita idea. FELA KUTI, a banda d'haver estat el pare també d'una de les figures musicals més reivindicatives, i inspirades del segle XXI (Femi Kuti), i de representar tot un fenòmen musical que va nèixer amb la seva energia insubtituible després de penjar els estudis de medecina que havia començat a Londres pels de música precisament, representa moltes altres coses més.

La seva cara i el seu crit és tota una icòna a l'Àfrica. Fela va lluitar a sang i fetge pels drets civils dels seus compatriotes, es va casar amb unes 28 dones, malgrat que sembla que només es va divorciar de 20. Va veure com l'exercit nigerià llençava la seva avia de més de 80 anys per la finestra, i feria altres familiars seus. Va provar fins i tot fer carrera política després que la seva banda l'abandonés en saber que volia fer servir els honoraris d'un concert que va fer a Berlin per presentar-se a les eleccions de Nigeria... En fí, una vida tant moguda i excitant, com la música que feia, que fins i tot li ha valgut un musical a Broadway (a l'Eugene O'Neil Theatre del carrer 49) que està tenint tant d'èxit com el show més important de la temporada, el musical de "La Familia Addams", i del que us recomano xafardegeu el video adjunt del show que es una mena de concert, performance i musical de teatre alhora, per cert, titulat FELA!, amb una interpretació de Sahr Ngauja, i Lillias White que segurament en sentirem a parlar en la propera edició dels premis Tony.

Tanmateix, la raó de tornar a fer sonar els tambors del Sonora amb FELA KUTI no és cap altra que la de recomenar-vos qualsevol dels seus discos recopilatoris que s'han editat des de la seva mort (penseu que moltes de les seves cançons duraven entre 10 i 30 minuts), i sobretot l'última adquisició discogràfica que porta la seva emprempta i que ha batejat com BLACK MAN'S CRY: THE INSPIRATION OF FELA KUTI; un disc plè de versions de clàssics del padrí de la música afrobeat, i com el seu estil ha influenciat a bandes d'arreu del món, des dels colombians PHIRPO Y SUS CARIBES o CUMBIA MODERNA DE SOLEDAD, a les Steel Bands de Trinitat i Tobago, o a d'altres de més sofisticades i contemporanies com THE DACKTARIS LULLABY FOR LAGOS, o els britànics BOLA JOHNSON, i JERRY HANSEN.

En fí, molts crits que s'uneixen a través del crit posat en solfa per en FELA KUTI que encara avui te tot el valor de lluitar per un equilibri d'un planeta encara amb moltes causes perdudes i amb tantes desigualtats com gairebé quan va començar a lluitar cantant i ballant damunt l'escenari.

Amb el record d'en FELA KUTI que jo vaig començar a puntxar a la ràdio amb en Jordi Vendrell als anys 80, us desitjos una molt bona primavera; i que vosaltres la balleu bé.

FANDO I LIS ó LES LLÀGRIMES DE FERNANDO ARRABAL

2009-10-12T10:51:00.000+02:00

FANDO Y LIS, l'obra de teatre que Fernando Arrabal va escriure fa una mica més de 50 anys, que li va ser d'exhorcisme del seu exili, i del períple que el va dur a travessar una España franquista turbulenta arrossegat per sa mare i els seus dos germans a la recerca d'un futur més confortable o no tant convúls, ha tornat a Barcelona sota els designis de la Compañia Teatro de Cerca.

Quique Culebras, l'esplèndit director d'aquest projecte que ja fa anys que havia posat a tota la companyia camí del somniat Tar, els ha reunit a tots un altre cop (Jorge-Yamam Serrano, Laura Barba, Edu Telletxea, Carmen Flores, Pau de Nut, Aránzazu Molina, Paco Romero i Juanmi Molano) per reviure l'experiència catàrtica d'Arrabal que duu al grup teatral i al mateix espectador pels racons del desert de l'ànima humana en un viatge de desesperació per salvar-se de la foscor.

El resultat és teatre 100%. La posada en escena és hipnòtica, i d'aquesta manera aconsegueix que l'espectador entri en el malson dels protagonistes. A través d'una gènesi materialitzada amb les titelles de paper que els mateixos actors gesten i acaben donant vida i mort tot just abans de començar l'obra i durant la mateixa travessa, s'estableix un diàleg surrealista que farceix el text doloròs d'Arrabal de moments d'inspirada poesía. Això, sense oblidar les intenses interpretacions dels cinc actors en escena, i una especial Laura Barba que malgrat que encarna la impedida i tullida Lis, dota al personatge d'una fortalesa psicològica difícil d'oblidar.

La veritat és que FANDO I LIS és d'aquells petits-grans espectàcles que fan que encara ens quedi esperança per veure bon teatre a casa nostra. Teatre compromès, teatre d'emocions i sentiments, teatre fet amb les entranyes d'una gent que estima i viu per l'escena, res més lluny del mercat d'un teatre de consum que cada dia és més aprop de la televisió on els mateixos actors i directors d'aquests projectes no s'escarrassen gaire més del que han fet o han après en aquest mitjà que continua malbaratant carreres i carreres de futurs professionals. I és que no podem oblidar que el cavall Mr. Ed, els gossos Lassie i Rin-tin-tin, i fins i tot el dofí Flipper també van fer televisió una vegada. El teatre, sigui per fer riure o per plorar, és una altra cosa.

Com una altra cosa és també el circ de llegenda que acompanya Fernando Arrabal quan el dramaturg visita les televisions del nostre país. Com va dir ell mateix, no fa pas gaires dies, quan ens va permetre compartir amb ell uns ous amb papates en un restaurant de Barcelona, la gent d'aquest país el recorda per una borratxera a la televisió, igual com a França el recorden pel mastegot que li va donar a un presentador del Chanel Plus. És una pena que tothom que el crida a la televisió, fins i tot el mateix Buenafuente, només el convidi per fer el bufó. Algú s'ha plantejat mai acompanyar aquest intel·lectual magnífic amb una càmara per conèixer una mica millor el que hi queda, que és molt, dins el cervell d'aquest home de 77 anys que ha viscut un exihili, la censura de les seves obres, i una vida de celibat amb la seva pròpia Lis? M'hauria agradat veure un Arrabal més autèntic també a la televisió, potser més proper a la seva intervenció a la televisió brasilera que fa uns mesos va fer en el Late Night d'en Jo Soares (que us ofereixo que veieu al final d'aquest escrit), parlant dels seus amics, de la dramaturga Ruth Escobar, de Picasso, de com jugava a l'escacs amb Kundera, de música, o de com rebat la teoría que Cervantes no va ser mai "el manco de Lepanto".

M'agradaria que aquest país aparentment tant tolerant, i tant "open mind" perdonés aquell "enfant terrible" i ens donés l'oportunitat de conèixer l'Arrabal que han pogut conèixer els amics de Teatro de Cerca. Un home generòs i agraït, de conversa infinita, simpàtica, divertida i interessant, i que també s'emociona fins a les llàgrimes, com va passar després de veure el muntatge de FANDO I LIS que podeu veure al Tantarantana Teatre fins el dia 1 de novembre. Entre les llàgrimes que va deixar anar que "és el mejor montage de FANDO Y LIS que he visto nunca". I això que diu que n'ha vist 5423.

SOUAD MASSI, UNA DE LES 1001 NITS A L'APOLO

2009-10-10T17:50:00.000+02:00

Dimecres vaig tenir l'oportunitat de reviure l'encanteri de SOUAD MASSI, la cantautora argelina afincada a Paris, que amb dues hores de sensualitat, compromís, alegria, i orientalitat 100% mediterranea va seduir a una sala convençuda del seu talent i de la seva expressió.

La veritat és que no vull dir-vos gaires coses més d'aquesta futura gran veu de la cançó, si em permeteu dir-ho així, global. Una dona que va creixent en tots aspectes i que lluita cantant per la pau, pels drets de les dones, i per tot allò que encara cal revisar d'aquesta evolució mal entesa de l'humanitat.

En fí, no diré res més. Només us vull deixar com a penyora un video i la lletra de la cançó que em va fer enamorar d'aquesta cantant la primera vegada que la vaig sentir en directe, més o menys, en aquell estiu del Forum. Una cançó que en el seu idioma, l'àrab, explica la història d'una dona emigrada a europa que truca a la seva mare per explicar-li com li van les coses en el món del suposat progrés. Una cançó titulada YEMMA, i traduïda com "mare, t'he de mentir".

"Mare, t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.

No em falta de res.

Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.

No em fan falta diners.

Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.

A fora ningú no m'insulta.

Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.

Les llàgrimes no se m'escolent pel rostre.

Aquí fa molt de fred.

Ningú no em fa cas.

Com ho he de fer per quedar-m'hi?

I com m'acostumaré jo sola a aquest fred.

Mare, anyoro l'escalfor del sol.

Com ho he de fer?

Mare, l'ocell que viu en una gàbia.

No me'n ser avenir.

Si la terra arriba a parlar

Ella ens desterrerà.

La riquesa cau del cel,

i mentrestant hi ha gent que es mort de fam."

ALL THAT JAZZ!

2009-09-07T21:44:00.000+02:00

"Tot és Jazz". Ja ho va dir el coreògraf Bob Fosse, als anys 70, quan va presentar a Broadway el musical "Chicago" que amb música de John Kander i lletres d'en Fred Ebb, van contruir un retrat de la societat americana, i per extensió del món modern del segle XX, amb alguns dels ingredients que encara avui condensen l'essència del primer món: Crim, Corrupció, Violència, i Explotació.

Amb aquest panorama com a telò de fons, el jazz, com el cinema i el rock s'ha convertit en una de les expressions artístiques més influents i indissociables del segle XX, que ha impregnat la vida dels que vam nèixer en aquesta era, i les altres arts que cohabitaven amb aquest sò d'esperit lliure, amb els colors de les seves notes (no ho oblidem, sorgides de l'opressió) i el frenessí dels seus ritmes revolucionaris.

«El segle del jazz», la mostra que es pot veure al CCCB fins el 18 d'octubre, ens sumergeix, i de quina manera, en l'excitant efervescència de 100 anys de Jazz, per fer-nos complices i testimonis directes d'un gènere musical que continua viu encara avui, i que ha matisat totes les arts, des de la pintura a la fotografia, del cine a la literatura, sense oblidar el grafisme, o els dibuixos animats.

L'exposició, imprescindible per qualsevol melòmen que es precii, s'articula cronològicament entorn a una mena de túnel del temps, un recorregut que ens permet viure intensament la seva trajectoria i l'evolució cultural i social d'aquest període, a través d'una mena de 10 estacions que evidencien la relació del Jazz amb les altres disciplines artístiques, i expliquen l'història del segle seguint les petjades de l'evolució del gènere:

10 capítols, 10 fragments sensorials al 100%, 10 impactes sonors i visuals, que ens duen des dels començaments, abans de 1917, a les dues darreres dècades i als inicis del tercer mil·leni, passant per l'era daurada del jazz americà dels anys 20, la renaixença de Harlem dels 30, la bogeria europea també dels 30, l'era del Swing, i els temps de la Segona Guerra Mundial als 40, i evidentment les revolucións consecutives del Bebop, del jazz de la Costa Oest als 60, i el Free Jazz dels 70, no només arreu del món, sinó també a través dels intèrprets de casa nostra.

L'experiència, si us agrada aquest gènere musical, és simplement superlativa. No us la podeu perdre de cap de les maneres. Els passadissos plens d'incunables del disc de vinil, d'autèntiques obres d'art de la pintura, el cinema, el documental, l'il·lustració, i evidentment de la música que ha servit de banda sonora d'un segle tant convúls, i tant ple de canvis com el que vam deixar enrera encara no fa una dècada, converteixen aquesta mostra nascuda a París, que també ha passat per Italia abans de Barcelona, en una autèntica atracció cultural, de les millors que he vist en els darrers anys, i per cert, tant complerta com la que la Fundació la Caixa va dedicar a la "Música i el tercer Reich" a la Pedrera.

La mostra, que ocupa una superficie de 1200 m², i compte amb més de 1000 peces exposades entre obres d'art (150), audiovisuals (80), fotografies (100), partitures (100), portadas de discos (200), i documentació de tota mena, entre llibres, revistes, programes, cartells, i altres objectes, és tant exhaustiva com interessant, i val la pena viure-la, dins i fora del recinte, amb més música Jazz, i les 10 recomenacions musicals imprecindibles que us proposo des del Sonora per continuar pensant que "Tot és Jazz!":

1. Paul Whiteman - Jazz a la King (1920-1936)
2. Louis Armstrong - Hot Fives and Sevens
3. Billie Holiday - Lady Day, The Best of
4. Duke Ellington - The Legendary Fargo Concret 1940
5. Ella Fitzgerald - The Songbooks Box
6. Charlie Parker,Dizzy Gillespie,Bud Powell, Charles Mingus & Max Roach - Jazz at Massey Hall
7. Miles Davis - Kind of Blue
8. John Coltrane - A Love Supreme

9. Tete Montoliu & Carles Sabatés - Vampiria
10. Wayne Shorter - Speak No Evil

AQUESTES VACANCES TREIEU LA JULIE ANDREWS QUE PORTEU DINS... SI US PLAU!!!!

2009-07-13T21:34:00.000+02:00

No ma pu! Sí, sí. No m'ho podia creure, i vosaltres tampoc quan veieu el video que us recomano.

Julie Andrews està més viva que mai. No patiu. No és que s'hagués mort el mateix dia que en Jackson com la meva malaurada i estimada icona infantil, Farrah-Fawcett, pobreta meva. Sniff. No, no, Julie és viva i ben viva, però tots sabem que fa temps que la seva carrera professional ha quedat una mica aparcada i no precisament a la zona verda, que ja sabem que no pots deixar el cotxe molts dies estacionat, sinó l'ajuntament et regalarà un bonic bonus de grua per sablejar-te uns 150 o 200 "pepinos", o "cogombres", però no és el mateix.

Tornant a la qüestió que ens ocupa avui. El cas és que des que la mítica actriu que va encarnar la Mary Poppins de Disney, la Maria de "Sonrisas y Lágrimas", la increíble Gertrude Laurence d"Star", i la "My Fair Lady" original de Broadway, es va quedar sense el kit complert de cordes vocals per culpa d'un foniatra maldestre que se li va carregar la seva gorja d'or, la pobra Julie va acabar la seva carrera desafinant a "Victor/Victoria", i posant-li veu al lloro de la superproducció teatral britànica "The Doctor Doolittle", i fent de mestra de cerimonies de tota mena d'esdeveniment que toqués de la gran parade de Broadway de torn. Des d'aleshores Julie només s'apareix als pocs reproductors musicals de nostàlgics malalts del teatre musical clàssic, i freakys gays de tota mena que admiren indistintament els refilons prodigiosos d'un munt d'octaves, tant de l'Andrews, com de la peruana Yma Sumac.

Sigui com sigui, avui una amiga m'ha fet riure molt amb aquest video de l'estació de tren d'Anvers (Bèlgica) que sens dubte demostra moltes coses: o que la gent està molt grillada, o que tenen molt poca feina, o anyoren Julie Andrews d'una manera gairebé patològica.

Malgrat tot, crec que és una molt bona proposta per aquestes vacances. Si us plau, si la calor us fa engrandir el Mr. Scrooge que dueu dins, aquests dies oblideu-lo a casa, i no s'us acudeixi posar-lo a la maleta. Pot esgarrar tants moments divertits, que no val la pena. I si per casualitat, arribeu a una estació de tren i us passa això, per favor, no ho dubteu, treieu a passejar la Julie Andrews que duem dins. Segur que seràn unes vacances inoblidables.

GINA... UN SOMRIURE VAL MÉS QUE 1000 PARAULES

2009-07-02T14:57:00.000+02:00

Fa uns quants dies que tenia ganes de penjar alguna cosa nova al Sonora. He buscat i continuo buscant, com sol ser habitual en la meva persona. Serà que estic cansant de tanta música, i ara entro en aquella fase REM pre-vacacional d’aturar una mica la quantitat d’estímuls sonors per compensar el furor de la resta de l’any. M’encanta aquesta època més lenta. Jo sempre dic que m’agradaria que la vida fos com una pel•lícula d’en Wong Kar Wai. Aquells ralentís de la càmera i tanta bellesa junta, fins i tot dins d’on no n’hi ha, és meravellós. És per això que caminar o còrrer damunt la meva bicicleta és una manera de viure la vida que s’acosta a aquest concepte, i que m’ajuda a entendre moltes coses, sobretot, si mentre repasses els teus pensaments vas contemplant, olorant, i percebent tot allò que passa al teu costat, estimulant el sentits que ara a l’estiu són més vius que mai.

I ja que parlo dels sentits, i de l’expressió, i de la percepció d’aquests dins un univers sense cap mena de barrera física que ens ho impedeixi, avui m’ha semblat bona idea compartir amb els habitants de Sonora un llibre, una cançó i un vídeo d’una bona companya de feina, l’Elisabet Pedrosa. Una història absolutament personal, testimonial i vivencial que vol explicar al món, i compartir amb altres pares afectats, la seva experiència com a mare de la Gina, una nena amb la síndrome de Rett, una nena diferent, que no té les mateixes possibilitats que nosaltres de percebre la vida, precisament, i que a més a més ho té especialment complicat perquè a banda de ser una malaltia relativament nova, afecta a moltes menys criatures que altres, i especialment a les del sexe femení. És per això que el camp d’investigació de la malaltia necessita molt de suport, i calers. I per això, faltava gent com l’Elisabet, o com en Marius Serra, gent que han volcat una gran part de la seva vida a lluitar per un objectiu clar, perquè hi ha tantes coses per a les que continuar batallant, d’una manera activa i concreta, sense romanticismes, sense idealismes, i amb fets i moviments concrets, per aconseguir que aquest món sigui cada dia una mica més soportable.

No us explicaré els detalls de la malaltia. Em desperto massa tard per a la qüestió informativa. Gràcies a l’Elisabet i al seu llibre “Criatures d’un altre planeta” ja en coneixem molts detalls, que per cert, sinó els teniu controlats podeu obtenir més informació al web http://planetarett.blogspot.com/ o a la pàgina www.criaturasdeotroplaneta.wordpress.com.

Tanmateix, l’objectiu d’avui, és només compartir uns minuts amb la Gina, en Pol (el seu germà), i l’Elisabet Pedrosa que va enregistrar un video entranyable, amb la cançó que Jorge Drexler va escriure, amb música de J.L. Santiso, per disfrutar, sens dubte, d’un somriure que val molt més que cap de les paraules que no pot dir la Gina, i de passada, agraïr de part d’elles,- que segur que estaràn d’acord amb mí, a tots aquells que no es solidaritzen amb els altres per netejar una consciència, sinó, per continuar construint, des de l’àmbit més proper i directe, un món millor.

SUMA: UN DIARI SONOR... IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE

2009-06-09T21:28:00.000+02:00

L'estiu és gairebé a la cantonada. Tanmateix és massa lluny encara com per no poder acaronar amb la mà, o esgarrapar directament amb el braç ben extès, les desitjadíssimes vacances que mai no acaben d'arribar. Amb el més de juliol ja força avançat, són a punt de caure al damunt l'allau de Festivals musicals, de teatre, de dansa, ja sabeu, el Grec, el Sònar, el FIB Heineken, el Monegros Desert Festival,i els més petits com el Derrame Rock, l'Absolute Faraday, el Sonorama, etc... i vaja, tutti quanti, que avui dia qualsevol es pot muntar un Festival al jardí de casa seva. Per aquestes dates, l'atapaimenta cultural és sempre d'una densitat sovint difícil de païr, que ni amb tonelades d'Almax, Umeboshi, o litres de Calisay acabem tirant avall. Alhora, també, moltes vegades no es correspon en absolut allò de la quantitat amb la qualitat. Ja us podeu imaginar! I per més Inri, el tsunami de recopilatoris pop de l'estil de Los 40, del Disco Estrella, amb tota la colla de divines llatines, i triumfitos (ahhhh), i la inacabable llista de Clubs nocturns que treuen, un darrera l'altre, el seu doble àlbum de hits que s'intercanvien com els cromos del diumenge al mercat de Sant Antoni (detall que un servidor ja te una edat, és clar).

En fí, però, fora d'aquest malaurat panorama, que pinta com sempre, hi ha coses bones a la vista. Una d'elles, i perdoneu l'autobombo, és la reaparició en antena del FORA DE CATÀLEG amb una certa continuitat, a partir del programa de Sant Joan, el dia 24 de juny. I la segona, l'objectiu d'aquest escrit encara que no ho sembli, vist l'espès preàmbul, és la presentació en directe dels SUMA, la banda de pop-folk amable i elegant d'en Frank Rudow (ex-bateria dels Manta Ray), i la Laura Clark, que el dia 19 de juny (acompanyats per en Pau de Nut al cello, l'Albert dels Bedroom al Baix, i la Sara Muñiz a la viola) estrenaràn les 12 composicions del disc IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE a la capella del Macba, en plena erupció musical-moderniqui del volcà Sònar.

I molts de vosaltres us preguntareu, perquè SUMA i no qualsevol dels mega-caps de cartell del Festival de músiques avançades, com ara Orbital, Fever Ray, la mítica Grace Jones, Cécile, etc...

Doncs, perquè, en aquest món discogràfic de tant super-ego, divos i divines, "porqué yo lo valgo", i "aquí estoy yo y olés", diumenge passat vaig quedar absolutament captivat per la senzillesa, la discreció, l'elegancia, el bon rotllo, les ganes de treballar, l'ofici, i el talent del conjunt d'una actuació-assaig, només per amics, que els SUMA van fer al bar La Fontaine del carrer la França Xica, abans de l'esperat 19 de juny.

Feia dies que m'havien passat el disc editat pel segell Foehm Records, i la veritat és que aquí el nen del SONORA ja anava entregat, perquè el resultat de la col·lecció de moments i trovades d'aquesta colla d'amics amunt i avall d'Europa, al llarg d'un any, és realment exquisit. El pop suau, d'armonies amables, de lletres optimistes i agradables, recorden moments de Belle & Sebastian, segons com dels Beaumont, d'Isobel Campbell, o potser dels Mojave 3... Sigui a qui sigui que dediquin les seves oracions, en Frank la Laura i la resta dels SUMA van aconseguir crear tal clima de vacances que semblava que l'estiu ja estigués aquí de debò, i sense que a ningú se li posés cara de gilipolles, perquè també es pot fer POP-FOLK amable sense ser un cretí o una bleda solellada, i els SUMA en són una autèntica prova.

En un artícle penjat a la xarxa vaig llegir: "Suma se creó por muchas casualidades, encuentros inesperados pero, sin saberlo, deseados... Cuenta con la base de Frank Rudow (batería de Manta Ray) y Laura Clark y toma vida con las contribuciones de diferentes personas que se les han cruzado por el camino. Es una suma de diferentes personas, momentos, lugares y estados de ánimo.Frank tenía un proyecto en solitario de electrónica. Un sonido muy orgánico al que llamó Colch-on. Quiso que Laura pusiera voz a una canción. Así que volvió a Barcelona a grabarla. Y una habitación con su cama se transformó en un estudio. Tocaban la guitarra, fumaban, dormían, cantaban... Así durante varios días.Y aquí empieza la escritura de un diario sonoro de cómo dos personas se conocen y comparten la vida y el arte; y de cómo se hablan a través de muchos lenguajes. Y en el proceso pasan cosas. Frank quiere vivir en Barcelona o grabar cuatro canciones seguidas en una primera toma o Sara, en Gijón, graba violas como autos de fe, sin saber donde quedan. Se multiplican los envíos de paquetes entre Barcelona y Gijón. Las guitarras clásicas salen de los armarios donde crian polvo. Viajan a Alemania y graban en Darmastadt tres canciones y otro poquito más en Colonia. Y graban con padres, amigos... hay un clarinete grabado en Leipzig... voces grabadas en Camprodón... en Molló. Este disco describe, como un dietario, la crónica de una persona chocando con otra.De tanto grabar tuvieron un disco que se acabó aclarando en el sur, en Utrera una semana antes de que Paco Loco hiciera las mezclas finales en el Puerto de Santa María, donde surgió ese sonido tan orgánico que se puede oír en IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE.

Explicat això, no cal afeigir gaire més. Només que si a hores d'ara encara no teniu un destí fixe per aquestes vacances d'estiu, no ho dubteu, i compreu un bitllet a la felicitat, un bitllet amb un destí una mica incert, IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE, però amb la garantia del primer projecte sonor dels SUMA.

Bon viatge amics... ni que sigui des del reproductor de casa vostra.

BALLEM UN... TANGO A TRES

2009-05-14T23:07:00.000+02:00

Quan li vaig dir a la meva amiga Elba que m'escribis quatre ratlles sobre aquest trio, ja amb una certa solera, vaig aconseguir poc més que aquest dibuix fet pel mateix Jorge Sarraute, ara fa 20 anys, i una breu disculpa, que responia a la meva petició amb un mail que deia: "no se me ocurre nada muy divertido que contarte sobre Tango a tres, solo que ahora nos seguimos muriendo de risa en los ensayos, y que a diferencia de antes, hablamos de enfermedades y nietos". Així de simple va ser la rèplica de l'Elba, que d'una manera molt obvia, em venia a dir, que em deixés de romanços, de biografies, i aquestes mandangues que omplen la xarxa d'internet, i us proposés sense més la cita musical de diumenge 17 de maig a la Casa de la Solidaritat (Vistalegre 15, barri del Raval), on representa que es farà un dinar especial (guiso carrero) per compartir amb ella el que millor sap fer, cantar, i presentar el que significa la tornada d'aquest trio que els anys 80 va sorprendre Buenos Aires amb la seva habilitat per improvisar, i la seva nova manera de reinterpretar el Tango.

Ells són TANGO A TRES, Elba Picó (veu), Jorge Sarraute (contrabaix), i Esteban "Rabito" Vélez (guitarra), que després d'adonar-se que com deia aquella cançó, "veinte años no es nada", sobretot després de tant de temps de disfrutar de la comoditat que representa que estiguin vivint tots tres a Barcelona, i després de consolidar les repetides i ja tradicionals trobades musicals de cada setmana a casa de qualsevol d'ells, han decidit ressucitar aquell tercet, que a finals dels 80 va significar un dels primers LP's de la carrera de la cantant.

Em refereixo al disc homònim titolat TANGO A TRES, que malgrat que té unes quantes històries accidentades, com la de la substitució del guitarra per un pianista d'urgencia a última hora, i la sempre poc oportuna separació de la parella aleshores de l'Elba, que va acabar influint molt directament en l'enregistrament, que com em deia ella mateixa, un dia mentre preniem un te, es va desmelenar molt més del que ella acostumava a fer en el seu estil molt més cool de l'època.

Tanmateix, els 20 anys que separen de l'actualitat aquell enregistrament, pel meu gust mític, de grans clàssics com ara "Volver", "La última curda", "Nostalgia", "Sur" o "Malena", amb tota la ràbia i segurament la molta menys experiència de l'Elba, fan més que llaminera la proposta de reviure aquest TANGO A TRES.

Ells diuen que els ha unit el seu amor per la música, i la nostalgia. De fet, tinguessin o no bolos, els tres es trobaven setmanalment, només per la pura emoció de tocar, cantar, i inventar junts. És evident, que no són nous en això de fer música. L'Elba, que va ser la veu que va cantar amb el mestre Stamponi en el club llegendari de Buenos Aires, Caño 14; "Rabito", que va tocar amb "Los Nocheros de Anta"; i en Jorge Sarraute, que a banda de tocar el contrabaix amb el "Cuarteto Cedrón" i amb l"Alpataco", ha acompanyat centenars de vegades al piano a la mateixa Elba.

Tots tres disposats a pujar damunt l'escenari per continuar fent-nos vibrar amb el Tango ben interpretat, i amb l'il·lusió d'encomanar-nos aquesta febre dels clàssics, dels romàntics, dels nous, o fins i tot dels poemes de Borges i de Szpumberg musicalitzats per Sarraute.

Una cita que cal assaborir i celebrar diumenge a partir de l'una del migdia, al costat de bons amics, argentins o no, però això sí, disposats a creure cegament en allò que diu que "la vida és un tango".

HIPERACTIVITAT A RITME DE TARANTEL·LA-SWING

2009-05-11T13:56:00.000+02:00

Hiperactivitat és una qualitat que es respira en aquest territori del Sonora amb la mateixa facilitat que un consumeix un cigarret darrera l'altre. Ja sé que això de fumar, avui dia, no està gens ben vist. Queden molt lluny els dies en que heroínes cinematogràfiques com Bette Davis o Marlene Dietrich seduien els espectadors de tot el món amb la malícia del fum d'un cigar entre els llavis. Resulta igual d'impensable respirar una jam-session, o un concert rock, entre nebuloses de fum, i el greix d'un rònec club nocturn. Tanmateix, i encara que aquesta condició continua sent igual d'insalvable, aquesta setmana podem respirar una de les millors èpoques del jazz i el swing italo-americà al Jamboree de la Plaça Real.

Dijous que vé, torna a Barcelona, RAY GELATO & FAST 3, una proposta plena d'electricitat, i energía positiva feta jazz, swing, boogie-woogie, jump-jive, R&B, i allò que en deien pre-rock dels 50. Una de les figures més representatives del renaixement d'una època gairebé esborrada del mapa. Una era de grans noms oblidats malgrat la cridoria i l'histrionisme amb la que interpretaven les seves cançons, que van consolidar un dels moments més foscos, misteriosos, i sanguinaris del jazz nordamericà. El gran mestre Louis Prima i la seva dona, Keely Smith (encara viva), els seus seguidors més fidels, com ara el saxofonísta Sam Butera, o el crooner italià Fred Buscaglione, i la sexy Ella Mae Morse (de carrera més que efímera), i evidentment, al costat del mític trio del "Rat Pack" (Sinatra, Dean Martin, i Sammy Davis Jr.), es van convertir en el segell musical de Las Vegas dels anys 50, i en la banda sonora de les malifetes de la Màfia.

Malauradament, la poca seriositat de Louis Prima respecte a la seva pròpia música, el punt canalla de la seva personalitat, i el caràcter ètnic de les seves interpretacions, sempre molt vinculades a unes arrels italianes (que van donar pas en el mercat a una colla d'interprets d'aquest estil), va fer que els crítics no consideressin, durant molts anys, la seva proposta de jazz trepidant, salvatge, ballable, i divertit.

És per això mateix, que avui us proposo un exercici que no té cabuda en cap park temàtic. Una vivència que us transportarà a Las Vegas dels grans hotels, dels casinos, i de les seves avingudes tant electrificades com la música del mestre Louis Prima, o d'un dels seus millors seguidors: En RAY GELATO, i la seva banda, ara en format més reduït, els FAST3. Una celebració de la música festiva a ritme de jump-blues. Un tour impagable (que només val 15€), i totalment encomanadís pel “happy side” del swing, via Jamboree.

Un viatge pel túnel del temps que el britànic fa possible, revivint aquells dies del “Rat Pack”, i fent que tots aquells personatges de pel·lícula surtin del llibre dels records i tornin a moure els peus. Davant teu. Només per nosaltres, com ja ho ha fet en determinades ocasions, a nivell privat, per personatges tan populars com Bryan Adams, Paul McCartney, o la reina d'Anglaterra.

En fí, com deia la cançó That Old Black Magic, pura màgia-negra feta swing.

BABEL... I LA RÀDIO QUE NO COMUNICA

2009-04-19T00:34:00.000+02:00

Hi ha dies que un se'n va a dormir amb un propòsit, i l'endemà aquest propòsit queda sepultat per l'engruna més diminuta, per aquell instant,- breu com un pensament-, que fa que tot aquell desig s'esfumi amb la pressa d'un cigarret compulsiu.

Hi ha dies que un ha d'aprendre a entomar. Hi ha moments on s'ha d'estar preparat per deixar fer, i no actuar gaire. Potser per escoltar, com deia una cançó de la Maria Jiménez, "soroll", molt de "sò-roll".

Però, fins i tot hi ha estones per parar, per aturar-se, per borrar pensaments obsessius, i badar davant un no res meravellós plè de contingut, que amb més soroll anul.li l'altre. És així, com aquest migdia de dissabte s'ha produït el miracle, aquella fracció de segòn que ha fet que aquell pes que senties esdevingués un input sensorial que t'ha fet canviar d'humor... i t'ha tornat el somriure.

I això, precisament, és el que m'ha proporcionat la curiositat d'entrar a la capella del MACBA, on l'artista brasiler CILDO MEIRELES és l'objectiu d'una mena de retrospectiva que des de febrer, i fins el 26 d'abril es pot veure al temple de l'art modern barceloní.

Fa anys vaig tenir l'oportunitat de viure i veure el seu art crític i sensorial amb algunes de les seves obres que hi ha exposades permanentment al museu d'art modern de Río de Janeiro. Però, és cert també que la sel·lectivitat de la meva memòria va fer que em quedés amb aquell cognom arxivat en el disc dur, però oblidant l'obra que havia vist, i això sí, vinculant-la a una sensorialitat molt positiva, que des de l'inconcient m'ha fet traspassar la porta de la capella del MACBA que et permet capbussar-te en l'univers MEIRELES.

Tres instal·lacions, són les que ocupen aquest edifici d'una de les cantonades de la Plaça dels Àngels del Raval. Una de les més conegudes, la del cub de fusta en miniatura, que mostra la capacitat de l'autor per treballar els espais físics, i descobrir la grandesa del més insignificant. La segona, un passeig asfixiant entre núvols de pòlveres de talc, des de la fóscor gairebé absoluta a la llum d'una espelma, que t'enfonsa en un mar etèri de suavitat, i desperta un instint alliberador, que sense més raonaments m'ha provocat unes inmenses ganes de despullar-me i reboçar-me, com una croqueta, damunt d'aquella pols blanca directament relacionada amb un suau record d'infantesa.

Fins aquí, l'experiència, podía ser molt interessant, però res no hauria estat igual, sense arribar a la tercera instal·lació, la mítica BABEL (que em sembla que l'artista va crear l'any 2001), i que s'erigeix al final de l'absis de la capella, com si es tractés d'en Hall, el cervell del 2001 d'Stanley Kubrick, una torre d'uns cinc metres d'alçada feta de ràdios de totes les èpoques, sintonitzades a freqüències diferents, que deixen anar centenars d'emissions, músiques, paraules, interferències, pitos, sons greus i aguts a la vegada, en un caos des de la distància, que permet desfer o aclarir des de la proximitat. Una veritable torre de Babel, que ens permet reflexionar sobre el pitjor dels mals de la societat contemporània: la incomunicació.

I és que malgrat que la teoría la tenim tots més o menys aprovada, encara avui, i pel que sembla per molts anys més d'aquest segle XXI i potser fins i tot d'un altre mil·leni, els èssers humans estem condemnats a no entendre'ns, a no parar l'orella, a no afinar l'oíde, i encara més a desentendre'ns dels altres sentits, que fets servir amb intuició, sentit comú, o simplement activats amb la facilitat de pitjar un ON per comptes d'un OFF, ferien possible l'harmonia i el diàleg, més enllà d'una utopia.

Avui, que la ràdio, o la majoria de mitjans de comunicació, s'han convertit en un rec automàtic d'informació, de servei, i que ha perdut gran part de la seva capacitat sensorial, de la seva eina més valuosa i creativa, d'usar l'art de la sugestió, per moure i remoure consciencies, per fer vibrar, reflexionar, crear interrogants, entretenir creativament, i anar molt més enllà del periodisme d'oficina que l'ha vampiritzat, l'experiència de voltar i escoltar el monument a la incomunicació d'en CILDO MEIRELES és imprescindible, i necessari.

La ràdio i la comunicació... quin gran tema. Potser no cal ni filar tan prim. La comunicació... quin gran tema. I que dificil resulta, de vegades. Crec que val la pena aturar-se, i posar-hi els cinc sentits.

... I PER PASQUA, LA RESURRECCIÓ

2009-04-05T22:26:00.000+02:00

Havia de ser per Pasqua. Després de aquests mesos d'hivernació i catalepsia escrita, SONORA ha ressucitat! Igual que el déu Osiris, com Mitra, com Jesús, com Llàtzer, o com els anomenats zombis dels practicants de vudú, després de combatre amb sal una bona dosi de tetrodotoxina, SONORA torna a caminar.

I ho fem amb un tresor aconseguit per un altre dels exploradors que de vegades caminen per Sonora. Es tracta de l'amic Pau, que fa uns dies, mentre es preparava el "Erbarme Dich Mein Gott" de la Passió segons Sant Mateu de Bach, per interpretar-la damunt de l'escenari, dins la darrera angoixa escènica d'Angelica Liddell, "Anfaegtelse" (estrenada a Bilbao el primer cap de setmana d'abril), em va regalar aquest moment musical gloriós que ara vull compartir amb vosaltres.

No és la primera vegada que parlem de Bach al Sonora. I és que al mestre J.S. Bach se li ha fet de tot. Jo crec que se l'ha beneït, i se l'ha humiliat a parts iguals. Segles d'història han permès ambdues coses, i especialment en els darrers 50 anys, on l'hem escoltat amb enregistraments tan puristes com agosarats, elevant en ocasions les seves obres a l'altura del Paradís, i d'altres arrossegant-les cap els inferns més insoportables.

Els taumaturgs de la música popular actual han ressucitat Bach també de totes les maneres possibles. Com si es tractés d'un laboratori d'experiments amb ratolins, Bach ha estat injectat amb tota mena de virus més o menys nocius, produïnt mutacions també més o menys afortunades. Ha passat pels chorinhos brasilers (Camerata Brasil, o Altamiro Carrillo), per l'experiència africana (Lambarena), se l'ha arrossegat pels clubs de jazz (Jacques Loussier, o ), se l'ha convertit en una mena de Frankenstein de l'electrònica (Mike Mills), se l'ha empeltat amb el duende del flamenc (Miriam Mendez), fins i tot se l'ha prostituit amb tota mena de cantants i estrelles de pop (Amanda Lear, per posar un dels pitjors exemples)...

Sigui com sigui, i com diu un altre Pau amic meu: "cada vegada que escolto alguna de les teves fussions, només aconsegueixes que m'agradi més escoltar el Bach original, vaja, l'autèncica essència del Bach clàssic". Bé, doncs, per contra de fer-me sentir malament l'amic purista, em fa feliç pensar que hi hagi gent que descobreixi o s'enamori de Bach escoltant qualsevols d'aquestes mutacions que deia.

Però, la veritat és què, a hores d'ara, aquest Pau II, encara no ha escoltat el disc del que us vull parlar avui. Es tracta de l'àlbum THE ARABIAN PASSION ACCORDING TO J.S.BACH, del SARBAND & FADIA EL-HAGE MODERN STRING QUARTET, que a través del gust exquisit del seu director, Vladimir Ivanoff, aconsegueix un proposit dificil d'assolir en aquests dies de beligerancia absoluta que còrren.

Amb la clara idea de construir un pont entre la cultura europea, i l'orient, i alhora entre jueus i àrabs, la SARBAND ENSEMBLE va nèixer l'any 1986, just quatre anys després de la primera invasió del Líban. Durant aquells anys d'alta tensió a l'Orient Pròxim els musics del quartet de Munich van començar a investigar en la música medieval de les dues cultures, i van editar els primers discos: MYSTÈRES, CANTICO, MUSIC OF THE EMPERORS, i EL LLIBRE VERMELL DE MONTSERRAT. Des del 1994 no havien enregistrat res més, dedicant aquests anys fins ara a fer concerts, i a estudiar altres maneres més reveladores i compactes de fusionar la música religiosa d'orígens tan diversos.

D'aquesta manera, amb l'expèriencia de barrejar damunt l'escenari salms jueus, cristians, i musulmans, Ivanoff i els intreprets de la SARBAND, van trobar la clau per dur arreu del món un espèctacle que feia possible l'impossible: silenciar les armes que s'havien aixecat en nom de tots els déus, i fer que el públic prengués conciència. Una molt bona manera, i ves per on, positiva (que sembla ser que també és possible), constructiva, exemplar (de donar exemple), en fí, amb tot l'AMOR que es pot destil·lar d'un llenguatge universal com és la música, que té un únic idioma, el de la pau, i que igual com és capaç d'interpretar Bach en àrab, aconsegueix fer esclatar els murs més alts sense ni una gota de pòlvora, ni una escletxa d'odi.

Però, tot això són només paraules, i com ja sabeu, SONORA és un estat de la ment, que entre moltes altres coses persegueix la pau, i la felicitat, de dins cap a fora, començant pel respecte d'un mateix, i evidentment dels altres. Potser és filosofia de butxaca, però molt em temo que només així podrem somniar que algún dia aquest món arribarà a ser millor.

Potser aquest dia sonarà aquest ERBARME DICH MEIN GOTT de la Passió segons Sant Mateu de Bach, interpretat per la SARBAND & FADIA EL-HAGE STRING QUARTET.

ESTANDO CON... EL JAZZ DE CARITA BORONSKA

2009-04-05T20:17:00.000+02:00

Fa un temps no ho hauria dit mai. Quan em parlaven de My Space, em venia un atac de mandra galopant, pensant en una altra xarxa social més que només serveix per lligar, deixar de veure els amics de carn i os en un cafè, recuperar vells coneguts que no et feia cap falta reveure, i penjar les palles mentals, sovint poc interessants, de tutti quanti.

La qüestió és que després de posar-me a treballar en la nova pel·lícula d'en Cesc Gay, i fer recerca rera recerca de bandes noves de pop, jazz i estils diversos, vaig descobrir una eina de treball realment vàlida. My Space em va donar una oportunitat única, a banda de deixar-me la paciència, els meus ulls, i fins i tot l'esquena davant la pantalla del PC. Aquesta xarxa espaial on hi cap tot, té un molt bon lloc reservat per els artistes de tota mena, i per tots aquells músics que busquen un espai on penjar les seves propostes lluny de les grans discogràfiques vampíriques, i molt més aprop del que és el veritable negoci de fer i viure de la música.

Fent la rata de la xarxa, i saltant de pàgina a pàgina, d'amics dels amics, i escoltant, llegint, i escoltant més encara, vaig descobrir gent tant interessant com la cantant de jazz que avui us vull recomenar.

Es diu CARITA BORONSKA (en realitat Annika Carita Boronska). És compositora i cantant de jazz. Va nèixer a la ciutat d'Uppsala, a 70 kms al nord d'Estocolm, en la Suecia que a banda dels Abba ha nodrit als amants del jazz europeu d'una llarga tradició de músics i interprets d'aquest gènere.

El cas és que aquesta jove artista escandinava fa un any que va editar el seu primer àlbum. Un disc excel·lent titolat JAZZUALITY, que és el resultat de viure a Madrid (des de fa uns 10 anys) i barrejar-se amb músics de l'àmbit jazzístic del nostre país.

CARITA BORONSKA va començar els seus estudis de música a Dinamarca, i els va completar al Berklee College of Music de Boston, per acabar al nostre pais formant algunes bandes, guanyant premis com a compositora novell, dedicant-se a la docència, i treballant en publicitat, des d'on es va fer prou popular gracies a l'anunci de Movistar on apareixia ella cantant una cançó a la seva banda des del seu mòbil.

TV i cinema han estat les rampes de llançament d'aquesta nova veu del jazz de casa nostra. Els més cinèfils podràn recordar la versió del tema de Sony Bono, "The Beat Goes On", que va servir de capsalera de la comèdia "La Gran Vida", i que ha tornat a enregistrar en el seu àlbum de debut. Però fins aquí tot estaria dit si en el disc només hi hagués aquest gantxo. La veritat és que quan fas la primera escolta de JAZZUALITY un s'oblida ràpid d'aquell petit èxit de fa anys, i queda captivat pel so elegant i sofisticat de qualsevol de les sis cançons que ella mateixa ha composat ("In Your Eyes", "Crazy World", o "Take the Day Off" entre d'altres), a més és clar, de les obligades versions que s'inclouen el disc, i són dignes de fer-li esment.

Atrevir-se a interpretar el "My Funny Valentine" de Rodgers i Hart (tota una prova de foc per a qualsevol cantant de jazz que es preui), i sortir-ne victoriosa, ja és tota una fita. Però a més, aconseguir fer una versió del "Come Together" dels Beatles sense que ens adormim (la veritat és que molt pocs cantants han aconseguir revisar aquest clàssic fent-nos sentir que valia la pena fer-ho), o recuperar sense vergonya aquell mític hit dels 60 del mestre Augusto Algueró, que va anar al Festival d'Eurovisió de la mà de la Conchita Bautista, i que molta més gent recordarà gràcies a l'eterna versió cinematogràfica de Marisol al film "Ha llegado un ángel", és sens dubte, un molt bon auguri pel futur de la carrera d'aquesta nova dona del jazz, tant escasses com poc valorades, per cert, en el nostre pais.

Es per aquesta raó, i per compartir amB tots vosaltres la "tonteria" de la primavera, que he triat la CARITA BORONSKA, el seu disc de debut, JAZZUALITY, i el video d'aquesta cançó (que podeu, a més, comparar, si teniu nassos, a títol de curiositat, amb els dos videos dels originals de la Bautista i de la Marisol).

UN DEUTE AMB L'OPERACIÓ OCAÑA!

2009-04-05T19:36:00.001+02:00

S'ha acabat l'inactivitat. SONORA torna a caminar, i després d'aquests mesos de congelació, la primavera i el desgel comença a produir els seus fruits, entre els quals hi ha alguns deutes amb amics com en Pere Pedrals, i la seva galeria LA ROSA DEL DESERT, que malgrat la crisi continua produïnt cites d'Art interessants al Raval.

Tanmateix, fa uns dies, en Pere em va enviar un vídeo fotogràfic, que ell mateix ha muntat, de la jornada del 15 de novembre, que va organitzar per a la beatificació simbòlica de l'artista. No és el vídeo testimonial que va fer la Violeta Gómez i que es va poder veure a la galeria, però si veu assitir a aquella processó, us agradarà veure aquestes fotografies muntades del sarau.

Només heu de clickar aquesta adreça del facebook d'en Pere i l'Ocaña tornarà a sortir al carrer per vosaltres.
Llarga vida a tots els ocañes!
http://www.facebook.com/video/video.php?v=78682697089&comments=

EL CAFÉ DE LOS ANGELITOS S'INSTAL·LA A BARCELONA

2008-11-24T23:45:00.000+01:00

Amb el nom de Bar Rivadavia, el CAFÉ DE LOS ANGELITOS va ser fundat l'any 1890, a la cantonada entre els carrers Rivadavia i Rincón de la capital argentina. Originariament fou un reducte de "malandras" i "caferatas" tal i com deien en l'argot lunfa a la gent de mal viure. Autèntics "angelitos", segons la socarrona opinió del comisari de Balnavera qui, sense saber-ho, va batejar un dels cafès més populars de Buenos Aires.

Freqüentat per artistes de la talla d'Higinio Cazón, José Betinotti, José Razzano, Carlos Gardel, Osvaldo Pugliese, Roberto Cassaux, Florencio Parravicini, els prohoms del socialisme argentí, i més tard pel més granat del radicalisme ideològic, el local oferia des d'un bon apat de dia, a la nit més canalla i nostàlgica a la salut del tango clàssic. Però, el Café de los Angelitos va ser durant molts anys també una cantonada deshabitada i desangelada, símbol de la decadència de la tradició musical, coronada pels rètols desencaixats i els dos querubins del damunt la marquesina que clamaven a la ciutat una redempció de tots els pecats que havia albergat.

Finalment, enguany, el miracle de l'esperada rehabilitació del bar s'ha produït, i lluny de l'abandonament que va tancar les seves portes l'any 1993, el Café de los Angelitos torna a fer sonar el tango com a l'època que era l'orgull dels "porteños", per oferir una nova proposta turística combinant els plats més exquisits de la cuina internacional, amb una orquestra típica, i els shows de tango que han tornat l'encant i el glamour d'aquest símbol de Buenos Aires.

Ara, però El Cafè de Los Angelitos, és també un bar del carrer Almirall Cervera 26, de Barcelona, en plè cor del barri de la Barceloneta, al costat del restaurant Salamanca. Un petit local, coronat per un vitral homenatge al tango, on es retorcen les cames de dos ballarins milonguers, amb la intenció que aquests prengin vida amb la música en directe dels artistes que aniràn passant per aquí. Artistes i amics d'en Martín, antic encarregat del Pipa's Club, famós per les seves milongues, i l'amo del local, en Marcelo Muñíz, que sens dubte podreu gaudir de la seva hospitalitat en el concert organitzat pel proper dimecres 26, on Elba Picó, acompanyada un altre cop pel bandoneonista Marcelo Mercadante ens oferirà el millor del seu repertori, i algún dels clàssics en homenatge al mític local de Buenos Aires.

El concert està anunciat a les 20.30, per començar, màxim a les 21h, i oferir-nos una hora de viatge sensorial a un Buenos Aires mític que ens agradarà recordar amb les melodies dels clàssics convocats pel poder i el talent de l'Elba i en Marcelo.

PAU DE NUT: VERDE QUE TE QUIERO VERDE

2008-11-20T13:23:00.000+01:00

Dissabte 15 de novembre. Plà de la nit. Acabar un dia ric en activitats culturals, envoltat de bons amics, amb un enigma de nom extrany: PAU DE NUT.

A priori, la proposta pintava molt bé. Música i interpretació feta poesía damunt l'escenari, per fer un viatge emocional, honest i sincer a l'univers d'aquest músic i actor de 31 anys, que en la fracció de l'espai El Llantiol (C/Riereta) i dels justos 60 minuts de temps que dura l'espectacle CONCIERTO ENCANTO, recrea una quincena de cançons abraçant el seu cello, a la vegada que crea vincles d'atracció sirenística entre el públic amb una veu dúctil i treballada des de l'experiència autodidacta, a qui, sens dubte, acaba seduint irresistiblement amb l'encant personal d'una ingenuitat amb espolons de cinisme, i una transparència humana que el fa realment únic.

No és un triumfito. Afortunadament, hi ha vida més enllà del planeta OT. No te escola. No viu en aquest món. No sent el mateix que sent tothom. Com confessa en diversos moments de l'espectacle "Soy rarito". És més, com canta a la manera d'himne, amb el memorable "Soy Verde" que la "rana Gustavo" va interpretar fa anys en un genial capítol de "Los Teleñecos", es declara culpable del síndrome de la diferència. En resum, un extraterrestre amb totes les de la llei que cada dissabte de novembre salta del seu platet volador per abduir des de l'escenari del Llantiol a tots els curiosos aficionats que assiteixin a aquesta trobada ufològico-musical.

Un repertori al·lucinantment eclèctic de més de 100 cançons que va de Tim Buckley a Juan del Encina, passant per Scarlatti, Stravinsky, Quiroga, Rodgers & Hammerstein, Jacques Brel, Velvet Underground, Tom Waits, Los Chunguitos, Rocío Jurado, Astrud, U2, o Bjork, i que es manifesten com si fossin esperits d'amors viscuts, enterrats, o ressucitats, o com fantasmes de la crua realitat del nostre món, a través del mediumnístic talent d'en Pau de Nut.

CONCIERTO ENCANTO... i amb tot l'entusiasme que el caracterítza, PAU DE NUT tornarà a l'atmosfera terrestre del Llantiol, materialitzat en forma de trobador galàctic els pròxims dissabtes 22 i 29 de novembre (prorrogat als de desembre també) per, com diu la campanya d'una famosa cervesa, fer-nos pensar en verd i compartir plegats les versions absolutament personals d'aquest repertori viu que transforma el que podría ser un simple concert en un hora deliciosa de poesía, veu i cello.

Jo, no hi faltaré. Serà una gran nit. Encara que ni Anthony and the Johnsons, ni Lorca estàn en el seu "songbook" en PAU mereix que algú li canti "Verde, que te quiero verde". Jo, ja ho he fet accapella. Algú més s'apunta a la cantata?

SOLDATS DE LA MÚSICA AL FESTIVAL IN-EDIT

2008-10-30T18:21:00.000+01:00

Dmitri Shostakovich va dir una vegada: "Nosaltres som soldats de la música. Ni que ens tirin pedres hem de baixar mai de l'escenari". I és per això, que SONORA us convoca una vegada més a posar-vos l'uniforme i anar a les trinxeres del IN-EDIT, el Festival de documentals musicals que durant una setmana transforma el centre de Barcelona en un veritable camp de batalla de notes, Dbs, i autèntica artilleria musical, on un soldat ras de la música es pot empapar de la genialitat dels grans mestres del Pop, el R&R, i tota mena de gèneres musicals, a més de veure molt bon cinema.

Tenim encara un cap de setmana per veure, sinó ho heu fet encara, delicioses delicatessens com CORAÇAO VAGABUNDO: CAETANO VELOSO, MARTINO UNSTRUNG, JOY DIVISION, NINA SIMONE: LOVE SORCERESS...FOREVER, GLASS: A PORTRAIT IN 12 PARTS, THE ROLLING STONES: GIMME SHELTER, THE GODFATHER OF DISCO, CELIA THE QUEEN, CACHAO: UNO MÁS!, i la joia de la que us vull parlar especialment: SOLDIERS OF MUSIC: ROSTROPOVICH RETURNS TO RUSSIA.

Cada any, el Festival dedica una secció a un dels totems del gènere documental. Enguany li ha tocat el torn a l'Albert Maysles, el director nordamericà pioner del "direct cinema", la versió yankee de la "nouvelle vague", que al llarg de la seva carrera ens ha ofert retrats inoblidables d'icones de la història de la música com els Stones, els Beatles, Winton Marsalis, o el violoncelista Mstislava Rostropovich.

THE SOLDIERS OF MUSIC és sens dubte una de les sorpreses més gratificans d'aquesta edició del festival. Maysles fa un retrat sincer, emotiu, i absolutament apassionat d'un home que va viure la seva vida amb la mateixa passió que tocava el seu instrument. La cinta ens convida a un viatge en primera classe a la tornada del mestre Rostropovich, la seva dona, Gallina Vishnevskaya (gran soprano del Teatre Bolshoi), i la filla d'ambdos, a la Russia que van haver d'abandonar durant 16 anys per haver ajudat un amic seu amb problemes amb el govern, l'escriptor i premi nobel Alexandr Solzhenitsin.

El retrat d'Slava, i el retrobament amb els seus amics i veins, el tornar a trepitjar les diferents cases on va viure, les sales de concerts, els teatres mítics, els recons més íntims de Moscú i Sant Petersburg, i sobretot, la mirada i el somriure de l'home (més enllà del seu talent indiscutible) és simplement conmovedor.

Entre brindis amb gust a vodka, abraçades, i petons per triplicat (típicament russos), Slava y Galina en companyia de la seva filla Olga, ens deixen veure la cara més íntima de la seva vida, aquella que durant 16 anys ningú de nosaltres vam poder conèixer, mostrant-nos amb una generositat lluny de l'exhibicionisme, i molt aprop de la camaraderia, les seves ferides més o menys curades, el cicles tancats, les proves superades, i sobretot, i el més important, que no hi ha cap motiu que ens impedeixi continuar amb els nostres somnis, i que la música i les emocions tenen, encara avui, un poder inabastable que mou fronteres, somnis i vides.

Últim passi del film: Dissabte 1 - 18'30h ARIBAU CLUB 2
Compra d'entrades a la Plaça Universitat

OPERACIÓ OCAÑA!

2008-10-14T19:09:00.000+02:00

Va començar fa una any. La missió impossible amb nom de pel·lícula dels 70 que el jove galerista Pere Pedrals va engegar un any abans del 25è aniversari de la mort accidental del pintor, actor, poeta, i activista de la causa gay-lesbiana, José Pérez Ocaña, que se celebra actualment al corresponent barri del Raval, parteix d'una vella aparició mariana de l'artista, en plè extasi psicotrònic del també pintor i dibuixant, Nazario, tal i com va confessar en el mític programa de televisió "La Edad de Oro" (veieu el video, és tot un incunable).

La beatificació del descarat i exhibicionista artísta andalús, que va adoptar Barcelona per instaurar les primeres passes de les performances més revolucionaries i escandaloses dels 70 a la ciutat, a banda de crear el gruix més sòlid de la seva producció artística, no serà una tasca fàcil.

Mentrestant no s'arriba a l'objectiu final d'aquesta operació, la tossuderia i la convicció d'en Pere Pedrals, ha permès treure la pols de l'oblit a algunes de les obres més desconegudes d'Ocaña, com es pot veure en la recentment inaugurada galeria d'art La Rosa del Vietnam (carrer Peu de la Creu nº 21). Allà, no podreu veure gaire obra pictòrica, cap dels olis més valorats (en possessió de la familia), que esperen una ocasió més sonada per fer una retrospectiva potser com es mereix l'artista. D'altra banda, però, trobareu una bona part del llegat existent de les poques escultures fetes en paper maché que quedaven, peces en un estat certament atrotinat que el galerista pacient ha anat adquirint, a poc a poc, a través d'amics del personatge, com Ventura Pons (l'autor del mític documental "Ocaña, retrat intermitent"), Núria Costa, Nazario, i el pròpi company sentimental de l'autor de les figures.

Pels qui només us vau quedar amb la imatge més mediàtica del mite, teniu ara una possibilitat de descobrir l'artista naíf, l'alquimista plàstic del barri xino de Barcelona, que va ritualitzar el Pop Art i les seves arrels andaluses, barrejant pintura, escultura, cançó, i striptease en mig d'un imaginari de verges, beates, angels amb sexe, pintxos, i transvestits, que encara ara el continuen situant en la marginalització clavada en la creu d'aquells temps de repressió de l'Espanya dels anys 70. "Ocaña és una llegenda barcelonina que mereix entrar en els santuaris de l'art", diu en Pere apassionadament. De moment, el MACBA ha rebutjat el projecte de restaurar l'obra exposada a la galeria (els costaria al voltant d'uns 13.000€), i fer-ne un altar, com il faut, en el temple de l'art modern català.

Així, doncs, mentre tots els Popes giren l'esquena a l'artista, ara per ara, Ocaña continuarà relegat, com un fantasma en penitencia, en una mena de retir espiritual i tràgic, bagarejant i cantant aquelles coples de la Piquer pels carrers de l'antic barri xino, avui convertit en un Raval turístic i en expansió. Com a mínim, des d'ara, i fins el 15 de novembre, a la galeria La Rosa del Vietnam que ocupa una antiga vaqueria del carrer Peu de la Creu. Allà, tindreu la possibilitat de retrobar aquell Ocaña que Barcelona va perdre el 18 de setembre de 1983, víctima d'un accident pirotècnic que el va cremar sota el sol de paper maché que presideix la sala.

En Pere us explicarà algúns dels àngels i dimonis que van acompanyar l'artista, mentre el sentiu cantar de fons en un vídeo inedit filmat per en Jesús Garay, situat entre les dues verges favorites d'Ocaña (L'Assumpció i La Divina Pastora), a banda d'una col·lecció de dibuixos a tinta, llàpiç i aquarel·la tan divins com les figures religioses, la máscara pintada de "El Angel Azul", literal excrement de l'autor, i el sol i la lluna, que passejava en les mítiques processons, que d'una manera simbòlica il·luminen l'oblidada trajectoria artística d'aquest personatge des del 1977 al 1983.

Això, sense oblidar una de les perles, en aquest cas cinematogràfica, d'aquest homenatge a la llegenda de les Rambles. La projecció en vídeo del curtmetratge inèdit també, HASTA LOS ÁNGELES MUEREN EN EL SUPLICIÓ, que el cinesta francès Gerard Courant va rodar el febrer del 1979 davant la Porta de Brandenburg de Berlin, on la cara més mediàtica de l'artista, travestit d'andalusa amb vano i "peineta", reivindica en el seu estil més histriònic i combatiu la santificació d'una Marilyn Monroe de cartró.

Amb aquest mateix propòsit, el de beatificar l'Ocaña, Pere Pedrals ens convida a una cita imperdible pel pròxim 15 de novembre: la processó en el més pur estil Ocaña, amb les dues verges preferides de l'artista incloses, que voltarà pel Raval, i que té com a objectiu final coronar i beatificar la seva figura davant del MACBA, en un acte totalment simbòlic que alhora preten que la transgressió i la llibertat de l'artista deixi de viure al marge d'aquesta Barcelona víctima d'un alzheimer cultural que només lloa els seus creadors quan triomfen a fora.

Només per la Loca de l'Ocaña, val la pena visitar aquesta exposició i deixar que el seu retrat deixi de ser intermitent. Després, us recomano acabar el recorregut amb una copa al Bar London del carrer Nou de la Rambla, on l'artista va fer la seva primera exposició l'any 1973. Segur que ell s'apuntaria.

UN SECRET A RITME DE TANGO!

2008-10-14T18:31:00.000+02:00

És confidencial! És un secret! És un comunicat només pels nòmades curiosos i assedegats caminants del SONORA. En fí, i per tots aquells que sàpiguen guardar el "xivatasso" de poder tornar a ofegar en alcohol les sessions musicals del Bar El Pastís.

Els dimarts, especialment, quan en el minúscul escenari d'aquest estimat i cèlebre "antro" del carrer Santa Mònica nº 4 (per on han passat Marcelo Mastroiani, Georges Moustaki, Sting, Pina Bausch, Michael Nyman, Serrat, Ovidi Montllor, Sabina, i Sisa), silenciarà l'esperit de la gran Piaf, i de la "bête noir", Madame Juliette Grecó, amb la veu del tango barceloní, ELBA PICÓ, i el seu amic i acompanyant, el deliciós bandoneonista, Marcello Mercadante. Ja us he parlat alguna vegada, aquí mateix, de l'emoció que representa que l'Elba et canti una cançó ben bé a cau d'orella, esquinçant amargures de Cadícamo, Stamponi, o Piazzola. No hi ha dubte que el seu darrer disc CARÍCIAS DE MIMÍ, RECUERDOS DE MANON és una delicia, però res comparable amb la possibilitat de tornar-la veure vibrar en directe en aquest marc ideal per ella i pel tango, fins i tot en algún moment posant-se la pell de pantera per esquinçar "Nostalgias" alla Rinaldi, i deixar-se anar amb la generositat i la vitalitat de sempre.

Gracies Elba, i gràcies als que lluiten per poder escoltar la cultura SONORA de Barcelona en els pocs bars històrics que queden a la ciutat, com El Pastís.

Aquesta nit del dimarts, que espero, es continui repetint, si la guardia urbana no ho impedeix.

Ens veiem allà.

L'ART, UNA RELIGIÓ.

2008-10-10T17:17:00.000+02:00

Al llarg de la història de la humanitat, grecs, romans, àrabs i moltes cultures orientals han sucumbit al magnetisme irrefrenable de la bellesa, i de tota mena de sublimacions artístiques d’aquesta, de la manera més apassionada, i hedonista. De la mateixa manera, no cal aclarir que l’art ha tingut sempre una servitut a l’expressió religiosa per difondre i engrandir l’espiritualitat de les seves doctrines. Però és ben cert, m’atreviria a dir, que pocs han aconseguit aquest proposit amb la puresa i el magnetisme de la cerimònia Sufi dels giròvacs.

Dimecres passat vaig tenir la fortuna d’anar a una d’aquestes cerimònies, dins de la programació de l’Institut Europeu de la Mediterrània, que presentava aquesta inciativa amb el concert de la famosa DAMASC ENSEMBLE AL KINDI, una de les formacions més prestigioses de la música clàssica àrab, acompanyada de l’exhibició deliciosa de tres ballarins que emulen el ritual dels monjos dervixos.

A través dels poemes del gran mestre persa Yalal ad-Din, més conegut pel seu nom àrab, Muhamad Rumi (o amb el sobrenom de “Mavlana” que vol dir “Nostre Senyor”), vam constatar com aquest erudit de les lletres i la fe islàmica, va donar a la religió i cultura musulmana una noblesa i una estètica sublim. Rumi és el responsable que art, amor, i religió es convertissin en una mateixa cosa, i que la seva convicció hagi donat una llum a l’Islam que encara avui brilla, i per cert, molt lluny dels integrismes.

Els dervixos giròvacs de Damasc, i la seva dansa harmònica, equilibrada, i hipnòtica, exaltada per la música del DAMASC ENSEMBLE AL KINDI, i sobretot per la veu de l’himnoda Hamza Shakkur (acompanyat dels virtuosos, Mohamed Qadri Dalal –ud-, Ziad Qadri Amin –ney-, i Adel Shams El Din –riqq-), diuen que construeixen en les seves actuacions un pont per connectar el cel i la terra, algúns dirien que un pont entre els deus i els humans, però del que si que n’estic plenament segur és que desencadenen un veritable transit col·lectiu, que jo entenc d’una manera molt més profana com un tifó d’energia d’una intensitat que transformen l’auditori o el lloc on representen aquest ritual en l’autèntic “Paradís enyorat” del poeta Yalal ad-Din.

Experimentar respiracions, visualitzacions, fins i tot alteracions diverses que et reconeìxen com a persona sensible, no és tan fàcil de provocar en l’espectador del mercat musical actual, i menys amb l’allau d’ofertes que es mouen per a tot el món. Poc importa que els dansaires siris no siguin autèntics dervixos. De fet, cap dels grups de pretesos dervixos giròvags que es prodiguen pels escenaris occidentals són autèntics membres de l'orde instituït per Rumi. Proscrit a Turquia pel nefast Atatürk, aquesta confraria sufí ha sobreviscut en la clandestinitat o en centres com ara Damasc o Alep, però progressivament ha anat abandonant la pràctica de la dansa giròvaga. Han estat ballarins i músics professionals, els qui han tingut cura de preservar aquest llegat cultural excepcional. Tampoc no importa que l'Ensemble Al-Kindi es permeti certes llicències musicals.

Emparat en l'estructura de wasla o suite de peces de la

música clàssica siriana, el grup dirigit per Julien Jalal-od-din Weiss va enllaçant himnes de procedència molt diversa en una amalgama melòdica i espiritual sovint un xic inerta. De fet, en cap cas el seu concert pretén ser una reproducció del ritual del samà, el «concert espiritual» on s'executa la dansa autèntica dels giròvags. Malgrat tots els artificis, els intèrprets aconsegueixen per moments esdevenir autèntics transmissors de la bellesa i la gràcia del ritual de Rumi. I així fan justícia al gest dels ballarins, el palmell de la mà dreta cap amunt, el de la mà esquerra cap avall: «Del Cel rebem, a la Terra donem, no ens quedem res per nosaltres.»

Em sap greu parlar d’aquest espectacle un cop ja no es pot veure. Tanmateix, no em volia perdre l’oportunitat de tornar a omplir el blog de bones experiències després d’un parell de mesos de silenci forçat. Ha estat una manera inmillorable de recuperar l’energía SONORA, mai millor dit, d’aquesta pàgina, i una invitació imperdible perquè la propera vegada que la DAMASC ENSEMBLE AL KINDI vingui a Girona o a Barcelona, no us la perdeu.

És clar que si parlem d’invitacions, res millor que acabar aquest escrit amb les paraules que el mateix Yalal ad-Din deia en un dels seus poemes:

“Vina, vina, sigui qui siguis, vina!
Infidel, religiós o pagà, poc importa.
La nostra caravana no és la de la desil·lusió!
La nostra caravana és la de l’esperança!
Vina encara que hagis trencat mil vegades les teves promeses!
Vina, malgrat tot, vina!

TRAORÉ ENTRA DINS L'ÀNIMA DE MALI

2008-06-14T01:12:00.000+02:00

ROIKA TRAORÉ no és una cantant tradicional africana però la eva música procedeix del més profund del continent. L'instrument en el que basa les seves composicions és la mítica guitarra gretsch, bàsica en el Rockabilly dels anys 50 i 60, una guitarra que Chet Atkins i George Harrison varen enlairar fins l'Olímp del rock, però que a les seves cançons sona amb una meravellosa afinació d'un instrument tradiconal africà com un balafón o un ngoni.

I és aquesta fusió, precisament, la que permet a l'artista de Mali donar una impressió universal a la seva expressió artística.

La portada del seu nou disc, el quart LP de la seva carrera, el treball denominat "Tchamantché", augura aquest misteri que amaga. Una Rokia de perfil i entre ombres ens invita a realitzar un petit esforç absolutament necessari per descobrir aquesta joia.

Phil Brown l'expert productor i antic enginyer d'Island Records (Talk Talk, China Crisis, Robert Plant, Faithless) condueix la gravació. La veu de vellut de l'artista malinesa xiuxiueja a l'oíde amb una delicadesa que feia anys que no sentia, les lletres en el seu idioma, el bambara matern.

Els musics amb instruments occidentals - no perdre's per res del món el sò de l'arpa del tema anomenat "Kounandi"- i els africans -el ngnis, i el balafón- apleguen els dos mons sota la sàvia direcció del fidel guitarrista Sibiri Koné.

Tot plegat ben barrejat, i no saccejat - com deia Bond-, que dona com a resultat un cocktail excel·lent, i un dels millors discos del 2008.

UN NIT A BROADWAY: LIZ CALLAWAY A BARCELONA

2008-05-04T21:20:00.000+02:00

Ja ho diuen els Antonia Font, "Shangai no és Pekín", i és evident que Barcelona tampoc te res a veure amb el Nova York del carrer 42, del districte teatral de Broadway, ni dels diners, ni dels professionals que han edificat una industria del parc temàtic teatral dels musicals a la ciutat bressol d'aquest gènere.

La temporada 2007-2008 que està a punt d'expirar, no ha estat ni molt menys tant catalèptica com la dels darrers anys després del boom dels 90. Enguany el musical a Barcelona ha renascut com una au fènix a cop de talonari gracies a productores com l'holandesa Stage Entertaintment (Cabaret i Mama Mia!), Filmax, Notro Films i Stromboli Entertainment (Grease), La Cubana (Cómeme el Coco Negro), i Dagoll Dagom (Boscos Endins). El problema és que aquesta au ha arribat contaminada d'una mena de grip aviar importada que pateix els símptomes d'una megalomanía escènica galopant (sovint mal resolta), d'una lleugeresa de contingut (fruit de la frivolitat dels productors que fins i tot adulteren els llibrets més intel·lectuals suposadament per acontentar un públic amb poca cultura de musicals), i la precarietat dels seus protagonistes, sovint interprets i cantants mediatics més que actors d'una peça. Amb aquest quadre clínic es fa dificil pagar entre 40 i 60€ per veure un musical i sortir satisfet, sinó és que l'únic musical que has vist a la teva vida fossin aquells de la Marisol, en Raphael, o les bessones Pili i Mili.

On han quedat aquelles produccions catalanes correctíssimes de Sweeney Todd, A Little Night Music, Merrily We Roll Along, Marry Me a Little, o Company, per anomenar el mestre Sondheim que tant de bò ha escrit per consolidar el drama musical contemporani. Històries d'un gran nivell dramàtic, i interpretatiu que ens van oferir la possibilitat de creure que això també podia ser una mena de Broadway, una gran carrossa d'or que al final s'ha acabat convertint en carbassa.

Malauradament, els aficionats més exigents amb aquest gènere, tots aquells que un cop a l'any paguem un billet a Londres i Nova York, i ens gastem una part d'una paga extra en 5 o 6 entrades de bon teatre musical, no tenim cap altra solució que continuar exprement els nostres estalvis per mantenir aquesta adicció. La veritat és que perdonant Cabaret, i Cómeme el Coco Negro, la resta de propostes d'aquesta temporada mai no haurien arribat als carrers de Broadway, perquè els critics les haurien destrossat molt abans que puguessin aixecar el teló a l'Off-Broadway. Malgrat la gràcia i les taules de les tres protagonistes de Mama Mia! el repartiment masculí no té per on agafar-lo. De la mateixa manera, Boscos Endins, és tot un error de casting amb potes, gairebé més grans que les del gegant del conte (fora de quatre actrius de repartiment). I prefereixo obviar comentaris de la versió "Al salir de clase" de Grease.

El panorama teatral-musical d'aquesta temporada no es pot aguantar, ni tan sols, si les produccions venen franquiciades. On són tots els bons actors de teatre musical que han anat desfilant pels escenaris catalans? On són Carme Sansa, Vicki Penya, Joan Crossas, Isabel Soriano, Muntsa Rius, Teresa Vallicrosa, Dani Ànglès, fins i tot Àngels Gonyalons...? només per citar-ne uns quants. On són els professionals que han estat substituits per cares televisives, i veus impecables que no transmeten una sola emoció? On és l'ètica del teatre suplantada pel cartró pedra de la comèdia barata? On és el teatre musical? Aquí, queda clar que no!

Aquí hi ha una mena de sucedani, alguna cosa pròxima o relacionada amb el parc temàtic del teatre d'entreteniment per turistes, i un públic que va al teatre 2 ó 3 cops a l'any. Els altres, només ens queden algunes rareses sovint poc publicitades i de curta durada com la Crònica sentimental d'Espanya d'en Xavier Albertí, o la revista Sondheim que va inaugurar el Teatre Gaudí, o in extremis els concerts del foyer del Liceu (3 per temporada i encara gràcies, sinó és que la diva de torn s'enfada com és el cas de la Faith Prince que al final va cancelar el seu recital).

Per sort, però, l'oasi del foyer del Liceu és sovint tant gratificant que et fa oblidar el mal estat del musical al nostre país. L'últim referent d'aquest fenòmen va ser el pas de LIZ CALLAWAY per Barcelona, l'actriu de 47 anys nascuda a Chicago que va regalar al públic català un dels millors recitals dedicats a Sondheim que hem vist mai a casa nostra.

La protagonista de musicals tant emblemàtics com Marrily we Roll Along, No Way to Treat a Lady, Baby, Miss Saigon, i Cats, va fer un show a mida del públic català, amb un esforç per arribar, comunicar, i transmetre l'essència de l'univers Sondheim fins ara sense precedents. La senzilla, però entregada cantant va fer un repàs d'alguns dels clàssics del mestre del musical modern del segle XX, des de la proximitat de les seves vivencies a Broadway, amb sentit de l'humor i tonelades d'amor pel gènere i per aquest geni contemporani de 78 anys (i segons diuen amb no gaire bona salut).

La vetllada del diumenge 27 d'abril va resultar eficaç i milimetradament impecable en una primera part on l'actriu va recordar delicatessens com "I Remember/Take Me to the World" del film Evening Primrose, "Not a Day Goes By" de Merrily We Roll Along, o "Another Hundred People" (dedicada aquest cop a Les Rambles), i "Barcelona" de Company

Tanmateix, a la segona part, Liz Callaway, i Alex Rybeck (al piano) van atacar directament la fibra sensible del fan de Sondheim amb algunes interpretacions memorables (sense arribar a ser virtuoses, però dignes de ser gravades directament al cor després d'una execució sensible i extremadament ben mesurada). El talent de Liz Callaway està fora de tot excés i histrionisme. La seva veu delicada va regalar-nos un "There Won't Be Trumpets" i "Anyone Can Whistle" (del musical homònim) irrepetibles, la cançó exquisida "Children Will Listen" d'Into the Woods (a la que m'hauria agradat poder enviar-li a la Mone perquè en prengués nota i pogués corregir la seva interpretació anestesiada del Victòria), dos clàssics com "Losing my Mind" de Follies, "Send in The Clowns" d'A Little Night Music, i "Being Alive" de Company, i la sorpresa "epatant", mostra de la generositat de la senyora i del mateix Sondheim (que li va regalar el llibret en català de Sweeney Todd per aquest concert), que li va permetre oferir-nos la versió catalana de "Not While I'm Around" ("Res no haurà de temer") de Sweeney Todd.

D'aquesta manera tant professional Liz Callaway va arribar al cor del públic català. Una lliçó de com es fan les coses ben fetes damunt un escenari. Amb una veu indiscutible, i sobretot un nivell d'interpretació excel·lent, perquè cal que ningú oblidi (ni els propis professionals) que el musical és TEATRE MUSICAL, i s'ha d'interpretar, per emocionar. Perquè el teatre són emocions, i sense emoció no existeix el teatre.

Gracies Mdme. Callaway per emocionar. Gracies al Liceu per continuar amb les "Sessions Golfes" del foyer, i gracies per fer-nos veure aquesta mena de miratge d'oasi en el desert del teatre musical a Barcelona, que m'agradaria pensar que algún dia tornarà a donar l'esplendor que mereix una avinguda tant emblemàtic com el Paral·lel.

S'abaixa el teló. Aplaudiments o no. Es torna a pujar. Salutacions i s'ha acabat la funció.

WHATEVER LOLA WANTS

2008-05-01T21:57:00.000+02:00

WHATEVER LOLA WANTS, LOLA GETS deia una vella cançó del musical Damn Yankees d'en Richard Adler i en Jerry Ross del 1955. Hi és que al llarg de la història el nom de Lola sempre ha estat lligat a feminitats temperamentals, apassionades, lliberals, i auto-determinades. Lola sempre ha estat un personatge molt singular dins i fora de la realitat. Personatges de cine, teatre, i literatura, o bé figures de carn i os de l'univers artístic més airat, frívol, i luxuriós han contribuit al mite del lolísme.

Des de la "Lolita" d'en Vladimir Nabokov, la lolitis ha crescut, madurat, i transmutat en tota mena de dones lleugeres, provocadores, i contundentment intenses en tots aspectes. Marlene Dietrich la va inmoratlitzar al cabaret tronat de "L'Àngel Blau", Gwen Verdon la va transformar en una libidinosa asistent del diable a "Damn Yankees", Pietro Mascagni la va convertir en l'esposa fatal i lírica de l'òpera "Cavalleria Rusticiana", Jacques Demy la va convertir també en objecte d'un dels seus musicals més desconeguts, Tom Tykwer la va fer desesperar pels carrers de Berlin a "Lola corre Lola", i darrera d'ella continuen corrent centenars de Loles totes elles inoblidables, des de l'actriu de caràcter Lola Herrera, el fenòmen afro-eròtic dels 60 Lola Falana, la mexicana Lola Montes, la colorista Lola Anglada (des de les trinxeres del dibuix infantil), la Lola dels Kinks, o la més gran de totes les Loles, la Faraona, l'eterna LOLA FLORES.

I és que aquests dies he estat remenant part material sensible i sonor de la meva discoteca per ampliar l'stock de discos de vinil digitalitzats a l'ordinador per continuar preservant la memoria d'alguns dels tresors desconeguts de l'era del plastic. I entre llom i llom de discos plens de pols va sorgir un antic LP de la Lola d'Espanya, aquella senyora "artista" fins la medúl·la com en deien abans, huracà nascut a Jerez de la Frontera, que va esvalotar un país plè de rigidesa a cop de "bata de cola" per no desentonar amb l'època, però fent saltar pels aires tots els conceptes tradicionals de la folklórica a l'ús. Consumidora de drogues, i alcohols diversos, d'homes que fagocitava com la lleona que era, d'alguna dona fins i tot diuen les males llengües, de muntanyes de luxes que després no declarava a hisenda, i de tot l'amor que despertava a la seva pròpia familia, i als molts seguidors que disfrutaven d'ella damunt l'escenari, en una barra del bar Los Juaneles de Barcelona compartint un whisky, o passejant per Gràcia on encara ressona alguna d'aquelles "juergas flamencas" familiars engegades a cop de rumba en un terrat ple de cadires, guitarres i molt de duende.

El duende de la mateixa Lola Flores que va travessar el llindar dels 60 amb el Pop posat de "peineta", i es va atrevir a rapejar a ritme de tanguillo quan ni tan sols havien nascut els primers raperos més enllà de Harlem. Aquella Lola Flores que somniava ser una Anna Magnani del cinema espanyol, alhora que anys més tard aspiarava fins i tot a fer un duet amb Tina Turner.

Una Lola Flores moderna des del primer dia que va trepitjar la terra, i que malgrat tot el que se li pugui retreure professionalment i personalment (que no seria poc), encara avui té moments impagables com aquell "Tu lo que quieres es que me coma el tigre" rodat a l'aeroport de Barcelona pel film "El Taxi de los Conflictos", o el recentment incorporat al You Tube "Como me las maravillaria yo" del film "Casa Flora", una joia al més pur estil Bob Fosse passat per la industria castissa madrilenya dels 60. Tota una perla del cinema musical espanyol que val la pena revisar, sobretot després que aquesta setmana la seva filla Rosario hagi estrenat un disc nou on ha inclós una versió força mediocre de la cançó que va inmortalitzar la seva mare.

I és que si totes les Loles tenen quelcom d'irrepetible, la Flores sempre ha anat més enllà. Una Lola darrera l'altra fins arribar a la fenomenal Lola Flores. Una Lola que us convido a recordar sense cap més sentit ni raó que la de pensar que va ballar, cantar, interpretar, i viure lliure, i que molt em temo que li hauria agradat que algú li hagués escrit una versió rumbejada d'aquell standard americà titolat WHATEVER LOLA WANTS.

els hauria agradat cantar aquella meravella

SOPAR DE SANT JORDI AL TELLIRIUM

2008-04-11T00:16:00.000+02:00

Una princesa va ser entregada al Drac com a sacrifici per salvar la ciutat.
El Drac, que sentia la primavera més que ningú, li va pujar el "foc" al cap, i es va enamorar de la princesa, fins que va arribar Sant Jordi, molt ell, per salvar-la de la "bèstia".
El Drac va fer de drac, i Sant Jordi va treure l'espasa com a demostració de poder fàctic, i va aniquil·lar el pobre animaló. Després, l'heroi va continuar el seu camí de proeses, i desafiaments, va tornar la princesa al castell i va seguir el seu destí sense ella.

Sempre tan alegres els catalans. Celebrant desgracies. Tanmateix, ningú ens pot dir que som poc realistes. De fet, aquesta llegenda se sembla molt a la puta realitat. Vaja, com la vida mateixa!

L'heroi sempre t'acaba deixant plantat!

O és que Sant Jordi també perdia una mica d'oli?

Sigui quina sigui la vostra inclinació cap als herois com Sant Jordi, jo prefereixo pensar que tots tenim una part de drac, de princesa i del pròpi Sant Jordi. Tots estimem i perdem alguna vegada. Tots tenim un destí a seguir, i tots perseguim fites i objectius draconians. I sobretot, tots tenim la necessitat de sentir-nos ESTIMATS.

És per totes aquestes raons que en Fabio Azevedo (Drac, princesa i heroi a la vegada) ha decidit muntar aquest sopar de Sant Jordi, abans del colapse del dia clau. D'aquesta manera el pròxim dia 20 d'Abril us proposa reunir-nos al Restaurant Tellirium per disfrutar d'un sopar-espectacle amb tot l'AMOR del trio de la llegenda. Una desgustació del millors productes de la cuina del Restaurant Tellirium amanida per la proposta inspirada d'en Fabio i el seu equip artístic (Dansa/teatre, música en viu, lecturas dramatizadas de poesia, regals sorpresa, sessió musical del DJ Salvà, etc...) SEMPRE HI HA BONES RAONS PER CELEBRAR ALGUNA COSA! I AMB AMOR ENCARA MÉS.

Sopar Temàtic Sant Jordi – 20.04.2008 - 20:00h

TELIRIUM RESTAURANT – (AV DIAGONAL 652 al costat de l'UP & DOWN)

SOLICITEU INFORMACIÓ (Menú, Programa Artístic i preus)
Telèfon 634 666 068 ó fernandesdeazevedo@gmail.com

ELBA PICÓ... O EL TANGO FET A MIDA DE LA VIDA

2008-03-31T08:58:00.000+02:00

Hi ha dies, hi ha anys, i fins i tot hi ha èpoques on les casualitats et busquen, et troben, i encara més acaben canviant el rumb de la teva vida d'una manera tant "arrebatada" (m'agrada aquesta paraula, té una vitalitat salvatge, amb un grau d'intensitat superior a qualsevol altra) com ara el tango.

El tango es balla, es canta, i viu amb intensitat a Barcelona des de fa molts anys. Gairebé fa més d'un segle que el mestre Enrique Cadicamo va batejar Barcelona com "la tercera capital del Tango" (després de Buenos Aires i París), aquella Barcelona adorablement canalla, aquella Barcelona bruta i "arravalera" (adjectiu ideal en termes milonguers), on es podia fer una ruta de bars plens de greix, literatura, i idees progressistes. Bars avui gairebé extingits pel foc de l'especulació urbanística, i per la febre crematística d'un ajuntament acostumat a servir "gat per llebre" en aquesta mena de restaurant temàtic en que ha convertit la ciutat de les delicies en "La millor botiga del món".

Quin horror! Quina llàstima! Tanquen sales emblemàtiques com La Paloma!, cau l'Arnau, mentre vivim la promesa de tornar a aixecar un El Molino vestit no de plomes, i lluentons, sinó de nova arquitectura assèptica (lluny de la veritable essència del món del teatre, del cabaret, de les varietats d'aquella Barcelona mítica). Cauen emblemàtics bars com El Pastís amb l'excusa o la sentència de males insonoritzacions, i queixes de guiris insensibles a poca cosa més que al top manta de bosses de marca, cinturons, i ulleres de merda. Cada vegada queden menys icones d'aquella ciutat extingida. Una ciutat, torno a dir, assèptica, sense res que incomodi, sense ocells a les Rambles, sense estatues (que no siguin les permeses), sense pobres, sense espontanietat, sense vida real, sense passió. Una ciutat adormida pel consum, que a més a més perd escenaris on poder tocar música, recitar poesia, o cantar tangos.

És per això que m'agradaria trobar alguns amics al bar Pastís, el proper dimarts dia 1 d'abril, o el 8 del mateix mes, per fer una mica d'homeantge a aquestes parets plenes de fotos de la Piaf, amb la patina dels anys de pols i greix, i fum que han convertit aquest lloc decadent, en una de les joies etíliques de les nits d'aquella Barcelona mitificada. Allà estarà l'Ángel, el seu propietari malcarat, i poc respectuós fins i tot amb els artistes que hi col·laboren, però un apassionat de la nit, de la vida, i de la música que t'atrapa en la distacia curta.

Allà hi serà també una de les amigues habituals d'aquest petit temple del tango, l'ELBA PICÓ (http://www.elbapico.com/), la veu d'aquest gènere a Barcelona, la veu i el sentiment d'una argentina enamorada del Raval i de la vida que transmetrà les passions desencadenades en el seu darrer treball discogràfic titolat CARICIAS DE MIMÍ, RECUERDOS DE MANON i que és simplement deliciós, sentit, viu, real, i tendre com tendre és la nostalgia ben entesa de la cantant, que vaig tenir la sort de conèixer gracies a una bona amiga, que entre les dues em van obrir les portes del seu amor, per ballar, per ballar la vida amb un somriure càlid, amb la companyia d'un te, i molta passió per la música. La música que els mals espanta, i que si te forma de tango, el sents en directe al Bar Pastís i te'l propina la veu fràgil i emotiva d'Elba, que resulta complement perfecte d'un bandoneó, t'adonaràs que hi ha moments en que la vida és un vestit fet a la teva mida.

A la mida dels teus amors, dels teus desitjos, dels teus riures i de les teves llàgrimes que els amics han abraçat. M'agrada saber que hi ha coses fetes a mida encara. Jo, avui em quedo amb la cita al bar Pastís, amb la pols d'un retrat de la Piaf fantasmagòric, i la veu, la música i la paraula d'Elba Picó. No hi falteu. Dimarts, al nº 4 del Carrer Santa Mònica, al final de les Rambles, en plè cor de l'antic "Barri Xino". Allà estarem vestits de negre i vermell per fer-te una nit a mida.

RAVELLO, UN POBLE AMAGAT AL NÚVOLS QUE SONEN A MARIO BIONDI

2008-03-09T12:01:00.000+01:00

Fa encara no un any. No recordo exactament el dia, però segur que acabavem d'encetar un juliol del 2007 extranyament no gens calurós al sud d'Italia. Veniem de passar uns dies a Nàpols, i de fugiem de la marabunta de Capri. A la Costa Amalfitana vam trobar un d'aquells recons de món on voldries retirar-te per un període més llarg que unes simples vacances. De Sorrento a Positano, passant per Amalfi, o Cetara se'ns va fer francament dificil decidir quin lloc era més acollidor i agradable per estar uns dies. I jo d'entrada hauria dit Positano, per la seva ubicació marítima escandalosament bona, i la seva pintoresca i colorísta disposició urbanística i arquitectònica, sinó fós perquè vaig perdre una tarda en un bus per arribar a dalt de tot d'aquell extrem de la provincia de la Campania anomenat Ravello.

No hi ha gaire gent jove que li soni aquest nom, fora d'Italia. Sobretot perquè Ravello està penjat d'una muntanya, dalt de tot d'una carretera de corves que talla l'alè, i que uneix aquesta vila amb la platja i el poble d'Amalfi sense més divertiment que el de viure sobre els núvols. El lloc és simplement deliciós, elegant, i prou calmat com per haver cridat l'atenció de Richard Wagner (on diuen va acabar el tercer acte del Parsifal), l'actriu Greta Garbo, Gore Vidal ó Virgina Wolf al llarg de la seva història, a més d'acollir un festival musical en plè estiu que te lloc a la famosa Vila Rufolo (per on van passar totes aquestes inspirades criatures), i on vaig tenir el plaer de descobrir MARIO BIONDI AND THE HIGH FIVE QUINTET.

El lloc és privilegiat. L'escenari està disposat de manera que el públic disfruta de l'actuació de l'artista o l'orquestra de torn amb una postal viva de la Costa Amalfitana. Realment, mai no hauria imaginat un enclau més exquisit per disfrutar d'un bon concert. Segur que no és el millor auditori del món, però provablement és un dels més bucòlics i bells del planeta.

La sorpresa, però, no va venir sola. MARIO BIONDI, l'estrella del nu-jazz italià, aleshores totalment desconeguda per nosaltres, va ser el responsable que ens fixessim en aquell lloc. La seva veu, una de les més sòlides i belles del panoràma jazzístic internacional ens va fer girar el cap en direcció aquella vila tant inoblidable com ell mateix.

Va ser el moment màgic d'un enamorament doble: el del romanticisme de Ravello, i de la música d'en MARIO BIONDI, que per cert, no te res a veure amb el poeta milanès, ni amb el pianista de clàssica. Dies després, lluny dels núvols de Ravello, vaig comprar el seu primer disc de llarga durada, titolat HANDFUL OF SOUL, i vaig averiguar més coses d'aquest crooner amb vocació de Barry White, i de convertir-se en una mena de rei del Lo-Fi.

MARIO BIONDI té 37 anys, va nèixer a Catania, fill d'un cantant popular sicilià. Fa tot just 4 anys que va començar a rodar pels escenaris de tot Italia amb un EP deliciós del que en queda aquest video-clip anomenat THIS IS WHAT YOU ARE, i tot i que diriem que no és cap revelació estilística, ni cap revolució dins del món del jazz, s’ha de dir que la seva veu de timbre privilegiat, amb un color que sedueix d’immediat, i amb una textura dolça i melòdica però lleugerament trencada, ens ofereix una combinació que posa els pels i el que calgui de punta.

MARIO BIONDI és pur hedonisme sonor. És tot un carmel per l’oíde que de veritat val la pena escoltar, ni que sigui en el disc en directe que va editar el nadal del 2007, titolat I LOVE YOU MORE LIVE, per reviure un moment tant màgic com el d'aquella tarda damunt els núvols.

VIATGE AL PARADIS DE RAZ OHARA AND THE ODD ORCHESTRA

2008-02-25T23:44:00.000+01:00

Fa fred a Berlin. Fora plou el que no plou aquí, però molt suament, com sembla que tot transcorre en aquesta ciutat. Tanmateix, un bon vi no es prou per escalfar l'ambient dels espais exageradament amplis dels locals i els pisos de la ciutat. El DOWNTEMPO fa la resta. Aquest gènere tant acceptat i produït a la capital de la música electrònica té uns nous ídols.

RAZ O'HARA AND THE ODD ORCHESTRA són el duet ben ambigu i peculiar format per la veu d'en Raz O'Hara (aka Patrick Rasmunssen), i el seu col·lega Oliver Doerell que van començar a experimentar amb l'electrònica més dolça des del 2002, per acabar editant el seu primer àlbum aquest gener.

Els que només coneixessin en Raz, per la seva etapa més dance, posant la veu a temes dels Apparat Band, o en el període on feia d'animador de discoteca, es quedaràn de pedra quan escoltin aquest treball al capdavant de The Odd Orchestra. El sò fragil, oníric, i delicat que recorda un una mica els Mercury Rev (però molt més elaborat), recorda el passat més inmediat del seu líder quan als 90 va arribar a la ciutat i va viure molt de temps sobre un club de jazz, on va començar a fer els primers passos dins de la cançó que ha acabat posant l'artista en una trajectoria més avantguardista, en un estil realment elegant i ideal per posar colors al gris hivernal d'una ciutat gris com Berlin.

S'ha de dir que Raz O'Hara te una de les veus més agradables i personals del pop actual, i a més a més, un talent inegable per barrejar-la amb les bases electròniques, i les notes i textures acústiques que fan que el que fa ja molt de temps que està inventat soni com un gran descobriment. Descobriu, doncs, la tendresa virtual a través dels ritmes elegants, i les seccions cordes divines de RAZ O'HARA AND THE ODD ORCHESTRA. Val la pena.

SERGE EST VENÚ POUR TE DIRE QUE ELLE SE'N VA

2008-02-23T12:13:00.000+01:00

Es provable que dijous passat (21 febrer 2008) passi a la història com el dia que Jane Birkin va actuar per darrera vegada a Barcelona. Moltes dives del pop internacional han fet servir aquesta estrategia comercial per omplir auditoris a petar en repetides vegades. Però, segons diuen els mitjans de comunicació a França i Anglaterra es veritat que aquesta gira de l'artista és la darrera.

És una llàstima, perquè sembla que aquest any el Festival del Mil·leni hagi estat el Festival dels comiats. Adéu a la Grecó, a la Makeba, i ara a una Jane Birkin de 61 anys esplèndits. Malgrat tot, ella és la més jove de les tres dames, i és sens dubte també la que més ha triomfat en la seva estada al Palau de la música, suposo que gracies a moltes coses; la seva bona forma artística, i la seva sensualitat eterna fan molt. Però la simpatia i l'empatia amb el públic, el dinamisme, la generositat, i l'informalitat que fa que l'auditori se senti privilegiat d'haver assistit a una mena de recital com si fos només per amics també va tenir molt a veure. Però el secret dels magnífics recitals de la Birkin no hi ha dubte que rau en la sinceritat d'aquesta cantant que tot i que es va començar a prendre seriosament la seva carrera musical quan ja no era una nena precisament, i més concretament, després de trencar amb Gainsbourg, la veritat és que s'ha fet gran en l'aspecte més espiritual, i per tant en el més complert com a persona i com artista.
El Palau és un lloc on sovint hi baixen les musses, i els fantasmes d'aquells que algún dia van ser inspirats i avui inspiren molts altres. I la vetllada del dijous va ser realment màgica, perquè quan molts de nosaltres pensavem que anavem a veure un recital de les cançons del darrer disc (Fiction) de l'artista, Birkin ens va sorprende amb la visita inesperada del fantasma del seu ex-marit, el famós poeta, cantant, actor i director de cinema: Lucien, Serge (Gainsbourg), o Gainsbarre. I és que l'autor de la majoria de les cançons que Birkin ens va dedicar va ser present com a testimoni de totes les seves etapes (igual com Picasso que passava del blau, al rosa, o al negre). La nit va prendre l'intensitat de les obres del mestre de la cançó francesa moderna, del responsable d'una evolució literaria dins el pop i el rock dels nostres veins, en fí, del genial autor (amb aquelles lletres intraduibles a cap idioma que sempre gaudeixen de tres sentits a la vegada) de grans poemes cantants com Balade de Johnny & Jane, Di Doo Dah, Baby Lou, Quoi, L'anamour, Con c'est con ces consequences, Des ils et des elles, i les inoblidables Manon, i L'equaboniste que Birkin va aprofitar per fer dos bisos.

Lluny de fer un recital exclusivament Gainsbourg, Birkin també va repassar el seu darrer treball, i alguns dels millors moments de la seva carrera discogràfica més recent. Així, i molt ben acompanyada pel seu equip (el trio de músics multidisciplinars encapsalats pel jove Jean-Christophe Thiefine, i fins i tot el seu tècnic de sò que es va marcar el divertit duet "Je m'apelle Jane" amb ella), va oferir-nos algunes de les perles del disc de "Rendez-vous", com ara el clàssic d'Alain Chamfort "T'as pas le droit d'avoir moins mal que moi", "The Simple History", "Canary Canary", o l'excèntrica versió d"O Leonzinho" (llegida més aviat malament amb transcripció fonètica del portuguès) que segons va confesar la cantant, Caetano Veloso es va pensar que l'interpretava en japonès de tant malament com ho feia, i ho continua fent amb una complicitat amb el públic digna de la seva proximitat que l'ha fet famosa.

I és que Birkin, a banda d'aquella veu fràgil i sensual alhora que ha marcat anys i generacions de cantants sense veu a França, és per damunt de tot un somriure deliciós que es capaç d'il·luminar fins i tot un dia tan fosc com el que jo tenia aquella nit. Una nit que es va transformar gracies a la màgia de Birkin i Gainsbourg que com deia aquella cançó, va venir per dir-nos que ella, la Birkin se'n va.

Aurevoir Birkin. Em va encantar descobrir-te als 80 amb aquell novio francès que més d'un ha tingut alguna vegada i amb el que vam aprendre tantes coses, i m'ha encantat tornar-te a disfrutar al cap dels anys amb una intensitat que ja dic ara que m'encarrego per quan arribi als 61. Gracies Eric. Sense tú aleshores, aquesta nit amb Jane Birkin mai no hauria sigut el mateix.

UNA MALETA A BERLIN PER A LA KNEF

2008-02-17T23:23:00.000+01:00

El dia 1 de febrer va fer 6 anys de la mort de la desconeguda Hildegard Frieda Albertine Knef, la popular actriu, cantant, i enterteiner alemana més coneguda com HILDEGARDE KNEF. L'icona de l'star-system berlinès dels anys 60 i 70, mai no va brillar amb la intensitat de la seva amiga i compatriota Marlene Dietrich, que molta gent diu que es va encarregar fermament de mantenir-la lluny del seu radi d'acció internacional, perquè no li fés ombra.

Alguna cosa del cert hi deu haver en aquesta llegenda negra, perquè malgrat el talent indiscutible de la Knef, i la peculiar manera de cantar, molt semblant per cert a les arrossegades i greus interpretacions de la diva de Hollywood, aquesta gran dama de la chansonette berlinesa mai no va trascendir gaire lluny de les fronteres del seu país natal.

Aquesta veu càlida, seductora, i alhora aspre que cantava a betzegades, això sí, sempre acompanyada pels magnífics i amables arranjaments d'en Bert Kaempfert (un dels cracks de l'easy listening europeu, i un dels primers productors que va fusionar el jazz i el pop als 60) em recorda els millors anys de la Dietrich passejant pels escenaris d'arreu del món el seu abric blanc de plomes de cigne, i un repertori de clàssics del jazz americà i de la cançó alemana, i francesa (herència de la Segona Guerra Mundial) amb el particular sò light californià de Mr. Burt Bacharach (un dels molts companys sentimentals que van passar per la vida i pel llit de la diva).

La discografia però d'aquesta època professional de la Marlene no va ser precisament prolífica, i fora dels enregistraments d'estudi i en directe d'aquest repertori (del que no fa pas gaire s'ha editat una versió en DVD realment fascinant), els adoradors d'aquest estil únic s'havien de conformar amb el poc i exquisit del llegat del que es disposa. Gays, lesbianes, transexuals, i transvestits han venerat aquests concerts amb la devoció d'una Santa una mica puta, que ja és això, perquè per ser puta s'ha de ser una mica santa, i viceversa.

En fí, la qüestió és que la meva recent estada a Berlin, em va servir no només per descobrir la ciutat del fred i dels grans monuments arquitectonics, sinó per ensopegar amb la maleta d'aquella cançó ("Ich had noch einen Koffer in Berlin") que s'havia perdut en una consigna d'una estació de tren, i que també duia el nom d'una de les millors interprets que l'han cantada, aquesta encara desconeguda HILDEGARD KNEF que jo us recomano redescobrir a través d'iTunes, o d'internet, amb les delicioses gravacions de temes del gran Cole Porter (Love for Sale, I get a kick out of you, In the still of the night, l'increíble My Heart Belongs to Daddy, o l'original Broadway Cast de "Silk Stockings" amb la que va intentar fer les ameriques sense gaire èxit).

Fos o no Marlene Dietrich la responsable d'aquesta vida a l'ombra, la Knef que Ella Fitzgerald va definir com "la millor cantant sense veu" de la història mereix el seu moment de glòria al SONORA, i la vostra curiositat. Ara la maleta és a les vostres mans. Voleu conèixer que hi ha dins? Potser us diu alguna cosa la magnífica pamela negra de FEDORA, tot un tresor del cinema crepuscular d'en Billy Wilder. Eine Juwel: Die Knef

ATENCIÓ ALS SONORITES AMB GANES D'ESCRIURE

2008-02-07T21:00:00.000+01:00

Acabo de revisar la configuració perquè tothom que vulgui pugui entrar al blog i escriure el que li roti. Ara ja no teniu més excuses. A veure si us hi poseu una mica, i participeu, sinó al final SONORA potser si que serà un desert. Vinga! que ja sé que tothom va de bòlit. Però SONORA també vol que arribin recomenacions potents de fora del seu territori. Ok? Us espero!!!

SOBRE BERLIN, EL CEL AMB "C" DE CICERO

2008-02-06T22:36:00.000+01:00

S'han acabat els 15 dies de llibertat condicional. Berlin s'ha quedat a Berlin i nosaltres a Barcelona. Enrera hem deixat 4 dies de clima frudesa i una ruta inacabable per les avingudes descomunals d'aquesta ciutat descomunal, museu d'arquitectura vivent, i una veritable prova per a tots aquells ossets que prefereixen hivernar a viure l'hivern ben desperts. Ara, però, després de desfer maletes, posar en ordre les fotos en gris i negre que he fet, i escoltar el munt de discos que he comprat a la mega-botiga rotllo Fnac de Friedrichstrasse, prop del Check Point Charlie encara no tinc clar que és el que m'ha convençut més d'aquesta city que ens va rebre amb un rètol gegant a la mítica plaça de dubtós gust, Alexanderplatz, i que diu "Un ciutat amb més de 50 McDonalds". No hi ha dubte que dormir al senzill però
més que agradable Hostel-boat Eastern Comfort a la vora del riu Spree, facilita el clima, tot i el fred hivernal extern, i la desolada zona fronterera, una mica terra de ningú, que ens situa a la famosa East Side Gallery. Passejar, segurament, ha de ser un plaer només destinat al turisme estival. Ara, l'única cosa practicable és la carrera entre café i café que et permet recuperar-te de les corrents d'aire realment gèlides. És clar que, sempre ens quedarà la visió més romàntica d'escalfar-se a cop nostalgia i mitomanía, gracies a la visita a la tomba de Marlene Dietrich (al cementiri del carrer Stubenrauchstrasse, prop del metro Bundesplatz), i a la casa museu (molt recomenable) del dramaturg Bertold Brecht, l'autor de "L'òpera de 3 Rals", i el "Mahagony" que per cert ha rebut un premi Max pel muntatge que van fer al Teatro Español de Madrid.

No hi ha dubte però que Berlin a l'estiu us agradarà més. Hi ha tota mena d'opinions. Tanmateix, gaudir d'una ciutat amb tant d'espai i tant verda compensarà les hectàreas de freda i alhora impressionant arquitectura, a la vegada que la desgastada runa de l'Alemania més històrica.

Sigui com sigui, Berlin no és mai una ciutat avorrida. I sinó us acaba de fer el pès sempre ens quedarà disfrutar d'alguna de les novetats musicals que per aquest mal costum de les ràdios de no programar res cantat en alemany, ni en pràcticament cap més idioma que no sigui l'anglès i els autòctons, musicalment parlant no podem dir que coneixem gaire més que els Nena, la Dietrich, la Nina Hagen i /o els Rammstein, depèn dels gustos.

Al llarg d'aquest més SONORA ja us anirà posant al dia d'algunes delicatessen musicals del país de la Dietrich. Tinc moltes ganes d'explicar-vos coses d'una vella glòria anomenada Hildegard Knef, molt amiga de la diva de Hollywood, i d'altres tresors més contemporanis. Però avui SONORA vol reivindicar el Jamie Cullum de Berlin, aquest crooner, i bon jazzman amb cognom de filòsof romà, aquest ROGER CICERO, que algú pot recordar del darrer Festival de l'Eurovisió

L'ADEU A BARCELONA DE LA MAMA MAKEBA

2008-01-18T00:49:00.000+01:00

No us penseu que amb el meu afany per donar a conèixer grans mites de l'art de la cançó del segle XX a aquella generació que no sap qui era Judy Garland, m'estic convertint en un altre caçador, en aquest cas de velles glories, en un arqueòleg especialitzat en l'anàlisi del carboni 14 de dinosaures musicals, o en una mena de mestre de cerimonies de la sendera que duu al cementiri d'elefants de l"artisteo" mundial.

Hi ha molts artistes en el nostre món contemporani, alguns fins i tot més publicitats del que es mereixen (gràcies a la via directe del You Tube o del My Space, però la veritat és que cada vegada queden menys dels anomenats grans fenòmens dels escenaris. Artistes que s'han fet i han nascut amb personalitats ben sòlides, i que sovint s'han convertit en les veus de moviments socials o causes ben justes que fins i tot han ajudat a canviar el rumb de la història.

Aquest és el cas de MIRIAM MAKEBA, la veu de Sudàfrica més important del vell continent, molt abans que ningú s'inventés l'etiqueta de la música World. La Mama Àfrica que un bon dia la va obligar a abandonar el seu país (va tenir prohibida l'entrada a Sudàfrica durant 30 anys), i va adoptar tota una nació, una raça, i unes arrels amb les que ha abanderat la llibertat dels pobles africans, la pau, i la radicació de l'apartheid que enguany li ha proporcionat l'oportunitat única que Les Nacions Unides li hagin atorgat el Premi per la Pau, coincidin amb la seva estada a Barcelona.

I per celebrar-ho, res millor que el concert,- segons diuen de comiat de l'artista-, que va fer al Palau de la Música la nit del 17 de gener. Un recital mil·limetrat, d'una hora i mitja exacta, però amb la passió que encara demostra aquesta mare terra de 75 anys que, com a bona gurú que és, va saber connectar Barcelona amb les arrels més autèntiques d'una cultura absolutament lligada a la tradició i als ancestres, sense oblidar el sò més comercial que aconsegueix la benedicció d'un públic menys erudit en els orígens de la música afro.

Des de les dues primeres cançons que va interpretar, i els 20 minuts que va trigar a presentar la seva banda al complert (amb la rendició de l'audiència al talent d'alguns membres com el bateria, o el saxo excepcional que duia), Makeba es va posar tothom a la butxaca. La primera part, alternant clàssics de la tradició sudafricana i alguns èxits d'estil gospel, soul, o blues més americanitzats i comercials, va durar una hora exacta, que l'artista va fer servir per reposar una fatigada actuació (per una dama de la seva edat i la seva energia), alhora que va donar l'oportunitat a una de les seves coristes que va acabar embadalint el públic amb una cançó dedicada als sanadors griots que conserven la tradició i la cultura africana, absolutament inoblidable. Però més inoblidable va ser la mitja hora restant, on Miriam Makeba va repassaer tots els seus hits, un per un, des del clàssic de Tanzania "Malaika", al mític "Wimbowe", o el "Pata-Pata" que tots hem ballat alguna vegada en alguna festa i que encara avui és tot un símbol de l'alliberament dels drets de la comunitat africana. El Palau va vibrar amb l'energia de Mama Makeba, tant que el públic es va resistir a acomidar-la gratificant-la amb un aplaudiment de 10 minuts que l'artista va saber agraïr amb dos visos,- ja canviada, a punt de marxa, i fins i tot descalsa com es veu a la fotografia-, dignes d'una d'aquelles vetllades irrepetibles que un es guarda al cor per si més no, recordar al cap dels anys que "un va ser allà", en el que diuen que ha sigut l'última actuació que Mama Àfrica ha fet a casa nostra.

BRISA ROCHE: UN VIATGE AL PAIS DELS SEUS ULLS

2008-01-09T09:22:00.000+01:00

Heu acabat tots els dies de vacances, permisos, o anys sabatics, i només us queda la possibilitat de tornar a fer de hamsters per una temporada dins la roda compulsiva del dia a dia?

Avui, SONORA us proposa un viatge a un país encara per descobrir, on no hi arriben els vols de baix cost, ni els charters, ni tan sols un puto "caiuco" per que us vinguin a rescatar. És un lloc ideal per perdre-s'hi sols. No ho digueu a ningú. Sigueu egoístes, i feu una cosa només per vosaltres. És molt fàcil. És el país dels ulls verts de BRISA ROCHÉ, que descobrireu en començar a escoltar el disc THE CHASE que va editar el 2006 pel segell Blue Note, o el nou treball que acaba de presentar per internet, TAKES, ni més ni menys que en vinil.

BRISA ROCHÉ una de les veus més misterioses i sensuals que he sentit en els darrers mesos. Una ànima inquieta d'origen francès, però nascuda a la càlida California, que ha passat una adolescencia buscant les arrels de la música que volia interpretar de banda en banda, de Seatle a New Mexic, i dels USA a Paris, fins que es va enamorar del jazz i va tornar a la capital europea per pintar el seu propi país amb els colors de l'experiència.

El resultat no és res més que meravellós. Un paradís que balla indie, i jazz alhora, amb una expressió dura de vegades, i aclaparadorament tendre d'altres, però sempre amb una electricitat que fa saltar de la cadira, i un magnetisme que t'obliga a travessar la frontera dels ulls verts per quedar-te bevent del manantial d'imatges prometedores de cançons com "Mistery Man", "Dial Me Up", "A Luxury", la sensual "Dans le vert de ses Yeux", "Du Bout tes Yeux", o la bomba final "Now That It's Long Over" que ens convida una vegada més a travessar el món (com si d'un cant de sirena es tractés) en entrar al país de BRISA ROCHÉ.

Si voleu una guia per saber com arribar-hi aneu al blog de l'artista:

http://brisaroche.blogspot.com/2007/12

Aquí trobareu videos, i podreu escoltar alguna de les seves cançons. Però, sobretot és molt important començar deixant-se seduir per "Dans le vert de ses yeux". Com deia la cançó d'en Robert Palmer "Simply Irresistible".

AMB DOS COLLONS: CARESTINI SEGONS JAROUSSKY

2008-01-01T06:54:00.000+01:00

No em prengueu per boig. No és que el raïm trangènic tingui

propietats excitants, ni que la primera "farra" de l'any m'hagi capgirat la raó tant com estar a quarts de 9 del primer dia del 2008 omplint el SONORA amb una nova proposta, i a més a més clàssica. Una guardia a la ràdio en un dia com avui t'ho fa veure tot d'un altre color.

I perquè no, si es tracta de començar el nou any amb el glamour, la joventut gairebé insultant, i sobretot el talent del contra-tenor francès PHILIPPE JAROUSSKY (només 30 anyets) que acaba d'editar el seu darrer treball discogràfic, CARESTINI THE STORY
OF A CASTRATO (amb el segell Virgin Classics).

Si l'any passat vam caure rendits davant els pinyols i el falset kitsch de l'estrella del pop rús VITAS, enguany és sens dubte l'any d'aquest querubí perla de l'òpera barroca, que heu de saber que malgrat que va començar la seva carrera professional com a violinista, en els últims anys s'ha fet un lloc ben merescut en el món de la lírica gràcies a les seves habilitats de virtuós per fer floritures amb la seva veu aflautada de soprano (malgrat que té un timbre més aviat de mezzo). I per mostra un video del you tube que us deixarà bocabadats:

http://es.youtube.com/watch?v=g0ifquyvCEo

PHILLIPE JAROUSSKY ha participat en diverses òperes (Agrippina, L'Incoronazione di Poppea) i ha enregistrat uns quants discos tant en solitario com acompanyant grans veus de la talla de Sara Mingardo (La verità in cimento,...) ó Jennifer Larmore (Orlando Furioso).
La seva veu, com deia abans dificil de qualificar (entre les dues dues tessitures principals de la lírica femenina), és una barreja de la bravura d'un home, i la dolçor i delicadesa d'una femella.

Tot i que els entesos diuen que alguna vegada ha mostrat petites dificultats en els greus, els seus aguts són un autèntic festival de colors, només digne d'un autèntic gall d'indi real d'aquells que es pavonejavent amb els seus plomalls oberts pels jardins de Versailles, els palaus de Baviera, de Sant Petersburg (per on va voltar el mateix Carestini també), o dels més desafortunats que van servir per guarnir alguna de les super-espectaculars produccions operístiques de l'època del castrati-star system de l'Europa barroca, i sobretot de les magnífiques posades en escena de les òperes de Haendel (que en el seu moment diuen que el mestre anglès va preferir Giovanni Carestini al cèlebre Farinelli).

La proposta de repassar musicalment la carrera de Giovanni Carestini a través del disc d'en PHILIPPE JAROUSSKY és un gust que no us podeu perdre per començar l'any amb la serenor i la pau que ens fa tanta falta després de tanta agitació. Fragments d'obres de Nicola Porpora (track 1), les aries "Mi lusinga" de Haendel (track 6), "vo disperato a morte" de Hasse (track 9) , o "In mirar la mia sventura" de Graum (track 12), consolidaràn aquest intèrpret ja reconegut anteriorment amb els enregistraments d'obres de Vivaldi, i Haendel.

Així, doncs, en homenatge als dos collons que li van caure a Carestini, us proposem inaugurar l'any del SONORA amb la mica més d'ambigüitat i del glamour que ens caracteritza, i evidentment, amb el desig que continueu compartint amb nosaltres tot el que anirem penjant de SONORA.

Bon Any i Bona Música per a tots!!!!

DESPRÉS DE L'ATIPADA... MACROBIÒTICA MUSICAL: VIENNA VEGETABLE ORCHESTRA

2007-12-28T13:02:00.000+01:00

Quina autèntica delicia!!!!

Quin gust musical!!!!!

Quin descobriment!!!!

Com conciliar les nostres ànimes penedides i els estomacs hiper-activats després dels excessos d'aquestes darreres setmanes? Aquí teniu la recepta per acabar i/o començar l'any amb una certa harmonia entre cos i esperit. La proposta més descabellada que se li hagi pogut acudir mai a cap melòmen.

Es diuen VIENNA VEGETABLE ORCHESTRA, i tal i com diu el seu nom són austríacs i no toquen instruments convencionals, sinó la flauta de pastanaga, el nab, la carbassa, l'auberginia, el pebrot amb sordina, el cogombre tenor, i la col lombarda, entre tota mena de varietats vegetals capaces de cautivar un públic tant divers (des dels amants de la música clàssica a l'electrònica) com la pròpia oferta 100% orgànica.

És cert que no són els pioners en aquest tipus d'experiències musico-alimentaries. Ja fa un parell d'anys que el duet electrònic britànic Matthew Herbert van sorprendre l'afició amb el disc "Plate du Jour", tot un disc de culte fet a base de samplejats de sons obtinguts en una cuina, amb aigua, sucre, cafeteres, i d'altres mostres extretes de la manipulació d'aliments diversos. Tanmateix, a dia d'avui, la VIENNA VEGETABLE ORCHESTRA ja te dos discos en el seu haver, i en el que sembla tota una empresa seriosa, malgrat tots els dubtes que us puguin venir al cap.

Fa poc van editar el nou disc titolat "Automate", on queda molt clara l'evolució de la banda, l'entrada en el món de l'electrònica. Si teniu curiositat per sentir la música més rica en vitamines i més baixa en calories de la història podeu visitar la web de la banda a l'adreça:

http://www.gemueseorchester.org/index.php?option=com_content&task=view&id=13&Itemid=28

Tot i així, no hi ha res com veure un fragment dels seus recitals en directe, per cert, suposem que únics, donada la curta vida i la caducitat dels instruments.

VIDEO: http://es.youtube.com/watch?v=hpfYt7vRHuY

Una experiència única també que espero que us diverteixi i com a mínim serveixi perquè tingueu en compte seriosament el bon proposit de menjar millor de cara al 2008.

Bon Any, Bona Música, i Bona Salut.

BACH: UN MIRACLE DE 4 LLETRES

2007-12-24T21:38:00.000+01:00

A dia d'avui no sé si és un miracle més gran el fet que es pugui escoltar Bach lluny dels mitjans especialitzats en música clàssica, o el d'anar al cinema i gaudir d'un musical amb majúscules com el que ens ofereix aquests dies la sala gran dels Verdi amb un títol que ho diu tot: EL SILENCI ABANS DE BACH.

Deu ser cosa del Nadal, però el cas és que el miracle s'ha produït, i per partida doble. Pere Portabella, ha estrenat a casa nostra aquesta mena d'al·legoria al mestre dels mestres musicals, després de presentar-la a Nova York, on va tenir unes crítiques excel·lents.

La figura podriem dir que controvertida del cineasta més avanguardista de la història del cinema català i alhora menys conegut, que amb l'etiqueta de comunista de pro, però amb l'aval econòmic i moral d'haver nascut al sí d'una familia burgesa catalana (diuen que amos de la Danone), s'ha permès el luxe al llarg dels anys de fer el que ha volgut bé sigui en el terreny de la direcció, de la producció, o del guionatge de pel·lícules no sempre del gust de tothom.

Però precisament, aquesta llibertat econòmica, li ha permès ser fidel a una manera de viure la vida, el cinema, la política fins i tot, i pel que hem vist ara la música també. D'aquesta forma Portabella ha arribat a EL SILENCI ABANS DE BACH, un projecte cinematogràfic que lluita per aconseguir un lloc pel cinema d'entreteniment europeu, que no te res a veure amb les propostes absolutament buides del cinema de consum que fa molt de temps que es va divorciar d'allò que abans en deien 7è Art.

Amb la peculiar mirada brossiana del director, i amb l'ajut del surrealisme d'en Carles Santos, i l'intel·lectualitat de vegades una mica arrogant d'en Xavier Albertí, EL SILENCI ABANS DE BACH ha brindat un homenatge apassionant a la música i al silenci, i a l'hora al miracle de Johann Sebastian Bach.

La pel·lícula és una successió de poesies visuals. De vegades, en la breu mesura d'un haiku, i d'altres amb l'intensitat i la profunditat d'una Oda, això sí, per venerar la figura de pater progenitus de la música occidental. El més gran de tots els Bach que ens permet viatjar en el temps i l'espai, des del segle XVIII al tercer mil·leni, des de Liepzig al metro de Barcelona. Però el millor d'aquest viatge en moviment és que flueix, no per la via del tren, ni per la carretera, sinó per les linies dels pentagrames del mestre alemany, pels forats de la pauta d'una pianola, pels tubs de l'orgue de Sant Tomàs, pel riu Elba de Dressden.

La tria de l'obra musical que acompanya aquest trajecte (que no és fàcil en Bach) és excel·lent i indiscutible, segons el meu parer. No falten els clàssics més purs, però tampoc s'escatimen les innovacions i les provocacions. Des de les Variacions Goldberg tocades amb harmònica, a la meravella interpretada per la pianola-robot d'en Carles Santos, passant per la Suite Nº1 per violoncel redescuberta per Pau Casals i que executen una vintena de cel·los (19 per ser exactes, ja que va fallar-ne un) al metro de la linia 2 en marxa (escena gloriosa), o a la Variació Goldberg un altre cop (en aquest cas la nº7) interpretada per l'actor Alex Brendemühl i 20 alumnes de l'Escola Torrent al més pur estil Ziegfeld Follies, en una botiga de pianos de València, i evidentment, l'execució admirable del virtuós bavarès de l'orgue, Christian Brembeck (http://www.christian-brembeck.de/), a banda és clar del Jesu Meine Freude cantat pel cor de nens de Sant Tomás de Leipzig, són simplement algunes de les raons de pes per no oblidar aquest regal de Nadal dit EL SILENCI ABANS DE BACH.

No us el perdeu per res del món. Si us agrada Bach, i el cinema musical, ja trigueu a fer cua.

I com que m'imagino que després de veure el film us vindràn moltes ganes d'escoltar més Bach, què millor que una bona tria feta "mano a mano" amb els companys de Catalunya Música, i el Salvà en acció.

BACH PUR:
VARIACIONS GOLDBERG amb arranjaments de Dimitry Sitkovetsky

(Deutsche Grammophon)

SUITES PER VIOLONCEL Nº1 i Nº2 interpretades per Yo-Yo Ma

(CBS - SONY)

PARTITES DE BACH interpretades al piano per Andras Schiff (Decca)

ó Maria Joao Pires (Deutsche Grammophon)

CONCERTS DE BRANDENBURG (edició 250 aniversari)

amb Reinhard Goebel dirigint la Musica Antiqua de Colonia

(Universal - Archiv - RBA)

INTEGRAL DE LES CANTATES DE BACH dirigides per John Eliot Gardiner

amb el Cor Monteverdi i l'English Baroque Solists

MAGNIFICAT BWV243 dirigit per John Eliot Gardiner

LA PASSIÓ SEGONS ST MATEU dirigit per John Eliot Gardiner

L'ART DE LA FUGA interpretada per l'orquestra Hesperion XX dirigida per Jordi Savall

(Astree - Auvidis)

OBRA PER LLAUT DE BACH interpretada per Hopkinson Smith (Auvidis)

BACH ON THE ROCKS i altres combinats:
LES VARIACIONS GOLDBERG segons GLENN GOULD (que dir del virtuós canadenc...)

PLAY BACH 93 - LES PLUS GRANDES THEMES - JACQUES LOUSSIER

PLAY BACH AUJOURD'HUI - JACQUES LOUSSIER

LAMBARENA - BACH FOR AFRICA (experiment extraordinari barrejant Bach amb les arrels de la música afro)

BACH POR FLAMENCO - MIRIAM MÉNDEZ (el piano flamenc impressionant de la Sevillana que només podeu trobar per internet)

BACH EN BRASIL - CAMERATA BRASIL (Bach passat pel Choro brasiler)

BACH JAZZ amb MANEL CAMP & LUDOVICA MOSCA (Blau-Discmedi)

JULIETTE GRECÓ: LA BETTE NOIR...AVEC LE TEMPS

2007-12-15T09:07:00.000+01:00

Aquesta setmana vestim Sonora de Negre en homenatge a l'striptease artístic de la Bette Noir de la Chanson française que va passar per Barcelona dijous 13 de desembre per inaugurar el Festival del Mil·leni d'enguany al Palau de la Música.

I és que com diu la cançó de Leo Ferré, "amb el temps..." Juliette Grecó, l'últim mite francès viu de la segona postguerra, manté amb els seus gairebé 81 anys, una força, un magnetisme, i una capacitat d'interpretar les històries apassionades i tràgiques de les cançons que la van fer internacionalment famosa d'una manera miracolosa, en un món conquerit per la frivolitat, i lluny de la poesia.

És cert, que l'edat no perdona, i que la memòria juga males passades. Aquest cop, Juliette, més fatigada que en el concert que havia fet anteriorment al Grec, va haver d'interrompre l'execució, precisament, d'"Avec le Temps" (ironies del destí), perquè va oblidar la lletra. Tanmateix, el que podia haver estat un desastre per una artista, ella ho va encaixar i li va fer passar al públic amb una naturalitat i una tendresa inoblidables. I és que fins i tot, els assitents més joves que es van deixar seduir per l'encanteri de la que va ser la mussa de l'existensialisme, i la veu cantant més sensual de l'intel·lectualitat de "la rive gauche" dels 60, li van perdonar i van aplaudir aquest incident, sobretot, perquè, a canvi ens va regalar un deliciós repàs per a la seva carrera, farcit de clàssics de Gainsbourg (L'acordeon, La javanaise, La Chanson de Prevert), d'en Jacques Brel (Mathilde, Bruxelles, Chanson des vieus amants, J'arrive, o el Ne me quitte pas amb el que va cloure el recital), a banda és clar de perles de la seva trajectoria vital (Un petit poisson un petit oiseaux, i un entranyable Deshabillez-moi), i algunes de les últimes creacions d'autors més moderns com en Benjamin Biolay, responsable del seu retorn als escenaris (L'amour flou, Comme si de rien n'etait, La rose et le réséda, i Utile).

Sincerament, jo vaig disfrutar més en el concert del Grec. També, cal dir que era la primera vegada que veia la llegenda francesa
amb el seu vestit negre de vellut llegendari, arrossegant la cua, amb la màniga llarga i el coll de tortuga que li van donar la van convertir en una veritable icona d'aquelles dels mites d'abans, i com no, amb la seva mitja melena llisa, negre també, i amb un rostre de pols blanca que resalta encara més el rimel negre, amb un petit rivet aixecat al final de l'ull, i una boca que representa encara un expressionisme de la condició humana, entre caricies i esgarrips, entre petons i bofetades, entre sospirs i mossegades, i en definitiva, amb una bellesa interior que en el seu moment va captivar genis com Miles Davis o Serge Gainsbourg, i que encara avui llueix entre les arrugues de tota una vida.

En fí, tot allò que ha convertit la Grecó en un veritable mite d'aquells que avui ja no en queden, com la Marlene Dietritch, la Zarah Leander, la Judy Garland, o la Piaf. Dones, construides (i de vegades auto-destruides) a sí mateixes, en una època que el món era dels homes. Dones fortes, dones convençudes del seu talent que lluitaven per ser les millors (un valor que avui pràcticament resulta invisible), dones amb una llibertat sexual i una independència que més d'una la voldria avui dia... vaja, que potser no eren dones, eren només aquells mites que ens van fer somniar i voler ser millors en un món que avui viu orfe de tot això.

Mentrestant, jo continuaré creixent amb això, i compartint-ho amb qui vulgui, però sobretot, desitjant a Madame Grecó que ens faci molts regals com aquests, ni que sigui "de temps en temps", com deia la cançó, i fins i tot amb l'únic acompanyament del seu amic pianista, i director musical dels seus darrers discs (Gérard Jouannest), per cert esplèndits, amb qui millor que mai llueix la pura essència de la Bette Noir en directe. Gracies Grecó. Llarga vida a la més bella bèstia!

Si teniu curiositat You Tube amaga unes perles divines de la Grecó:
"Deshabillez-moi" http://www.youtube.com/watch?v=ilKWl9dCjoU
Anirem penjant-ne més a la secció EL JOYERO. We keep in touch!

ARRIBA RUFUS! RUFUS! RUFUS!

2007-12-09T09:56:00.000+01:00

Després d'una llarga espera de 3 mesos, GEFFEN ha editat el DVD de la darrera entremeliadura de l'idolatrat cantautor, icona gai del nou mil·leni, RUFUS WAINWRIGHT.

Divendres sortia de la feina amb una pregunta inquietant que m'havia fet una amic. Saps si s'ha editat ja el concert que Rufus va fer al Palladium de Londres en homenatge a Garland? Jo havia llegit que sortia al mercat el 6 de novembre, però això no vol dir que hagués d'arribar a les botigues catalanes aquestes mateixes dates. El cas és que me'n vaig anar directe a Discos Castelló, disposat a comprar un regal per una amic que feia anys, i sorpresa!!!

Quan vaig veure RUFUS! RUFUS! RUFUS! a la prestatgeria no vaig poder evitar-ho. Vaig canviar el regal del meu amic, i jo me'n vaig comprar un altre per a mí. Inmediatament vaig còrrer cap a casa i després d'escoltar com una meva d'arpa en el meu cap i sentir la magnífica obertura del show, em vaig traslladar al London Palladium on feia mesos que hauria pagat per ser-hi.

Recordant aquella famosa frase de: "Tots vostes són, simplement, divins", que Judy Garland va dedicar al públic del Carnegie Hall l'any 1961, Rufus va quedar inmortalitzat amb una d'aquelles bromes arrogants i divertides típiques dels seus shows, en aquest cas amb la frase que resum -segons el meu parè- l'esperit i la genialitat d'aquest homenatge 46 anys després del show de la Garland: "Tots vostes han estat genials... i jo també!"

I la veritat és que ningú ho pot discutir. El canadenc reprodueix el show de l'estrella de la MGM amb acurada fidelitat, molta devoció per Santa Judy Garland (que diu un amic meu), aquell punt descarat típic de Wainwright, i un estat esplèndit de la seva veu. El show presenta el programa senser original, avui dirigit per Stephen Oremus al capdavant d'una orquestra de 36 membres tant il·lustres com el pare del guitarrista John Pizzarelli.

En fí, però en mig d'aquesta magnífica big band, homenatge a tota una època daurada dificil de veure avui dia, l'empetitit Wainwright es fa gran tant bon punt surt a escena, amb un vestit daurat digne de la mateixa Judy, i comença a cantar "When You're Smiling", i admet que la seva aventura és totalment "insà".

Certament, la proposta és ambiciosa (sobretot per pretendre com robar l'ànima d'un dels millors moments de la carrera de cantant de la indiscutible Garland), però el bon sentit de l'humor de Rufus (com per exemple quan deixa anar "a vostes els agraden tant els gays com a mí"), fa que el show tingui una anima pròpia, la de la forta personalitat i el gran carisma d'ell.

El concert està farcit d'anècdotes i bromes, i evidentment de grans moments del Rufus crooner, com l'ambiciosa versió de "Almost Like Being in Love" del musical "Brigadoon" de Lerner i Loewe, o la delicada "Do it Again" de Gershwin que confesa que canta en "clau de Judy", i mostra les inmillorables condicions vocals del cantant durant aquella la vetllada.

Sense la patina d'auto-destrucció del concert de Judy al 61, i amb molt més humor, Rufus està impecable. Des de la versió angoixada de "The Man That Got Away", a la divertidíssima adaptació de "San Francisco", passant evidentment pel highlight d"Over The Rainbow", a més de "Chicago", l'espectacular "Get Happy" (malauradament sense el barret i la jaqueta negra que ja ha utilitzat en algún espectacle), o el deliciós final amb "Everytime We Say Goodbye" de Cole Porter, Rufus esdevé adorable.

I això, sense comptar les aparicions familiars de la germana i la mare, que l'acompnyen en un parell d'ocasions cadascuna, d'una manera més o menys afortunada. Coses de la familia Wainwright.

El que si resulta inoblidable també són els dos moments de glòria de la filla més desconeguda de Judy Garland. La magnífica Lorna Luft, que per capricis de la genètica, sempre ha estat vocalment parlant més a prop de la mare que Liza Minnelli, surt a escena per cantar "After You've Gone" i "Hello Bluebird" (la cançó que Judy va cantar al Palladium quan va rodar el seu darrer film "I Could Go On Singing"), i quedar inmortalitzada al mateix lloc on la seva mare va fer la darrera aparició pública. Un moment tant màgic, com tot el concert que val la pena haver viscut, bé sigui des del Palladium o bé des del sofà de casa. Sigui com sigui, visca JUDY! JUDY! JUDY!, i visca RUFUS! RUFUS! RUFUS!

VERONIKA KLAUS L'ANTONIA SAN JUAN DE SAN FRANCISCO

2007-12-04T23:23:00.001+01:00

No us perdeu el descobriment freaky de la setmana. Tota una icona del trans als USA, i una total "torch-song singer" com diuen a l'altra banda de l'Atlàntic, o autèntica "Drama-Queen".

Buscava una versió d"I Will Survive", si és que falta alguna per fer (sobretot després del video de la Terremoto de Alcorcón penjat al You Tube), i em vaig topar amb aquesta estupenda senyora, digna de la més pura tradició Mae West.

Si voleu més informació sobre la cantant, els discos enregistrats, i els seus espectacles no dubteu penetrar dins la web: http://www.veronicaklaus.com/index.html

DE VEGADES SENTO VEUS!!!!

2007-12-04T09:19:00.000+01:00

No. No vol dir que l'esquizofrenia que envaeix aquest món també hagi arribat a SONORA. Aqui vivim molt més relaxats, però no al·liens a la marabunta que arribarà en unes setmanes. És per això que comença la temporada de les llistes. Quin és el cantant de l'any, el disc de l'any, la cançó de l'any, el tarat de l'any...

A SONORA, però som més romàntics que tot això, i l'objectiu d'avui és que si heu d'acabar fent pols la targeta de crèdit com tot bitxo vivent a aquesta època, com a mínim feu-ho enamorats. Amb amor tot és més fàcil, fins i tot quedar més escurats que les rates.

És per això, que avui us proposo una llista de 15 veus de les quals enamorar-vos perdudament. Tot i que potser no siguin uns grans supervendes, m'agradaria que acabessiu rendint-vos a la compra d'algún CD per amor, que tampoc està malament ni que sigui de tant en tant, deixar d'ensorrar l'indústria a través dels baixadors de la xarxa. Visca l'objecte dels discs compactes i de vinil!!!!!!

Aqui teniu la llista de les meves 15 veus peculiars favorites i l'àlbum recomenat:

Tom Waits - Small Change

Alex Torío - Last Year's Man

Buika - Buika

Vinicio Caposella - L'indispensabile

Diamanda Galas - La serpente canta

Scott Walker - 2 ó 4

Dee Dee Bridgewater - Dear Ella

Azziza - Jazziza

Barb Jungr - Love Me Tender

Keiko Lee - Voices

Juliette Greco - Le Temps d'une chanson

Mario Biondi - A Handful of Soul

Roger Cicero - Männersachen

Falete - Coplas que nos han matao

Petra Magoni - Musica Nuda

L'AIRE DENS DE L'ELECTRÒNICA I DEL RAZZMATAZZ

2007-11-30T20:31:00.000+01:00

AIR han tornat a Barcelona el sò inmaculat del pop electrònic francès després de l'actuació del juliol passat al Summercase,- segons diuen-, sense oferir gaire de nou. Malgrat que els francesets crescuts a Versailles (Nicolas Bodin & Jean-Benoît Dunckel) continuen amb el seu look de bon minyons (rotllo Pecos de l'electrònica), i la seva música agrada fins i tot a un públic que no combrega amb el gust més ràdical d'aquest gènere, els AIR no es compliquen la vida, tal i com demostren amb la música que fan. La vanalitat d'un concert sense sorpreses, de menys d'una hora i mitja, i gairebé obviant el seu darrer treball "Pocket Symphonies" (que pel que sembla no els mereix prou confiança com per passejar les seves cançons arreu) va convertir el pas per Barcelona dels venerats AIR en un recital d'èxits per tenir contents a tothom. Evidentment, van haver moments de glòria amb la interpretació impecable i una molt sobria però eficaç posada en escena (amb un paper important del joc de llums) dels clàssics Kelly watch the stars, People in the City, Don't Be Light, Venus, Remember, evidentment el hit Sexy Boy, i una deliciosa revisió del tema Playground Love de la pel·lícula Les Verges Suicides de l'amiga Coppola. D'altra banda, i fora de l'absència total del nou àlbum, els més seguidors del duet vam trobar a faltar grans moments de la seva discografia com Run, Universal Traveler, Ce matin-la, la bachiana Mike Mills, l'Alone in Kyoto de Lost in Translation, o el hit dels tons de mòbil Alpha Beta Gaga (la xiulada vaja). En fí, una altra vegada serà. De moment, sempre ens quedarà temps per descobrir el nou disc des de l'mp3, això sí, lluny d'aquell cutxitril del Razzmatazz que ben bé mereix una reforma, o si més no una simple fregadeta. La veritat és que la farum a vomitat dels passadissos no acompanyava gens al glamour ni que sigui sintètic dels reitons francesos del soft-pop-electrònic.

I parlant de suavitat popera, una recomenació que també vé del nord, en aquest cas però d'Anglaterra. Es diuen MAPS, tot i que al Northampton que els va veure nèixer se'ls coneixia com Short Break Operator. En aquest cas, l'operator en qüestió és James Chapman, l'artífex i únic membre, a l'estudi és clar (en directe la cosa canvia com sol passar a tots aquests genis de l'electrònica que tenent tots els instruments però els falten mans), d'aquest projecte sonor amb aires tan hipnòtics, plens de suavitat, i a l'hora amb l'energia 100% pop de l'indie electrònic de bandes com Mercury Rev, Boards of Canada, o fins i tot com My Bloody Valentine. No oblideu escoltar com a mínim el tema So Low So High que obre el primer àlbum de MAPS: WE CAN CREATE.

Sinó no patiu, el podreu escoltar el dia de Nadal a les 14:06h al FORA DE CATALEG de Catalunya Ràdio (102.8 FM).

2007-11-29T01:34:00.000+01:00

Hola a tots als curiosos que hagin arribat fins aquí. La veritat és que mai no m'havia plantejat com començaria el meu blog quan em decidís a engegar aquesta comèdia. Prou que ho he aconseguit. Això de l'era digital no és tan fàcil quan un porta una vida entestat a fer-se-la d'auto-didacte, i com de deia el meu avi "cortando huevos se aprende a capar". Segur que aquesta cita no seria la millor per començar res que tingués cap pretensió. Bé, potser serà aquesta la manera més precisa per donar a entendre que dins de SONORA no hi ha cap ambició de sonar, ni de ressonar més alt de nivell d'unes pessigolles a les orelles, al cor, o a les plantes dels peus.

Des que de petit feia ràdio de la meva habitació estant, pels quatre veins que podien rebre una emissió de super-ona-curta, vaig aprendre que mentre hi hagi només una persona que tingui ganes de compartir allò que et fa feliç, n'hi ha ben bé prou. Així, doncs, un cop feta aquesta poc protocolaria declaració d'intencions, benvinguts a aquest blog de recomenacions teatrals, cinematogràfiques, i sobretot musicals.

Espero complir i omplir amb regularitat aquest espai que vol fer de la cultura no una arma de consum massiu, sinó un veritable club de gourmets i amics de l'art i la inspiració en forma del que sigui.

D'aquesta manera, doncs, benvinguts a la terra de ningú de la cultura sense taxes, ni visats, ni compromisos. Benvinguts a SONORA.